Blog d'en Xavier Mir

Avui és un d’aquells dies en què fa goig veure la portada de Vilaweb. 130 entitats en un acte conjunt demanant que l’aeroport del prat sigui intercontinental. El teixit emprenedor del país ja ha pres consciència del problema i es posa a caminar. Les coses estan canviant. Benach, que no és altra cosa que el president del Parlament de Catalunya (poca broma!) avisa d’una crisi d’estat que té tots els números de la rifa. Un Estat espanyol que no ha estat capaç de reaccionar a temps està fent les darreres rebequeries. Ja va avisar Carod, en una intervenció memorable a propòsit de l’estatut, que allò que no accepten un dia com a reforma estatutària ho hauran d’acceptar més tard com a constitució d’un estat sobirà. I aquest moment s’acosta a cada dia que passa. El procés ja és irreversible. La sobirania ja és damunt la taula. Ara només falta que es formi una majoria política que la formuli explícitament. Caldrà esperar que ERC tingui majoria o podem comptar amb CiU?

Així es valora l’acte d’avui des de Tribuna Catalana. I si visiteu el diari esmentat, també val la pena llegir aquesta altra opinió. Més independentisme: el de Joel Joan, que és entrevistat a El Singular Digital. Ell és una de les cares més visibles de Sobirania i Progrés, que a partir del mes que ve començarà a recollir signatures perquè puguem convocar referèndums. Afirma que serem independents abans del 2020. Així avança l’independentisme. Així el fa avançar la societat civil, però és una llàstima que calgui fer una recollida de signatures quan la suma de CiU i ERC també farien possible que prosperés aquesta iniciativa.

L’editorial del mateix diari que publica l’entrevista a Joel Joan parla d’agosarament i optimisme. Per què? És agosarat? Diu que "no es pot jugar a fer pronòstics polítics per simple intuïció". Per què no? Que no té dret de fer servir la seva intuïció, en Joel Joan? Que poster es presenta com a analista polític o té cap càrrec institucional que l’obligui a ser especialment mesurat? També alerta que "es pot arribar a dur massa gent cap a frustracions inútils i es pot dur
l?independentisme català cap a una imatge ridícula i incapaç". Algú té un pla alternatiu? Voleu dir que no ens comença a sobrar tanta prudència. No estem parlant de fer cops d’estat ni de prendre res per les armes. És evident que cal portar la gent cap a una sortida perquè ja s’ha vist fins on es pot arribar amb els estatuts. Ja hem vist com certs partits han respectat l’estatut del 30 de setembre. Encara més: ja hem vist que s’ha respectat ben poc la sobirania dels qui van votar favorablement l’estatut. Aquella decisió col·lectiva no compta per res i cap partit surt a defensar-la. Es pot construir una democràcia creïble i saludable en aquestes condicions? Molt bé: Joel Joan s’equivoca. No tindrem un estat propi abans del 2020, perquè el tindrem abans del 2015 i malgrat que alguns mitjans intentin desacreditar, estovar o aigualir una societat civil que s’ha posat les piles.

Avui, si us he de ser sincer, fins i tot m’ha agradat llegir Francesc-Marc Álvaro al Singular. Vol ser prudent, però no gosa negar que les coses es mouen. Potser alguns intenten aprofitar la força de la societat civil per posar en evidència determinats governs, però tant hi fa. Quan hi ha objectius comuns cal aprofitar-ho. Que aquestes mobilitzacions incomoden Montilla i Zapatero és evident. Que serà difícil desvincular-les de la qüestió de la sobirania i que això incomodarà alguns sectors de CiU, també.

Per acabar, prenc nota de la pregunta que es fa Marçal Sintes a l’Avui. Me’n recordaré i sé què li respondré. Només cal esperar. I ell també ho sap, però deu pensar que sembrant dubtes recollirà algun fruit. I aquesta terra ja és massa estèril.