El politòleg Jaume Parés publica avui un
article a
El Punt en què, després d’analitzar què ha donat de si l’estatut acaba escrivint: "
És el moment d’adonar-se que per la via
estatutària no arribem enlloc. I cada vegada persones de diferents
condicions ho comencen a veure clar." Efectivament, és així. I una de les persones més destacades que ho han dit darrerament ha estat López Tena. Per això em sorprèn que tot seguit no faci una aposta ferma per un estat propi sinó que escrigui això: "
Cal una reforma de la Constitució que porti
Catalunya a la posició econòmica i política que li correspon: més
sobirania política i concert econòmic. No és una utopia: Navarra i el
País Basc ja tenen aquest tractament. Més endavant, si cal, parlem
d’independència." Amb tots els respectes per aquest politòleg i per tothom que pugui pensar com ell: ÉS LA SOBIRANIA!! ÉS LA SOBIRANIA!! ÉS LA SOBIRANIA!! I ÉS LA SOBIRANIA!!!!!!
Disculpeu l’excés gràfic i verbal, però és que ja no sé com posar-m’hi. El mateix Parés lamenta com han anat les coses amb l’estatut i diu que cal reformar la constitució espanyola perquè Catalunya tingui més sobirania. Però la qüestió no és tenir
més sobirania sinó tenir
la sobirania. Perquè ara no la tenim, i això és el que ha quedat clar amb el procés de reforma de l’estatut. El 18 de juny es va fer un referèndum. No va votar gaire gent, però es va donar per bo. I malgrat tot, la ciutadania catalana no té cap garantia que la seva voluntat sigui respectada. Si Zapatero no vol desplegar l’estatut fins després de les eleccions no hi podrem fer res. Si el TC retalla l’estatut, no hi podrem fer res. I fins i tot si ens suspenen l’autonomia no hi podrem fer res; si més no, res que pugui estar d’acord amb la legalitat vigent a l’Estat espanyol. Perquè l’Estat té
la sobirania, la seva i la nostra. I qualsevol cosa que decidim ha de comptar amb el vistiplau de l’Estat. Per això, si tenim els problemes que el mateix Parés detecta, confiar en una reforma de la constitució és una estratègia equivocada. No hi ha més remei que la desobediència parlamentària. No hi ha més alternativa que la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació que torni la sobirania al poble de Catalunya.
I en el mateix error es mouen a ICV-EUiA quan fan referèndums simbòlics (això sí, sense que ningú en critiqui la frivolitat) sobre la República. Si hem d’esperar que sigui l’Estat qui modifiqui la constitució per fer-se republicà, ens hi podem morir. En canvi, partint del Principat, on el republicanisme té un suport social més ampli, es podria crear una República Catalana com la que avui fa 76 anys va proclamar Macià, i a partir d’aquí decidir si ens volem confederar amb Espanya sense perdre un bri de sobirania. El problema és que el referèndum simbòlic d’ICV-EUiA és una presa de pèl insultant. Posar paradetes al carrer i no actuar amb coherència al Parlament és una falta de respecte per a totes aquelles persones que creuen de veritat que la república és millor que la monarquia. I fer-ho després d’haver criticat Vendrell per la seva proposta té nassos. Només cal llegir que Jordi Miralles ha parlat d’una "alta participació" per fererir-se al vot de 1.076 persones.
Si entre els lectors d’aquest bloc n’hi ha d’afins a ICV trobaran que potser sóc massa dur. No tindria cap problema a canviar de to i apludir la iniciativa d’EUiA si sabés que al Parlament es posen a treballar amb la resta de republicans per aquest "compromís amb una Tercera República" que passi per la plena sobirania de Catalunya. Però si tot queda en propaganda electoral per captar el vot dels republicans nostàlgics i resignats, i tant que m’enfado! Naturalment que sí!
PS: Ja que m’he referit a El Punt, permeteu-me també que us recomani els articles de Jaume Rocabert i Josep Ferrer.
Hi ha massa gent que és inconseqüent, Xavier. A mi això de la reforma de la Constitució em faria riure, si no em fes plorar. Com és possible confiar ENCARA que el marc espanyol ens donarà el que volem com a societat? Un 90% dels nostres representants parlamentaris es posen d’acord en uns objectius DE MÍNIMS per fer avançar la nostra societat, i la mateixa Constitució que s’ha fet servir per laminar aquests objectius ens ha de servir per aconseguir-los? Deixem de fer volar coloms i tinguem clar que sobre la reforma de la Constitució no hi ha CAP consens a Espanya, per tant estem predicant al desert si volem reformar la Constitució per qualsevol cosa que no sigui de pur maquillatge institucional.
Per favor, fem com fa tothom que té dos dits de front i caminem per la via que té més possibilitats de ser fructífera, la independència. A hores d’ara aquesta opció ja té prou precedents legals com perquè no hagi de suposar cap gran trasbals, a part d’haver d’aguntar la irracionalitat de la caverna mediàtica espanyola. I quan parlo de precedents legals parlo del reconeixement politicoinstitucional de la via autodeterminista (Irlanda del Nord), s’hagi concretat o no en referèndums d’autodeterminació (Escòcia, Quebec), s’hagi concretat o no en la constitució d’un nou Estat (Montenegro), fins i tot sota l’empara de la mateixa Unió Europea de què formem part. Si la Unió Europea permet que dos dels seus membres, Irlanda i el Regne Unit, firmin la Declaració de Downing Street sobre Irlanda del Nord, si la Unió Europea admet com a normal que dos dels seus últims membres provinguin d’una separació amistosa (Txèquia i Eslovàquia) sense veure-hi res inherentment diabòlic, si la Unió Europea és qui fixa les normes en un referèndum d’autodeterminació del poble de Montenegro (en què els servis no tenien ni veu ni vot, per cert), els espanyols que prediquen que "si os indepenzáis os quedáis sin Unión Europea" no són més que uns ignorants.
Amics, serem el que vulguem ser. Tingeum-ho clar. Com també hgem de tenir clar que els espanyols ja saben què volen ser, i amb l’Estatut ha quedat demostrat que no és compatible amb el que nosaltres volem. Quina prova volem més? Si tant la gent d’Iniciativa, com la de CiU i ERC, i molta del PSC (i algun despistat del PP, no ho dubteu, que seran espanyolistes però també tenen butxaca), poden estar d’acord amb això, crec que aviat anirem veient un moviment en aquesta direcció.
Tothom que estigui una mica informat sap que per a reformar la Constitució espanyola cal una majoria parlamentària qualificada. ¿Algú amb dos dits de front pensa -seriosament, vull dir- que el PSOE i el PP es posaran d’acord per convertir el Regne d’Espanya en un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic? Oi que no? Doncs deixem-ho córrer i anem al que ens interessa.
Els espanyols s’agraden tal com són, i no hi ha res més utòpic que pensar que adaptaran la seva visió d’Espanya a les nostres necessitats i demandes. El que és una utopia no és la independència de Catalunya (depèn de la nostra voluntat), sinó pensar que hi ha una altra Espanya possible.
Efectivament Xavier. No es pot tenir més o menys sobirania. No és quantificable. Senzillament es té o no es té.
Jo vull deixar molt clar que la culpa de tot plegat no és de Madrid sinó nostra. Quan el parlament de Catalunya va aprovar el NOSTRE estatut vàrem cometre un gravíssim error. Ens vàrem ajupir, agenollar, subordinar portant l’Estatut a les Corts espanyoles. Aquell Estatut, el nostre, s’hagués hagut de portar directament a referéndum sense passar per Madrid. Això hagués estat un acte de sobirania. Com pot ara ningú parlar d’autodeterminació quan fa pocs mesos teniem que haver-la exercit i ningú se li va, ni tan sols acudir ni pensar aquesta possiblitat ? La sobirania o l’autodeterminació s’exerceixen i punt. No pots esperar que ningú te la reconegui perquè , si ho fas, tú mateix t’estàs col.locant en una posició de subordinació, per tant, de no-sobirania. En realitat sí som sobirans ara mateix i sempre. Només cal assumir-ho i exercir-ho.
Tu em diràs que la Constitució espanyola no ho permet i jo et contesto: I què ??? La legalitat internacional reconeix clarament el dret a l’autodeterminació dels pobles i amb aixó ja n’hi ha prou. Me la bufa el que diguin els espanyols, Xavier !!. El que hem de fer els catalans és deixar de queixar-nos, de fer la víctíma i tirar pel dret. Si tirem pel dret què feràn els espanyols ?? Fotre’ns els tancs al carrer ?? Impossible. No tenen collons i, a més la UE no els ho permeteria. Doncs què ?? Suspendre l’autonomia ?? Impossible també ja que continuariem endavant de totes maneres.
Ja n’hi ha prou de ESPERAR que ens RECONEIXIN o DONIN la independència, l’autodeterminació, la sobirania, l’estatut del parlament o sigui el que sigui que volem assolir. Assumim doncs la nostra responsabilitat d’una punyetera vegada.
Tinguem-ho clar: Mai ningú ens donarà res i els espanyols encara menys. Tindrem el que haguem volgut tenir. Exercim ja la nostra sobirania i oblidem-nos del que duen a fora. Siguem sobirans.
Andreu Morera
Jo estic amb López Tena; el règim autonòmic no és creïble, no s’ha fet. I per parlar de debò d’autogovern, l’estatut l’hauria d’aprovar només Catalunya. A banda que no podem obviar que de fet el poder real esta a Madrid, i que les composicions dels tribunals serveixen a aquest poder o es declaren com un poder (il·legítim però ben exercit). El què cal és plantar-se. Jo afegiria, en relació al primer article del que parles, que no hem d’acceptar ara una reforma de la constitució com a amenaça.
Per altra banda, llegeixo que la decisió del TC podria passar a l’agenda per després de les eleccions espanyoles (per això del joc que s’han muntat entre PP i PSOE de fer por als respectius, diria jo).
Es presenta com a problema aquest tràmit quan, ja mentre es treballava el text al nostre parlament, el PP va presentar-lo com a carta; i com a garantia del seu triomf per sobre del que nosaltres presentéssim (fora el que fos).
De manera que no té cap sentit donar-li ara tanta importància. Més greu va ser l’actuació del Defensor del Pueblo i no sé com ha quedat el tema.
Jo en això fa temps que considero l’estatut de la Moncloa, si no il·legal, sí il·legítim. Cosa que el què fa és qüestionar directament les lleis que el fan legal; o la maca de lleis que garanteixin, per exemple, una cosa tant bàsica com ho és el respecte entre institucions, o la participació ciutadana efectiva.
El considero inacceptable bàsicament perquè hem vist com s’ha tramitat i "negociat". I considero que aquestes maneres i pràctiques no respecten els mínims democràtics (i no penso només en majories, vots, escrutinis de vots, lectures de voluntats de la gent, etc.); em sembla que ja t’ho he comentat algun altre cop.
Per altra banda; sobre el referèndum simbòlic, i aquesta manera de presentar un model republicà, per commemorar una acte polític compromès (de fa 76 anys), el veig com a continuació de les històries que volen fer ridícula la història de Catalunya.
I acompanyat de les declaracions d’ICV, i de la formació parlamentària, respecte a ERC en l’anterior legislatura i en aquesta. I concretament les que assenyales sobre la proposta de Vendrell. Es fa encara més desagradable llegir avui aquesta notícia:
«ERC està fent un esforç per desmentir que sigui un partit poc seriós»
i el sotrac viscut arran de la crisi de la calçotada, ERC està fent un esforç
per desmentir que sigui un partit poc seriós.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2354923
Jo ho veig com una tàctica d’ús de la versió simplista que es considera més generalitzada; encara que sigui falsa, fonamentada en mentides, o com sigui. Ús quan interessi; i quan vulguem, reclamem un mínim rigor. I plantejaria la pregunta: estem realment disposats a acceptar una desqualificació tant peliculera? Què entén ICV per "poc seriós"?
Perquè les explicacions que trobo a L’Entrevista al mateix Jordi Guillot que també publica avui El Punt no m’aclareix gaire el tema. Parlar de Port Aventura, o carregar a ERC la claudicació del PSC al poder central i als plans que feien amb la oposició catalana; no és que sigui increïble, sinó que és inacceptable com a crítica de poca serietat precisament d’ERC.