Continuo glossant l’esperit d’Arenys de Munt. Aquell dia van passar moltes coses. Va haver-hi moments màgics. Cal recordar-los, reflexionar-hi i explicar-los perquè són història i són futur. Mireu, si us plau, quina era la reacció de la gent quan s’acostava a votar una persona d’edat. La senyora que apareix en aquest vídeo encara va prou lleugera amb el seu bastonet, però hi va haver persones més grans, que anaven a votar de bracet dels seus fills. Malgrat la magresa de llurs cossos envellits pel pas dels anys, el seu vot tenia una força còsmica. Els aplaudiments eren sentits, emotius. Guaiteu.
És clar que això, aquells qui parlaven de “
coacciones y amenazas” no ho ensenyaran. La pura realitat és massa evident per mostrar-la tal com és. Els espectadors de Telemadrid correrien el risc d’entendrir-se, d’emocionar-se. Encara pensarien que els catalans, en el fons, no som tan mala gent. I això no convé als mitjans que han de mantenir com sigui la mentida del nacionalisme espanyol que veu terroristes pertot arreu.
Benvolguts amics i amigues, els arguments són de la nostra banda, la democràcia és de la nostra banda, la intel·ligència és de la nostra banda i les emocions són també de la nostra banda. Tindrem la independència que volem i necessitem. I farem un monument a totes les àvies i avis valents que van fer història el 13 de setembre a Arenys de Munt. I tindrem un moment de record per a tots els qui, en aquests segles, no han estat a temps de veure acomplert l’objectiu. Treballarem per ells i per elles fins al final.
Mir, molta comèdia. No sé com no et fa vergonya. Molt defensar la bona gent d’Arenys de Munt, aquests independentistes de pedra picada, i després dones suport al partit aquest que demà es reunirà amb Zapatero i li aprovarà els pressupostos espanyols, els que paguen l’advocat de l’Estat falangista que va contra els independentistes. Quina barra, quina empanada mental, company! Au, ves, ves.