Sembla, doncs, que la CUP no vol entrar en el joc del govern. Però la política és complicada fins i tot per als qui no hi volen acabar d’entrar de ple. En el document esmentat deixen clar que si CiU incompleix l’acord (tant en l’aspecte polític com en el pressupostari), aquest quedarà trencat. Però aleshores? Faran una moció per fer alcalde el candidat del PSC? Permetran que un govern de CiU en minoria malgoverni durant la resta de mandat fins que la democràcia torni a exercir el seu veredicte? Ho entendrà tothom, això? I si en les properes eleccions el resultat és de dos regidors menys pel PSC, dos menys per a CiU i quatre més per a les CUP, es repetirà l’estratègia?
Estarem a l’aguait i esperem que passi el més favorable a l’independentisme, però a vegades va bé reflexionar sobre l’evolució que han fet alguns partits i comparar-ho amb la que poden fer altres. Bàsicament per no improvisar massa o per no marejar la perdiu i arribar a un mateix sostre. Crec que cada partit té el seu espai, però de moment ja m’ha decebut la resposta obtinguda en el comentari que vaig deixar al bloc de Xavier Monge. Dues respostes són de l’Aitor Blanc (bloc), però en Xavier Monge diu que comparteix la seva opinió. No s’afegeixen a estatpropi.cat perquè no queda prou clar que l’estat siguin els Països Catalans i no únicament el Principat, i perquè en qualsevol cas no volen que aquest estat propi sigui membre de la Unió Europea. Estatpropi.cat és una eina virtual que pot resultar útil per fer pressió si hi apareixem tots junts, CUP, ERC, CiU, EI, PRC i qui vulgui. No decidirem res ni renunciarem a res pel fet d’adherir-nos-hi, però podem aconseguir que es visualitzi un suport social important a la plena sobirania, a la independència respecte dels estats que ara tenen l’última paraula respecte de les coses que ens afecten. Paral·lelament es poden crear meses de partits per debatre l’estratègia i les condicions de l’accés a la independència, però unir-nos en una cosa tan senzilla com l’afirmació de voler un estat propi no ha de ser cap sacrifici ni cap renúncia per a ningú. I sorprèn especialment que aquesta negativa vingui d’una persona, com és el cas de l’Aitor Blanc, que té entre els seus enllaços el cupaire del qual ha sortit la idea d’estatpropi.cat, el masnoví Alexis Vizcaino. Crec que val la pena continuar buscant espais de consens.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La dependència
El conseller Antoni Castell es va desplaçar la setmana passada a Madrid a fer el ploricó i el ridícul -dues coses compatibles. Ho va fer en una mena de fòrum o comissió (la veritat és que no ho vaig seguir massa) però vaig escoltar atentament el que va dir, es va lamentar de la manca d’inversions a Catalunya durant els dos darrers decennis, hom no sap si riure o plorar.
Suposo que en Iceta, que controla l’agència de col·locació més gran de Catalunya, es devia petar de riure. Aquesta colla de sàtrapes, i de xucladors, sort en tenen que, entre la quantitat de vot captiu que tenen per la gran agència de col·locació que dominen i la quantitat de vot acrític del qual gaudeixen, això no els fa ni fred ni calor.
Però el Sr Castells, que ha fet grans estudis sobre dèficit fiscal, sap perfectament que la causa del dèficit fiscal i d’infraestructures és la dependència. Però no la dependència política, sinó la que pateixen ell (tots els diputats del PSC, d’Esquerra, de CiU i d’ICV, i tot els aparells del seus partits): la dependència dels sous, dels cotxes oficials i de les segones residències, aquesta és l’autentica dependència.
El conseller plora pel dèficit sense que li caigui la cara de vergonya, atès que els seu partit n’és responsable directe; la patronal catalana plora pel dèficit i no gosa a assenyalar directament qui en són els responsables; i el president de la Generalitat demana discreció, no fer soroll no sigui que hagi de dur les filles a l’escola pública i no al Liceu Alemany.
Quina tropa.
Benvolgut Xavier,
Com ja saps, jo tampoc sóc de Sant Celoni, per la qual cosa corro el risc de parlar sense coneixement de causa. Ara bé: he seguit amb interès el treball de la CUP d’aquesta població abans i després de les eleccions i crec que hi ha una cosa que els diferencia de la resta de partits davant de disjuntives com la que tu proposes: el model participatiu. La gent que va constituir la CUP de Sant Celoni es va comprometre a treballar per una democràcia participativa i ho va fer mitjançant la pràctica. Això és: fer assemblees obertes en les quals es va aprovar el programa i els candidats (abans de les eleccions) i en la qual s’ha decidit la seva estratègia dins l’ajuntament (després de les eleccions) amb el risc d’equivocar-se, com tothom, però deixant clar el per què i el com. Fins i tot han penjat al web el document de l’acord d’investidura amb CIU, on es detallen punt per punt els compromisos.
Davant d’això, jo em trec el barret. Perquè, al meu entendre, la decisió més important no és amb qui es pacta o amb qui es deixa de pactar. Ni tan sols a qui es fa alcalde o a qui es deixa a l’oposició. La decisió més important és com es pot garantir que els principis programàtics puguin ser aplicats al màxim tot sent fidels als plantejaments i maneres de treballar que els inspiren (en aquest cas, la democràcia participativa). I és aquí on crec que la CUP de Sant Celoni està demostrant una autèntica manera diferent de fer política municipal. No se sap què farien o deixarien de fer amb més regidors o amb majoria absoluta, però és clar que es creuen el que proposen. I no sé si això ho pot dir tothom…
Salutacions.
Hi ha pocs partits que