(ve de l’entrada anterior)
"…escapada a Perpinyà…" Efectivament, Carod actua amb mentalitat nacional catalana. ETA havia matat a Catalunya. La solució del govern espanyol, malgrat la petició multitudinària de diàleg a Barcelona després de l’assassinat d’Ernest Lluch, era de no parlar. La solució de PP i PSOE va ser signar un pacte antiterrorista, una llei de partits al marge de la resta de forces polítiques, com si la qüestió no ens afectés. Potser a la ideologia regionalista ja li va bé que li solucionin els problemes des de la capital, però la mentalitat independentista busca solucions tot i que la deixen al marge de la llei. Carod, que tenia el crèdit polític de l’experiència amb Terra Lliure, l’únic que fa és parlar de les possibilitats que pot tenir la via democràtica que ha permès a ERC integrar persones que havien apostat per la lluita armada i tenir 23 escons al Parlament de Catalunya. Si la notícia no s’hagués filtrat potser no ens n’hauríem assabentat mai, del gest de Carod. Perquè era un gest que perseguia l’efecte, i no la foto. En saber-se, Carod entén que pot haver posat el president de la Generalitat en un compromís malgrat que lògicament no es penedeix del que ha fet, i li ofereix la dimissió. Maragall no l’accepta inicialment, però si ho fa després per pressions de Zapatero és ell qui mostra un servilisme que treu dignitat al càrrec. Un cop més, en última instància són les urnes les que han de decidir si aproven o desaproven aquestes actuacions. En el cas de Maragall ja no tindrem ocasió de comprovar-ho, però en el cas de Carod, els resultats obtinguts a les eleccions de març de 2004, els millors de la història, van avalar Carod. Per tant, quan es parla de Perpinyà cal no frivolitzar i, sobretot, mai de la vida dir-li a Carod, com va fer Duran, "però vostè qui s’ha pensat que és?" Carod és un polític nacional. Qui pensi que no s’hi havia de ficar i que havia d’esperar que ho solucionés el PP traeix una mentalitat regionalista.
"…plantejament de boicotejar la candidatura als Jocs de Madrid…" El que va lamentar Carod van ser les pressions exercides des del govern espanyol (i públicament reconegudes per diversos representants) per evitar el reconeixement d’una selecció catalana. Jo tenia entès que l’entorn convergent era partidari de les seleccions esportives catalanes. Si més no, el senyor Josep Maldonado sembla que hi ha dedicat molts esforços. Si és així, i tenint en compte que el reconeixement depèn de les federacions internacionals i no dels estats, no entenc per quin motiu només va ser Carod qui va denunciar aquestes ingerències de l’estat espanyol. D’un partit que es fa dir nacionalista jo n’hauria esperat la solidaritat amb el denunciant.
"…tantes altres que un partit de govern hauria de subministrar de manera molt diferent." Potser a algú li convé fer veure que entre ser partit de govern i ser partit independentista hi ha alguna incompatibilitat, que no és seriós voler un estat propi i pretendre governar el país. És ben clar que un projecte independentista desenvolupa la praxi política de manera molt diferent de com ho fa un projecte regionalista. Si vols, pots detallar com s’haurien d’administrar (suposo que volies dir això) situacions concretes.
"Un partit que governa i les bases son les que finalment executen és anar directament al suïcidi." Aquí seré breu: si CiU hagués consultat a les seves bases les tres negatives de Pujol a Carod com a alternativa al suport del PP, potser la situació seria avui ben diferent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per desgastar el govern central de Zapatero a través de Pasqual Margall.
Les seleccions catalanes i la pluracionalitat de l’Estat era més respectada i tenien més credibilitat quand les proposava Artur Más com a Conseller en Cap i des de que Carod va ovrir la boca, res de res ni amb l’Estatut.
Un partit independentiste recolçaria si aquest aprova qüestions pràctiques en vers la construcció nacional, com la CiU de Pujol ho intentava abans, amb el governs de Madrid.
I no un govern mentres pràctica la descontrucció nacional i en contra de la plurinacionalitat de l’Estat com el PP-PSOE-PSC.
I la fama i popularitat de les persones la posen el mitjans de comunicació, les idees i els dirigents els trien l’imaginari col.lectiu de les bases.
Els dirigents no utilitzar i governar en contra de les bases i la majoria de propostes electorials dels ultims quatre anys.
Per això a CiU com a partit de centre-dreta l’interessa desacreditar a ERC.
Evidentment tantes bones intencions en mans d’una única persona fa que em guardi de plantejar qualsevol crítica contraria a l’escapada de Perpinyà. De totes maneres és el súmmum,en plena democràcia, l’ordre d’un president espanyol fa fora del govern català un independentista que ens ven que té la "clau"de les claus
No tinguis cap dubte CIU és favorable a les seleccions esportives catalanes i una cosa és la solidaritat amb una noble causa i altre molt diferent solidaritzar-se amb els continus errors d’un incompetent.
Flac favor a la praxi independentista han fet els actuals líders de l’històrica Esquerra Republicana de Catalunya.
Si Felipe González hagués consultat les bases per entrar a l’Otan encara seria més diferent. l’Aposta de CIU ha estat sempre la del bon govern i això avui dia passa per entendre’t amb qui mana a Madrid , el dimoni PP durant la primera legislatura va estar més receptor i donant que tots els anys del progressisme felipista, un altre molt diferent va estar la segona, majoria pepera i suport erràtic de Pujol
Gràcies a tots pels vostres comentaris. Que el lector jutgi a partir dels arguments aportats. Gràcies a en Pere B. per la claredat i a en Pau Comes pels elogis que fa del meu bloc.