Com sabeu, però, el federalisme no és una voluntat política real sinó un discurs que el socialisme català intentarà recuperar per fer contrapès a l’única opció que ha quedat finalment: la plena sobirania. Si alguns socialistes volen parlar de federalisme malgrat la falta de suport del seu propi partit, que se’n parli, però caldrà parlar-ne des de l’autodeterminació. Que siguem nosaltres els qui decidim si ens volem federar amb l’Estat espanyol, però que no ens presentin en Zapatero com l’home que té la clau del federalisme. La clau l’hem de tenir nosaltres.
En un altre espai, el blocaire socialista Carles Casals ha publicat un apunt sobre el silenci de l’Estat espanyol en la qüestió sahrauí. Un servidor ha aprofitat per recordar-li que no cal anar tan lluny per veure l’actitud del govern espanyol quant al dret d’autodeterminació. Té cap sentit que un socialista català es queixi del silenci del PSOE en aquesta qüestió i no digui ni piu sobre el dret d’autodeterminació dels catalans? La resposta del PSC és sempre de manual: els dos casos no tenen res a veure i els catalans ens autodeterminem cada cop que anem a votar. El curiós del cas és que Casals ha tingut l’amabilitat de respondre tot explicant que "l’Estatut fundacional del PSC (1976) contempla el dret a l’autodeterminació". Per tant, quan Iceta diu que això de l’autodeterminació és una collonada, està traint els estatuts del seu propi partit. I aquí no passa res. Jo dic blanc, tu dius negre, cadascú a casa seva i tan amics.
I a propòsit de les eleccions a través de les quals ens autodeterminem cada quatre anys, Casals escriu que "guanyen els partits que no tenen l’independentisme com a prioritat (PSC, ICV-EUiA, CiU i altres)". Això, a banda que hauria de ser un estímul per als sectors sobiranistes de CiU i d’ICV perquè ja veieu que al final no surten a la foto i no compten per res, és d’una importància relativa. Un cop més caldria recordar que la independència és una alternativa a la situació actual, a l’agonia de l’encaix autonomista, i que com a opció s’hauria de posar sobre la taula. Que ni CiU ni ICV apostin obertament per la independència no vol dir que apostin per l’unionisme irreversible. I en tot cas, en les eleccions es vota per escollir els representants polítics que han de governar les diverses administracions, i no pas per decidir quin futur es vol com a nació. La darrera vegada que s’ha preguntat alguna cosa semblant, que va ser arran de l’Estatut, la participació va ser tan baixa que tot fa pensar que l’autonomia deixa indiferent a molta gent. Per què no preguntem si la gent vol un estat propi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
T’he escrit moltes vegades que el càncer de Catalunya té un nom, i és PSC, a hores d’ara és l’únic partit sense cap ideari polític, sense cap moldel de societat, jo sempre els tracto de xusma i escòria, òbviament ho vaig per provocar els ànims aprofitant l’anonimat que em dóna internet.
Però si fem una anàlisi rigurosa en un temps de crisi i desorientació política, sempre tenen les de guanyar, perquè es el partit sense política, sense model, sense horitzo, tota la seva estràtegia es basa en ser simpàtics, és el partit del hi hi ha ha.
Amb un discurs buit de contingut, cosmpolitisme, multiculturalitat, federalisme, encaix, pàraula sobades que no volen dir res.
A més a més són extremadament perillosos, no són sol un partit polític, són també dos sindicats, innombrables mitjans de comunicació, editorials, caixes d’estalvis (caixa Catalunya, i em sembla també la del penedès) en fi són tota una maquinària de lobby, i compta amb un electoral totalment acrític.
Bé són moltes les coses que es poden escriure d’aquesta gent ara no tinc temps continuaré
Al teu post intueixo que per fi algu s’apunta a tesis de que no es veritat que haguem de guanyar els independentistes per convocar un referèndum (ERC avui). Soc de la teoria que no cal divorciarse pero que cal llei de divorci, per tant hi ha d’haver un cami per separarnos d’aquesta lacra que es Espanya, independentment de que els ciutadans decidim seguir el camí o no.
Avui no tenim el camí, cal que l’Estat Espanyol accepti un referèndum d’autodeterminació i proposo que, si es necessari, sigui un referèndum estatal.
Benvolgut Xavier,
realment cert és que tenim un problema amb aquest engendre dit PSC. Realment, aquesta cosa actual covada a l’ombra de CIU s’ha escapat de les mans i s’ha convertit en la gran presa de pèl de la política catalana. Mira que em fan bullir la sang Ribera, Cirera, Fernàndez, …; però això del socialisme… ho trobo… Deixem-ho estar per no ser groller. Però… com obres els ulls a aquells que durant tant de temps hi han vist la contrapartida a als que no sabem mai si es desfederen o s’aferren més estretament? Com expliques que Catalunya ha viscut sempre a l’ombra de la Convergència de la Generalitat i del PSOE de Catalunya com a garants de l’"status quo"? Com expliques a la gent que l’únic partit que no participà de les primeres eleccions en retornar la democràcia a la metròpoli fou un tercer? Com expliques a la gent que fins fa poc Catalunya era un globus que s’inflava a base de subvenció cap aquí, subvenció cap allà i a fer bondat? Com explicar que el socialisme ha fet del Baix Llobregat un "ghetto" i un espai on sembrar i recollir a plaer? Com…?
Això del socialisme dit de Catalunya, Xavier, és realment un problema. I de difícil solució. Fixa’t com parasitàriament s’aferren a ERC i a la crossa. S’apunten mèrits i cap demèrit. Porten incompetents com l’Ernest Maragall, la Minobis, …, i ningú en diu res. Perdona, però no parlaré del President per respecte a la és alta institució del país.
Ara, l’esperança és aquesta evolució percentual de vots. De seguir la fuita, potser s’albirarà una escletxa a l’horitzó. Per cert, de corrent crític, aquests, excepte les paraules buides de Maragall i tímides veus obiolesques, res de res. Curiós com ho saben silenciar.