Llegir que Vilaweb és el sisè diari més llegit en tot l’Estat i el segon dels digitals és una gran notícia. Després de tants anys en què el sobiranisme i també el nacionalisme han tingut dificultats serioses per construir l’espai comunicatiu dels Països Catalans, la irrupció d’Internet ha significat un tomb en la història. Aquesta ha de ser la nostra aposta estratègica. Si els Països Catalans hem sobreviscut a les barrabassades més diverses que la història ens ha fet caure al damunt és perquè devem tenir un instint col·lectiu de supervivència brutal. I ara hem detectat una nova oportunitat. Felicitats, Vilaweb, pel compromís amb els Països Catalans, per l’èxit de l’empresa, per la feina feta i per la que encara hem de fer. A més, si l’ús d’Internet treu hores al consum televisiu, el guany és doble. Si aquest canvi de preferències continua, el país pot fer un canvi brutal en poc temps.
L’altra qüestió d’actualitat és el rebuig al recurs per a la recusació de Rodríguez Zapata. Ja fa dies que alguns dirigents socialistes ens van preparant psicològicament per quan el Tribunal Constitucional faci la retallada definitiva. I dic definitiva perquè no ho serà només per a l’estatut, sinó també a altres efectes. Com va dir Carretero, però, no tindrem la sort que ens el tombin. Aquesta serà una incertesa que s’arrossegarà encara força temps, però penso que no hauria de condicionar cap estratègia. No és bo concentrar la ràbia per quan ens el tombin, perquè si al final no ho fan ens l’haurem d’empassar. Val més anar-ho dosificant en la ràbia habitual, la que fa 300 anys que masteguem.
Una tercera qüestió són els cent dies de govern. A la xarxa trobareu diversos balanços, que és el que toca. Jo no en faig cap, però començo a pensar que aquest govern no acabarà la legislatura. Si no hi ha nous imprevistos, tenim govern per un any. Després, ja ho veurem. Al març del 2008 toquen eleccions al Congrés i segons quin sigui el resultat el PSC canviarà d’estratègia. Sense un govern amic a Madrid o condicionat per determinats partits i amb alguns núvols a l’horitzó, el socialisme pseudokamikaze podria preferir engegar a fer punyetes l’aventura catalana i passar a l’oposició per poder veure-les passar. Si fos així, es demostraria, ja de manera irreversible, que la gran font d’inestabilitat política del nostre país és el PSC.
La quarta és Antoni Vives i la seva adhesió a Sobirania i Progrés, que han recollit diversos mitjans i que ha suscitat una invitació d’Uriel Bertran (en una entrevista a E-notícies) perquè els sobiranistes de CiU surtin de l’armari. Efectivament, si algun sobiranista de CiU pensa que la PSiP és un satèl·lit d’Esquerra, la millor manera de dessatel·litzar-lo és que hi entri massivament gent de CDC. La JNC de Sabadell ja ha fet el pas.
Finalment, avui que és el Dia Internacional de la Dona, convido totes les dones que tenen bloc i volen un estat propi que s’afegeixin a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. I a la resta, que llegeixin els blocs de dones que ja són a la XBS. Aquest és el primer any que es pot viure el 8 de març des de la XBS.
I em quedo amb l’article de Ramon Tremosa a l’Avui: "Catalunya ha estat una víctima
precisament poc victimista, especialment en els darrers anys del
president Pujol, del nou centralisme madrileny emergent, eficient i
desacomplexat. Tot i això, ara m’agrada veure l’astorament d’aquells
que, pensant que ja s’havia clos l’etapa victimista, ara se la troben
corregida i augmentada des de sectors que mai abans no havien donat
gaire suport al president Pujol, en les seves seculars demandes d’un
tracte just per a Catalunya. Coincidint amb el col·lapse de Renfe, la
creixent pressió d’empresaris, de patronals i de col·legis
professionals catalans per un aeroport intercontinental augura una de
les reivindicacions més fortes i contundents que s’han vist fins ara.
El salt és qualitatiu: els acadèmics només tenen impacte; els
empresaris, influència."
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!