Blog d'en Xavier Mir

Eduard Voltas ens recordava no fa gaire en un article al diari Ara que en aquest país nostre hi ha dos grans grups en funció de l’adscripció identitària espanyola o catalana amb els lògics espais d’intersecció. L’article tenia, des del meu punt de vista, algunes mancances en la part de diagnòstic que ja vaig apuntar, però els fonaments, les dades del CEO, són indefugibles. Tradicionalment, PP i PSOE s’han repartit aquest electorat que se sent espanyol, mentre que CiU i ERC s’han repartit el que se sent català. I aquest és precisament un dels retrets que podem fer al PSC: haver fet bandera dels orígens andalusos o extremenys o d’on fos per mantenir un perfil ben diferenciat que els fos més fàcil de capitalitzar políticament. Durant anys i panys han estat mantenint, per entendre’ns, guetos electorals. Per desgràcia, centenars de milers de persones han quedat atrapades en aquest parany dels socialistes.

Moltes d’aquestes persones viuen una doble o múltiple identitat sense cap mena de problema, se senten catalans perquè saben que no viuen a Andalusia ni a Extremadura, sinó en ciutats on, encara que l’ús del català sigui minoritari, la catalanitat d’accent castellà és perfectament assumida. S’emocionen amb Estopa, amb Café Quijano, amb El Canto del Loco o amb la selecció de futbol espanyola i es diverteixen a la Feria de Abril o en centres comercials o veient cinema espanyol. Fa temps que reconeixen, però, que quan van a la terra d’origen senten que ja no hi tenen els mateixos vincles, que allà són els catalans i aquí són els andalusos. Són allò que n’havíem dit els altres catalans en la més pura tradició de Candel o els altres andalusos en una redefinició recent que encarna aquest bloc.

Fins no fa gaire, el partit que havia liderat l’esquerra al nostre país els posava en l’òrbita del PSOE. I si algú no s’hi sentia a gust perquè tenia un punt de lucidesa que li permetia ensumar el gueto electoral feia una aposta pel “nacionalisme integrador” de Jordi Pujol. Penso en gent paradigmàtica com Justo Molinero. Vistos els resultats de les darreres eleccions i la decepció que ha provocat el PSC-PSOE, és evident que moltes persones han vist en CiU un primer refugi. Altres, els més dominats pel prejudici identitari, han preferit passar al PP. Ara, però, els qui han sortit del foc socialista, comencen a veure que han anat a parar a les brases convergents, a aquesta CiU que els exigeix sacrificis socials traumàtics si volen acabar de sortir del gueto electoral i incorporar-se definitivament al projecte comú de país.

L’objectiu declarat de CiU sempre ha estat el nacionalisme abans que la independència. Dit d’una altra manera, no en tenen prou amb una clara majoria que votaria sí a la independència per començar el procés cap a l’estat propi, sinó que imposen una condició prèvia: arraconar l’adscripció identitària espanyola. Un plantejament social republicà i d’esquerres no faria mai això. Tothom és lliure de tenir una identitat doble o múltiple, sempre amb la catalana com a element cohesionador en comú.

Els altres catalans i els nous catalans, els qui van venir de la resta de l’Estat als anys 60 i 70 i els qui han vingut de la resta del món aquests darrers anys, són majoritàriament d’esquerres, però estan irreversiblement decebuts amb el PSC. Quan han sortit de sota del vell i atrotinat paraigua socialista els ha caigut al damunt el xàfec neoliberal i retallador de CiU, amb un Mas i un Duran que aplaudeixen la reforma laboral i un Oriol Pujol que treu pit i demana als qui ens manifestarem dissabte que proposem alternatives. Quin refugi hi ha, per a aquest xàfec? L’alternativa a les retallades i a la reforma laboral i als rècords de la taxa d’atur i a la crisi social que ens assetja és evident. La sabem a Esquerra i segur que la sabeu els qui llegiu aquest bloc: és la fi de l’espoli fiscal i la transformació de Catalunya en estat europeu. Aquesta solució, però, encara no l’acaben d’assumir ni PSC ni ICV ni els sindicats, precisament per prejudicis identitaris que en molts casos, per sort, es comencen a superar.

Mentre la dreta de CiU no vegi un lideratge fort a l’oposició, farà i desfarà i podrà imposar condicions. Per sort ja hem començat a construir aquest lideratge sobre la base del projecte d’un estat propi, encara que a curt termini calgui passar per la darrera imposició de CiU, el pacte fiscal.

Tal com deia dissabte en Joan Tardà, “la reforma laboral només pot ser aturada o corregida si se surt al carrer. Al Congrés, no ho aconseguirem si no hi ha mobilització“. El passat 28 de gener ja ens vam manifestar contra l’espoli social provocat per l’espoli fiscal. Aquest diumenge, 19 de febrer, sis anys i un dia després de la primera manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir, ens tornarem a manifestar. I hem de ser-hi tots per enfortir aquesta suma. Tornant a Joan Tardà, “Si el dia 19 no sortim al carrer, després res de queixar-nos, eh!“

Estem construint una suma social: la dels altres catalans, els nous catalans i els catalans d’esquerres autòctons. Separats i amb plantejaments autonomistes no anirem enlloc, però junts, alliberats de prejudicis identitaris, serem imparables. Cadascú que se senti com li doni la republicana gana: català i espanyol, català i romanès, català i marroquí, etc., però fem la suma i fem-la de pressa, que cada dia que passa reculem una mica més. Tots coneixem persones que encaixen en aquest perfil. Fem-los arribar aquest missatge i que facin un primer pas ara mateix.