Blog d'en Xavier Mir

Hi ha persones que tenen molt i molt clar que no són independentistes. Tenen molt clara la seva identitat o això és el que pensen perquè, si més no, no se l’han qüestionada. Sigui per l’entorn familiar, pel veïnal o pel social, tenen perfectament identificat el tipus anomenat "independentista" i saben que no hi encaixen. L’independentista és molt nacionalista, una mica radical, amb les idees clares políticament parlant. Diguem que hi ha la gent normal i els independentistes, com dos blocs clarament diferenciats. Per això, quan els parles d’estatpropi.cat o els proposes d’afegir el bloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes, saben que allò no va per ells. Però tampoc tenen consciència de ser nacionalistes espanyols. Són "normals" i prou. Tenen idees (pocs admeten públicament no tenir-ne), però no s’hi obsessionen.

Si això és políticament sa i normal, si aquest comportament tan generalitzat és percebut com a assumible per part dels representants polítics i les persones preocupades per la salut de la nostra democràcia, si aquesta vaguetat ideològica fonamentada en tòpics i aquesta escassa capacitat d’anàlisi són el nostre pa de cada dia i a tothom li sembla bé, a mi no.

Ahir divendres el diari El Punt publicava un article de l’economista Miquel Esteba en què es referia a la previsió de la fi del cicle econòmic expansiu a l’Estat espanyol per al 2008. A propòsit d’un altre moment important en la història econòmica, el crac borsari de 1929, escrivia: "Les repercussions indirectes van ser terribles per a
Europa i per a Catalunya, ja que les tensions politicoeconòmiques van
contribuir a l’aparició del feixisme, la Guerra Civil espanyola i,
després, la II Guerra Mundial." I en llegir això, un no pot evitar especular sobre quina seria la reacció de les masses si tornés a encongir-se l’economia. Tenim un fenomen immigratori que ja ha donat algun símptoma d’utilització política en casos com la Plataforma per Catalunya, i ningú no ens assegura que això no vagi a més. D’altra banda, l’elevada abstenció dels darrers comicis municipals denota una notable pèrdua de confiança en els representants polítics. Aquestes dues coses, combinades, no poden donar res de bo.

El feixisme difícilment tornarà en l’expressió que l’ha conegut Europa, en els aspectes que l’han caracteritzat més fins al punt de desdibuixar la resta. No hi haurà persecució i extermini de jueus, no hi haurà exhibició d’exèrcits. Al segle XXI les formes són unes altres. Els mitjans de comunicació i el poder econòmic tenen altres eines i el feixisme pot reaparèixer amb una nova fesomia. I no hi ha cap vacuna per evitar-ho, cap fórmula màgica. Només la bona praxi política, el foment del debat, de l’intercanvi ideològic, el saber-se posar a la pell de l’altre i adoptar el seu punt de vista.

Jugar a canviar d’identitat pot ser un exercici molt sa políticament parlant. Tenir clara la pròpia identitat és bo, però la millor manera d’assegurar-se una identitat sana és fer l’exercici d’assumir-ne una altra. No cal fer res especial, és només qüestió de reflexió en silenci. Ningú no notarà res.

Els independentistes tenim certa traça a posar-nos en la pell d’un nacionalista espanyol. Diguem que ens hi hem vist abocats per necessitat. Però no és tan freqüent que una persona d’aquell perfil que descrivia al principi de l’article sigui capaç d’assumir, de manera experimental, la identitat d’un independentista. Podria començar preguntant-se: "i jo, per què no vull un estat propi? Realment estic content i satisfet de pertànyer a l’Estat espanyol?" Potser desconeix com l’afecta l’espoli econòmic. Potser no sap que en altres llocs de l’Estat i d’Europa els recursos es redistribueixen d’una altra manera i que hi ha més control per part de la ciutadania i més beneficis directes. Potser ja li va bé que Renfe sigui un desastre, que les llistes d’espera dels serveis sanitaris siguin les que són, que els recursos destinats a cultura i educació siguin els que són, que els pisos valguin el que valen i els sous siguin els que són, etc. Potser tot això és secundari mentre l’Estat espanyol pugui conservar la seva unitat política indivisible. Perquè si no és així, si el manteniment de l’Estat espanyol no és una motivació en si que supera tota altra necessitat personal i que porta al sacrifici orgullós, no s’entén aquest entossudiment a continuar veient els independentistes com una cosa que no va amb un mateix. Perquè ser independentista no vol dir altra cosa que voler un estat propi, i encara és l’hora que he de sentir un sol argument que demostri que als catalans i a les catalanes, deixant de banda els nostres sentiments, la nostra llengua habitual i les nostres xarxes socials, ens surti més a compte continuar dins l’Estat espanyol.