També m’ha agradat saber que es va implicar en un treball de camp per a
la Comissió per a la Normalització del Català a Cornellà que li va
permetre "comprovar com la implantació del model d’immersió
lingüística, aprovat legalment i amb caràcter general, divergia
notablement en funció de l’escola" (pàg. 22-23), cosa que m’ha recordat una recent entrevista de Vicent Partal al conseller de qui des d’aquest bloc es continua demanant la dimissió.
Per entendre el creuament de retrets d’aquests darrers dies, també és bo llegir l’anècdota segons la qual Vendrell va demanar ajuda a Rahola per a una persona amb problemes d’addicció i aquesta li va respondre: "Ai, Vendrell, que bona persona que ets. Aquesta gent no vota." (pàg. 45)
I sobre com les gastava Colom, la seva idea de fer una Marxa per la Independència "escortat pels Mossos d’Esquadra en qualitat de conseller de Governació" (pàg. 47).
També és bo recordar que "Josep-Lluís Carod-Rovira va fer una intensa campanya de pedagogia en el si del partit sobre la necessitat que l’esquerra independentista assumís responsabilitats de govern" (pàg. 57). Aquesta no és una qüestió banal, ja que és bàsic per al país que l’independentisme tingui un partit a les institucions en condicions de governar, que no és senzill.
Al llibre també apareix la qüestió de l’eix nacional i l’eix esquerra-dreta, i és que, efectivament, quan ERC i PP tenien els mateixos 12 diputats, CiU va deixar de banda l’eix nacional i va apostar per l’eix de la dreta. Aquesta és una qüestió de la història recent que alguns voldrien esborrar, com la visita a cal notari, però que llibres com aquest s’encarreguen de recordar: "Ara, set anys després, no poden esborrar aquell error majúscul acusant-nos de substituir l’eix nacional per l’eix dreta-esquerra. Això ho va fer CiU l’octubre de l’any 2000." (pàg. 62) Per tant, ve d’aleshores la constitució de dos fronts: un a l’esquerra i un a la dreta. Qui sigui fidel a les dretes o a les esquerres no es mourà del seu espai, però qui consideri prioritari l’eix nacional podrà decidir quin front impulsa, i ara el repte és aconseguir que ERC superi el PSC. Si més no, mentre no hi hagi res de nou a CiU; o com diu Vendrell, "Si algun dia s’ho repensen i estan disposats a treballar per la independència nacional, que ho diguin alt i clar, i tindran resposta." (pàg. 63)
Com no podia ser d’altra manera, el llibre conté referències a l’Estatut: "La garantia que no es retallés l’Estatut a Madrid només podia ser en mans de CiU i Esquerra. Per això vàrem fer un sopar privat en Jaume Oliveras, en Joan Puigcercós i jo mateix amb en Felip Puig, en David Madí i l’Oriol Pujol (…) va acabar el sopar amb un compromís d’ambdues parts que no acceptaríem cap Estatut que no contemplés el reconeixement de Catalunya com a nació i que no mantingués la proposta del sistema de finançament aprovada pel Parlament." (pàg. 114)
Però no tot és passat. També parla del present i del futur: "Aquest projecte nacional col·lectiu [la independència] pot il·lusionar no tan sols els nacionalistes, sinó tot un país, fent que aquells que no són nacionalistes -i que potser no ho seran mai- esdevinguin independentistes. I encara que hi hagi qui en discrepi, això avui passa per pactar amb els seus referents, i no malgrat que es diguin José sinó, justament, perquè es diuen José." (pàg. 202).
El llibre, Disculpin les molèsties, parla de moltes més coses, però aquestes són algunes de les que m’han cridat l’atenció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He llegit aquest cap de setmana el llibre d’en Vendrell. Lectura fàcil i contingut molt interessant. Especialment rellevant el relat dels episodis amb el president Maragall i el seu entorn, on es descriu les característiques del personatge i fa bones les hipòtesis que qui era el major factor d’inestabilitat del govern de Catalunya era el propi president. També revelador l’assetjament salvatge de la societat "oficial" cap a una formació política que "té un horitzó inequívoc i determinat: una societat més lliure i justa, i la independència, que ja no és aquella utopia que reivindicàvem als anys vuitanta" Precisament, per aquesta voluntat de modificar els grans tòtems i tabús de la recent història del país ha sofert i continua sofrint el linxament dels mitjans de persuassió.