Blog d'en Xavier Mir

Cada article publicat a la premsa tradicional que fa referència a la blogosfera és un pas més cap a allò que sempre hem reclamat: que aquest espai sigui reconegut com un espai de comunicació de primer ordre, perfectament equiparable a altres mitjans amb un cost molt superior, i fins i tot millor en molts aspectes. La llibertat d’opinió del blocaire és absoluta, la interacció amb els seus lectors és un dels principals atractius. La inexistència de límits d’espai o de format: al bloc s’hi poden escriure quatre ratlles o tres pàgines; s’hi poden penjar fotos, vídeos i àudios. S’hi pot escriure una crònica setmanal o abocar-ho tot compulsivament diversos cops al dia. A poc a poc aquesta realitat ha d’anar guanyant pes i reconeixement. Els partits ho han entès i per a aquesta campanya han potenciat la blogosfera en la seva accepció de canal de transmissió de programa electoral. Però hi ha una altra accepció, que és la que avui tracta Manuel Cuyàs en un celebrat article a El Punt. Desconec quins blocs llegeix en Cuyàs, però és evident que hi troba prou qualitat per veure-hi un factor generacional amb implicacions de transformació social. Poca broma. Us en recomano la lectura i des d’aquí felicito en Saül Gordillo perquè a cada dia que passa es consolida com a periodista blocaire de referència. En el seu moment va fer una aposta per aquest mitjà i ara, quan altres periodistes es van incorporant a la blogosfera, ell ja hi és.

I precisament la interacció amb els lectors ha estat clau perquè una proposta sorgida d’aquest bloc desemboqués en una campanya sense precedents com la que ha omplert la blogosfera d’anotacions amb el títol "Jo també vull un estat propi". Amb tota la modèstia que calgui, crec que s’ha contribuït a formar una consciència de grup, d’un grup amb vocació de crear opinió i d’incidir en l’evolució de la nostra societat. L’avantatge del treball en xarxa ha permès que aquest grup, la blogosfera sobiranista, tingui ara una pàgina web que ens aglutini a tots: la Xarxa de Blocs Sobiranistes. I com que som inquiets i no en tenim mai prou, no ho deixarem pas aquí. Des d’aquest bloc continuaran sortint propostes. Aquests darrers dies ja n’he fet un parell més. Una és la celebració d’un nou Congrés o Convenció per debatre quina ha de ser l’estratègia del sobiranisme. Per a això caldria la formació d’un equip de promotors amb projecció social i sense vinculació a cap partit. Hi ha la Plataforma Sobirania i Progrés, hi ha Catalunya Acció, i molts altres grups que treballen amb un mateix objectiu. Ara bé, per molt que els promotors s’esforcin a potenciar la transversalitat i l’apartidime, hi ha una realitat que no es pot ignorar: qualsevol iniciativa de la societat civil per acostar el país a l’obtenció d’un estat propi trobarà més suport en ERC que no pas en CiU per la simple raó que la immensa majoria de militants d’ERC són independentistes, mentre que el sector sobiranista de CiU encara no pesa prou dins del partit. Hi ha qui diu, en aquesta línia, que la PSiP és una plataforma de suport a ERC. I jo em pregunto: quines condicions s’haurien de donar perquè una plataforma sobiranista sorgida de la societat civil no fos acusada de ser un instrument d’ERC? El bloc és obert als vostres comentaris.

A l’apunt d’ahir intentava explicar el poc arrelament que té la idea d’un referèndum d’autodeterminació en l’imaginari de molta gent. Si els preguntem què votarien en un referèndum ens solen respondre que un tal referèndum no hi serà mai o que segur que surt que no, però si insistim en la pregunta ens adonem que en realitat aquest prejudici ucrònic ha impedit fins ara que es plantegin realment el sentit del vot, i que fins i tot votarien a favor de l’autodeterminació però no s’ho havien plantejat mai seriosament. Tot plegat em fa pensar que el gran repte que té el sobiranisme en la propera legislatura és aconseguir fer la pregunta a tots i cadascun dels 7 milions de persones que viuen al Principat, i que el mateix es pot fer a la resta de la nació. Fins que els ciutadans no es desempalleguin d’aquest prejudici que deixa en un segon terme la seva voluntat personal, sigui quina sigui, ni la llibertat ni la democràcia no seran completes. Emplaço els mitjans de comunicació, doncs, a obrir una secció destinada a preguntar als ciutadans: "si a Catalunya tingués lloc un referèndum d’autodeterminació com el de Montenegro, vostè té decidit quin seria el sentit del seu vot?". Els entrevistats es podrien explicar de manera més o menys extensa en funció del format de l’entrevista, que tant pot ser una columneta fixa en un diari (digital o en paper), un espai a emissores de ràdio, un breu vídeo a Internet o a la televisió, etc. No es tracta d’anar a buscar les persones que sabem que diran que sí, sinó de fer arribar la pregunta a tota la ciutadania per provocar la reflexió. Al cap i a la fi, referèndum és democràcia, i aquest és un valor que tots compartim. Algun periodista s’hi anima? Premsa comarcal? Blocs? Emissores municipals?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!