Joan Roy publicava també a El Punt l’article "La crisi del PSC" (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2490071), on escrivia: "Tret de personalitats com Rovira, Pallach o Lorés,
els representants del PSC mai no han volgut guanyar-se cap altre
respecte que el del PSOE." L’article és clar i contundent i farien bé de llegir-los els socialistes catalans que encara no ho hagin fet. La manera de tancar l’article és potser el millor: "A hores d’ara, canviar tot això és una tasca gairebé
impossible, quan tothom al PSC fa pinya per presentar l’absoluta manca
d’idees i d’opcions com una aportació a la modernitat i la catalanitat,
o com una garantia d’ordre i bona gestió. Possiblement, quan s’acabi el
poder, s’acabarà tot." Efectivament, si el PSC tingués uns resultats cada cop millors, no es podria parlar de crisi, però el suport electoral baixa a cada nova contesa i si ara governen a la Generalitat i a molts ajuntaments és gràcies al suport d’altres partits.
Davant de tot això, però, l’opció de figures com l’exalcalde de Mataró Manel Mas continua essent enrocar-se. Mas ha tingut l’amabilitat de respondre una pregunta que li he fet al seu bloc (http://manelmas.blogspot.com/2007/07/leconomia.html). Li demanava per quin motiu el PSC no promou una consulta democràtica tenint en compte les dades del CEO que revelen que el 50,9% de la ciutadania vol un estat independent o un de lliurement federat a Espanya. No li demanava per quin motiu el PSC no aposta per la independència. Totes les opcions democràtiques són legítimes, i donar prioritat a la construcció nacional d’Espanya en detriment de la de Catalunya també és legítim. Però la resposta de Mas és clara i preocupant per a qualsevol demòcrata:
"Benvolgut Xavier:
El PSC, com és conegut, no és ni independentista
ni confederal. No ens toca a nosaltres impulsar una cosa en la que no
estem d?acord. Al contrari, nosaltres, els socialistes, hem de defensar
les nostres idees i lluitar per elles, no per les dels altres. Si hi ha
qui creu en altres coses a ells els toca la lluita democràtica per
aconseguir-les, explicant què representa, com s?hi arriba i les
possibilitats de fer-ho. "
Tot i que només sóc un blocaire i no he estat ni seré alcalde de Mataró, no costa gaire trobar en les paraules de Mas algunes idees que caldria subratllar i discutir. Quan diu que no els toca impulsar una cosa en la qual no estan d’acord confon els projectes polítics amb les regles del joc. No cal que impulsin la independència si no la volen com a partit, però el 50,9% de voluntats polítiques hauria de ser suficient per permetre que els qui no pensen com ells es pronunciïn. Perquè tenir un estat propi no és una mania nacionalista sinó una necessitat econòmica, una opció més que vàlida especialment ara que la manca d’inversions de l’Estat al nostre país està manifestant-se de manera tan preocupant i alarmant.
El problema és que Mas assimila el suport al PSC al suport al projecte espanyolista. Com aquell qui es pensa que per saber el suport a la independència només cal saber quants vots té ERC. Ni una cosa ni l’altra són certes, però totes dues haurien de servir als votants com un avís que la seva voluntat política es perd pel camí. És a dir, que qualsevol vot al PSC serà utilitzat en el sentit que detalla Mas. Que qualsevol persona que arran de l’apagada de Barcelona s’hagi plantejat que potser sí que cal rumiar això de tenir un estat propi, qualsevol persona que pateixi cada dia el desastre de Renfe i comenci a veure que el maltractament rebut obeeix a la seva condició de ciutadà català amb independència de la seva llengua materna i del seu país d’origen, si vota PSC tancarà la porta a qualsevol plantejament en aquesta línia. Tots els esforços encaminats a empènyer el carro del PSC van en la direcció de reforçar el projecte d’Espanya, amb seu a Madrid, i encara que això sigui ruïnós per a Catalunya. Cal tenir-ho en compte.
Fins fa un temps, potser la gent d’esquerres que se sentia catalanista i que no s’identificava amb el projecte de Jordi Pujol podia trobar en el PSC una eina útil. Ara, després de les mentides de Zapatero, de les declaracions de Pasqual Maragall, de les apagades de Barcelona, del caos de fa un any a l’aeroport, del caos perpetu de Renfe i de l’enrocament de persones com Manel Mas, Miquel Iceta, Carme Chacon i tants altres, el suport electoral al PSC s’ha convertit en un xec en blanc per al PSOE. El federalisme que prediquen alguns socialistes no és el confederalisme que volen els enquestats pel CEO, sinó que consisteix a esperar que el govern espanyol tingui ganes de descentralitzar-se algun dia. I mentrestant, qui dia passa, any empeny i cadira manté.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’exercici del dret a decidir és consubstancial a tot poble i que jo sàpiga qualsevol demòcrata el subscriu. Si no accepten lluitar per la democràcia, els socialistes, aleshores no cal dir més. És bo, com tu dius, que es vagin aclarint les postures.
T’agradi o no, en Manel Mas ha sigut molt clar explicant la posició del seu partit. No seran ells els qui facilitin que els catalans poguem decidir el nostre futur en llibertat. Fa molt de temps que els socialistes catalans donen un xec en blanc al PSOE. És més, és la seva raó de ser: per a ells la prioritat és que el PSOE governi a Espanya. I que ho pugui fer amb tranquil·litat, sense trasbalsos. Així doncs, potser que n’anem prenent nota.
Ara només cal que ERC se n’adoni i rectifiqui la seva posició política actual. Prou de fer seguidisme del PSC-PSOE, prou xecs en blanc a Zapatero. Esquerra ha de recuperar la seva independència política i traçar un full de ruta (pactat amb les organitzacions de la societat civil de l’entorn independentista) que ens porti, a mitjà termini, a poder exercir el dret a l’autodeterminació. Això és el que esperem molts catalans i catalanes d’un partit que es diu independentista, i no que faci de crossa del "socialisme" catalano-espanyol.