Per molt que ara sembli que tot allò
de Marx i Engels estigui superat, per molt que es digui que els
treballadors d’avui no tenen raó de queixar-se comparat amb la
situació del segle XIX o que avui ja no existeix una classe
treballadora, és evident que el col·lectiu treballador
existeix i que les estructures en què s’organitza són
necessàries. Potser ja no està tan estesa l’actitud
solidària d’altres temps, però continua havent-hi
persones que fan aquesta tasca i que tenen clars els referents
ideològiocs, els problemes i la manera de solucionar-los. El
marxisme pot haver fracassat en algunes de les seves expressions,
però els textos de Marx continuen aportant molta llum; i la
societat ha canviat, però potser tampoc tant com alguns es
pensen o fan veure. Ahir vaig poder assistir a un acte ple de bones
persones, de gent que s’ha dedicat i es dedica a treballar pels
altres, pel col·lectiu de treballadors.
La conferència-debat va ser al
CIEMEN, al carrer de Rocafort a Barcelona, i les dues ponents eren
Muriel Casals i Elisenda Paluzie. Dues dones; dues economistes; dos
referents nacionals. De Muriel Casals (aquí
la seva fitxa al web de l’Institut Ramon Llull) us en puc dir que és
professora de Fonaments d’ Anàlisi Econòmica a la UAB,
contertuliana a L’oracle
de Xavier Graset a Catalunya Ràdio, que podeu llegir
l’entrevista
que li van fer a Tribuna Catalana el 24 de novembre de 2006 i
que recentment s’ha incorporat a la Junta
Directiva d’Òmnium. D’Elisenda Paluzie, que és
professora de Teoria Econòmica a la UB (web)
i que des que va impulsar Economistes pel NO està fent una
enorme i lloable tasca de compromís sobiranista i social amb
la PDD, amb el CES i amb Sobirania i Progrés (a banda de la seva vinculació amb l’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran). En
aquest vídeo, per exemple, podeu veure-la en un acte de la
PSiP a Vilafranca. I en aquesta entrevista
de Vilaweb.tv explica de manera molt clara la qüestió
de les balances fiscals i adverteix que som a punt del col·lapse
dels nostres serveis socials. A més, té bloc
a Indirecte!, tot i que fa temps que no l’actualitza, entrada a
la Viquipèdia i
també un article
a Tribuna Catalana. Amb tot aquest bagatge d’una i altra,
poder assistir a una conferència de totes dues és un
plaer.
Després d’un primer acte
el 10 de març amb Oriol Junqueras en què es va
commemorar el 85 aniversari de l’assassinat de Salvador Seguí,
ahir van convidar aquestes dues economistes per saber si aquí
es pot viure millor. Sindicalistes per la Sobirania és l’espai
de trobada de totes aquelles persones que treballen pels drets dels
treballadors i les treballadores des dels sindicats; des de diversos
sindicats, perquè és un espai transversal on hi cap
tothom que cregui que amb la sobirania la classe treballadora hi
sortiria guanyant. I de fet, en termes estrictament econòmics
és evident que hi sortiríem guanyant, cosa que ens
porta a la següent pregunta: per quins altres motius hauríem
de preferir continuar dins l’Estat espanyol?
A la sala hi havia
sindicalistes com Cesc
Poch (UGT), Sergi
Perelló (CSC) Moisès
Rial (CGT), Isabel Pallarès (Intersindical CSC; bloc
a Indirecte també inactiu) i moltes altres persones amb
experiència en aquest camp i amb la voluntat que el país
recuperi la sobirania que va perdre el 1714, cosa que va permetre
un debat posterior molt interessant. Caldrà seguir els actes
de Sindicalistes per la Sobirania, de la qual ens informa també
Sobirania i Progrés, perquè les adhesions ja superen
les 500 persones i això ja és un gruix notable per
poder-se anar plantejant accions transversals. Si sou sindicalistes i
voleu continuar dins l’Estat espanyol encara que surti molt car als
treballadors, no feu res; però si penseu que aquí es
pot viure millor si recuperem la sobirania econòmica, la
política i la resta de sobiranies, adheriu-vos a Sindicalistes
per la Sobirania. I en tot cas pregunteu als vostres representants sindicals per quin motiu no volen que recuperem la sobirania.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La vertebració del sindicalisme i el conjunt de més de 3405.000 treballadors/es ctalans, és el prope repte del sobiranisme, i sense tenir en compte això i el procés de construcció d´un sindicat o dinsicalisme sobiranista, el dret a decidir se´ns farà complicat si no hi sumem aquesta majoria social de treballadors/es. Modestament des de Sindicalistes per la sobirania, fem passos per engegar en aquest camí de la majoria social cap a la sobirania en la defensa de la justicia social, perquè el dret a decidir, passa per tenir l´Inspecció de treball, competències en immigració , trencar la caixa unionista de la seguretat social espanyola i vertebrar la seguretat social ctalana, tenir convenis laborals i de sector propis, garantir poder adquisitiu amb IPC Català, etc. Molt a fer i molta pedagogia per sumar a una majoria que sovint no es té suficientment en compte des del sobiranisme.
Com que suposo que se t’ha passat sense més, et faig memòria que qui va presentar l’acte va ser el company Noel Climent (CCOO) i que entre el públic assistent també hi havia més companys de CCOO, entre els quals jo mateix.
Llevat aquest petit detall molt bon comentari.
Salut!!