Blog d'en Xavier Mir

Vilaweb recull les declaracions de Ridao en referència a la proposta de Solidaritat Catalana per la Independència. D’aquestes declaracions se’n desprèn que difícilment Esquerra s’avindrà a formar una candidatura unitària i segurament avui i els propers dies un sector important de l’opinió nacional encaminarà els seus esforços a retreure a Esquerra aquesta negativa. Tanmateix, per mi la notícia rellevant és la del segon paràgraf: “Joan Ridao ha afegit, després de rebutjar la incorporació d’ERC en cap
altra candidatura, que això no és incompatible amb consensuar un
programa de mínims entre totes les organitzacions independentistes.” Atenció!, atenció!, que no és poc i és real.

La proposta de Solidaritat era necessària i era engrescadora perquè, de fet, fa temps que la idea es cova entre la majoria independentista creixent. Aquest esperit unitari ha estat l’element més destacat del curs polític sense cap mena de dubte. Des d’Arenys de Munt el 13 de setembre fins al passeig de Gràcia de Barcelona el 10 de juliol, tots hem pogut veure quina força té la unió. Si això s’hagués pogut materialitzar en una candidatura única a l’alçada de la transcendència històrica del moment els efectes haurien estat positivament devastadors. Segurament la resposta d’Esquerra de no formar-ne part si no ho feia CiU ha estat evasiva, però no és menys cert que sense els d’Artur Mas l’eficàcia i l’abast de la crida quedaven molt minimitzats. S’havia d’intentar, doncs, però sense perdre de vista que no era un tot o res sinó un estira-i-arronsa per a imminents negociacions.

En aquest sentit, i en defensa d’Esquerra, sempre vilipendiada, desacreditada i atacada, cal reconèixer una cosa: ells tenen 21 diputats, mentre que la majoria de les formacions incloses en la crida no en tenen cap. És possible que aquests 21 diputats siguin menys després de les eleccions, però voler fer una negociació i demanar sacrificis en nom de la unitat valent-se d’una força que creus que podries tenir però que no tens encara pot ser astut, però també és injust. Per tant, no es pot retreure a Esquerra que no s’hagi sacrificat en aquest sentit. Sí que se’ls podria retreure, i jo mateix ho havia fet inicialment, que es neguessin en rodó a seure i parlar de tot plegat. Però amb aquestes declaracions de Joan Ridao queda clar que no es tanquen pas en banda i aquí sí que l’esperit de la Solidaritat s’hi pot aferrar i té recorregut.

Parlo de l’esperit de la Solidaritat perquè el fons de la idea és compartit per moltes persones, però la materialització d’aquesta idea no ha de ser, de manera única i necessària, una candidatura unitària. No podem plantejar-ho en termes de tot o res. No podem dir que si això no tira endavant és culpa dels qui no hi han volgut entrar i llençar la proposta a la brossa. El que ara cal és treballar en una doble línia. En primer lloc cal fer realitat i al més aviat possible, la nova candidatura independentista formada per Reagrupament, per Democràcia Catalana o per qui sigui. Cal materialitzar-la i dotar-la d’un programa electoral de cara a la segona línia, que és quan la Solidaritat Catalana pot acabar prenent alguna forma real: el programa de mínims.

El setembre de 2005 començava amb l’aprovació de l’Estatut al Parlament una unitat basada en un programa de mínims que era  l’autogovern. Aquella unitat de PSOE-C, ICV-EUiA, CiU i Esquerra s’ha mantingut, amb tots els matisos que vulgueu, fins al 10 de juliol o fins al 16, en què al Parlament es va aprovar la resolució que reproduïa el preàmbul de l’estatut. Aquesta unitat no ha inclòs mai PP ni Ciutadans perquè l’haurien fet inviable. Ara la sentència del TC ha obligat tots els partits a modificar els seus plantejaments. Ara l’objectiu ja és un altre, el programa de mínims és un altre i els protagonistes són uns altres. El PSOE-C se’n despenja perquè no vol exercir el dret de decidir. Sí que volen fer-ho, en canvi, Esquerra, CiU, ICV-EUiA i, segurament, aquest conglomerat que s’ha de constituir. Seríem ben rucs de no aprofitar això al màxim.

PS: en aquesta mateixa línia he publicat recentment els apunts “Tres nivells, tres objectius, tres mesos” i “La Solidaritat Catalana i els fulls de ruta post 10-J dels partits“, si els voleu revisar.