Afortunadament, Oliver també escrivia que "la segona estació és que les forces polítiques nacionalistes treballin
juntes, governin juntes, per fer possible la independència." "Forces polítiques nacionalistes". En plural. N’hi ha com a mínim dues, doncs. Remeto al paràgraf anterior per subratllar la contradicció. Però tant hi fa, perquè estem d’acord en la necessitat que treballin juntes. Al final, però, això es converteix en un diàleg per a sords. Perquè ara resultarà que hem de creure que CiU sempre ha volgut fer un referèndum d’autodeterminació. I no: resulta que Felip Puig ha dit que dins de CiU hi ha nacionalistes independentistes, però que CiU no és un partit independentista. De moment, l’únic que sabem és que no renuncien a exercir el dret d’autodeterminació, però que sembla que els frena la cosa de la il·legalitat. En tot cas, aniria bé saber si CiU ha canviat d’opinió, si vol fer el pas o si encara aspira a governar un país sense sobirania.
Consola llegir, però, que Oliver es considera independentista: "A un servidor no li agrada gaire parlar d’això que en diuen dret
d’autodeterminació, que no se sap ben bé què és, i prefereix parlar
d’independència, que això ho entén tothom. Un servidor és
independentista des de ben jovenet." Molt bé, doncs parlem d’independència. Com hi arribem? La declarem des del Parlament a partir del vot delegat als representants escollits democràticament? Per mi millor perquè és més ràpid. Els 48 de CiU i els 21 d’ERC sumen 69, de manera que ja tenim la majoria absoluta. L’altra opció és la consulta en un referèndum o plebiscit. Si no sap què és, ja li ho explicarem.
Llàstima que avui s’apunti a les tesis del ridícul. Em costa de creure que un independentista no s’alegri que s’hagi parlat d’un referèndum d’autodeterminació encara que no hagi estat en els termes i amb les maneres que hauríem volgut. Pensi, Sr. Oliver, que de rebot els mitjans s’estan fent ressò del debat com mai no ho havien fet fins ara. Jo n’estic força content. I vostè? Ara, vostè que és l’autor d’una de les columnes més llegides, ja que es declara independentista, per què no ens ajuda en la tasca pedagògica de què parlo en l’últim apunt? Com que estic segur que ho farà, li ho agraeixo per avançat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sumo a tot el que dius, Xavier, Jo espero que gent com l’Oliver deixin de dividir i es posin a construir aquesta independència que diuen que volen. N’estic fart de tanta negativitat. Hem de fugir del partidisme. La independència interessa tothom (sí, hi ha socialistes independentistes, i també –encara més– ecosocialistes independentistes, en conec més d’un). Jo sóc tan optimista que crec que quan es comenci a girar la truita fins i tot gent com en Piqué o la Nebreda (que són persones molt formades) entendran que tenir un Estat propi és el que més convé. La raó s’ha d’imposar tard o d’hora, i aniran caient les venes del sulls.
Xavier, m’he pres la molèstia de transcriure alguns fragments de l’entrevista de l’Alfons López Tena a Vilaweb.tv. Són els arguments del sentit comú, és la raó expressant-se amb els instruments de la lògica i utilitzant com a matèria primera l’experiència. Potser valdria la pena que ho reproduïssis en un post.
«[El que tenim] no és un autogovern, es una concessió administrativa que es pot revocar en qualsevol moment.»
A la pregunta "Què votaria en un referèndum sobre la independència?" respon:
«Votaria que sí. Hi ha alguna cosa millor perquè una nació resolgui els seus propis problemes segons els seus propis interessos que tenir un Estat independent?, quan això és el que ha fet l’Esglesia catòlica constituint l’Estat del Vaticà?, quan això és el que han fet els jueus constituint l’Estat d’Israel?, quan a tot Europa, des del principi del segle [XX] fins ara nació rere nació han constituït un Estat propi?, des de Noruega, que va ser la primera en el segle XX, fins a Montenegro que és l’última?, quan dels 27 membres de la Unió Europea 12 són independents des del segle XX i 4 són independents des del segle XIX? Hi ha una garantia millor?»
Acaba amb una sàvia recomanació: "Si no aprofitem les oportunitats, ja podem bufar els vents a favor que no farem res." Doncs això.
El columnista Joan Oliver és , gairebé com a la pel.licula de Buñuel, "l’obscur objecte del desig de crítica negativa" del blogger. Es , sembla, la seva "bèstia parda". I mai ens ha explicat per què.
Potser considera que l’Enric Sopena, o la Margarita Saenz Diaz, fan una gran feina nacional (espanyola, es clar) al Periodico Z, i mai són objecte de comentari negatiu. Com cap columnista tripartit. Casualitat potser.
O potser interès del blogger en llegir nomes columnistes formats i interessants, com els de l’Avui, i, en concret, en Joan Oliver. Un dels més llegits per cert.
I objecte de les ires de Bolaño, també, repetides vegades, ell en persona i la Fundació Catalunya Oberta, de la qual n’és secretari general.
Es a dir, objecte d’amenaces, per diverses vessants; de marcar-li, si poguessin els Bolaños i els seus amos, el territori. Però no ho han aconseguit.
Les contradiccions del sectarisme partidista.
Ens diuen: "ERC mana en aquest govern" I li recorden a Joan Oliver, des de la llunyania.
Ens diuen: No cal tenir un president nacionalista per a fer un referèndum per l’autodeterminacio.Cal un president demòcrata.
Vaja:: Montilla es demòcrat. O sia, amb ell el tindrem? Maragall era demòcrata.
El tindriem amb ell?
Al Quebec quan s’han convocat els dos referèndums d’autodeterminació? Quan el President i el Govern han estat del Partit Quebecois.
Casualitat?
Sentit comu.
Els canadencs, i els quebecois, són un exemple de democràcia i de llibertat. I tots els presidents quebecois del Partit Liberal du Quebec han estat i son perfectes demòcrates, respectuosos amb les llibertats, amb les minories, i modèlics, com els presidents del P.Q. Però dona la casualitat que un President que no vol un referèndum per l’autodeterminació, no va a les eleccions amb aquest punt cabdal en el programa, i, per tant, si arriba a President, no té això en el seu programa de govern i no té per què convocar-lo i, la realitat ho diu, no el convoca.
Lliçó de la realitat. Evident, com li deia Holmes a Watson.Si tens un president i un govern autodeterminista, i que ho hagin posat al programa electoral, es possible o molt probabble que el convoquin. En qualsevol altra circumstància no es convocarà (president o govern no nacionalista autodeterminista; sense incloure l’objectiu en el programa electoral, etc.).
Es ben senzill.
En democràcia, els grans temes, els decisius, s’expliquen abans, i formen part del programa electoral, si es volen dur a terme. I si en democràcia no es vol enganyar al poble.
I un president no autodeterminista, d’un govern no autodeterminista, d’un govern de coalició que no va plantejar aquest objectiu als programes electorals o als programes de govern, no ho convocarà mai.
Ara, si voleu ensucrar la sal de les salines, aneu fent.
Millor seria marxar de les salines, i anar on hi molt més sucre.