Per a tots els gustos
La vida és molt complexa. Tot en aquesta vida ho és.
CATALUNYA TRIA ALS SEUS NOUS GOVERNANTS
Catalunya ha parlat. I això és el que ha votat. El Govern tripartit, finalment, ha pagat els seus errors, les lluites fratricides, el protagonisme i la guerra d’egos de molts membres seus. Artur Mas, per mi una ombra d’en Jordi Pujol (perquè no té el carisma del seu antecessor), és el nou President de Catalunya. Espero que governi intel•ligentment i no es deixi aclaparar ni enganyar per certa gent.
La campanya electoral ha estat avorridíssima, l’excentricitat d’alguns videos (de pornogràfics gens, sisplau, sembla que estiguem als temps en què era “pornogràfic” fins i tot el bany d’Anita Eckberg a la Fontana di Trevi romana de “La dolce vita” de Fellini), i finalment, el vot, ja decantat, ha quedat com ja sabem.
Allò del PP, malgrat el seu indubtable èxit, és un cas a part, quan hi ve cap a Catalunya segueix comportant-se com aquells anglesos que visitaven colònies a Àfrica, l’Índia o Oceania, i que vèiem en magnífiques sèries com “La joia de la Corona” o pel•lícules com “L’home que va poder ser Rei”, als protagonistes del qual (grans Sean Connery i Michael Caine) ens recordarien en Rajoy i la Sánchez Camacho. Catalunya continua sent per a ells com un lloc exòtic al que cal “civilitzar”, quan Catalunya és perfectament civilitzada i europea, com és Madrid, però no s’assabenten pas.
Senyor Mas, enhorabona i sobretot tingui humilitat, i fixi’s en com ho feia en Jordi Pujol, que d’això en sap molt. Ah, no torni a anar a programes tipus “La Noria”, a vostè no li cal, no són adients per a persones cultes com a vostè. Si existís encara el programa “Apostrophes”, seria més adient.
I compte amb la “caverna”, que serà molt bel•ligerant amb vostè. Però no s’oblidi pas ni tampoc vulgui passar pàgina al “cas Millet”, que encara no s’ha resolt del tot, no sigui que li faci esclat al davant tot just quan ja hi sigui al poder. Es d’allò més incòmode pel seu Govern, ara, com és encara el Gürtel per al PP. Per cert, un partit polític amb la denominació UPyD (Qual serà?) ha aconseguit només 5.000 vots… menys encara que el partit de la Carmen de Mairena. Quan ho vaig sentir per la ràdio a la meva feina, em feia un tip de riure. Això demostra que els catalans no ens deixem enganyar. I menys encara que la Rosa Díez planyi perquè hi hagi més vots a la Carmen de Mairena que no pas per a ella mateixa. Es creu que és el Messíes, que anirem tots cap a l’Infern si no la votem.
Enhorabona al Joan Laporta en entrar al Parlament. Millor que sigui ell i no pas d’aquest horrible partit, que evoca només els temps de l’Alemanya nazi, amb el nom de Plataforma per Catalunya. I enhorabona al José Montilla, que ha sabut perdre amb dignitat, amb la seva discreció habitual. Que des d’avui mateix, Catalunya torni a tenir l’autoestima ben alta, sigui com sigui. No parlo de Ciutadans i d’Albert Rivera, que com UPyD, són un cas a part, d’una altra galàxia, diguem-ne… Són els qui menys poden ajudar a aquesta autoestima.
Sobre el PSC derrotat, la vida seguirà. Fa poc, veient per Internet l’últim capítol d’aquella sèrie de TV-3, “Poble Nou”, en veure el comiat final d’Antoni Aiguadé (Miquel Cors) i la Rosa (Margarida Minguillon), els quals se separaven definitivament, però que miraven amb optimisme el futur de cadascun, malgrat una cosa tant de dolorosa com la separació matrimonial, el final d’aquesta sèrie era dels més melangiosos i optimistes alhora, potser perquè no recorria al tòpic “final feliç” a la Frank Capra, en el qual ja no hi creu ningú, amanit a més amb la música, malenconiosa així mateix, l’Antoni marxant-se enmig de tanta gent fins al lluny i la vista final del Poble Nou des del Tibidabo de nit (un final que gairebé em fa plorar, per cert). Un exemple potser ingenu, però que no hi ha més remei que seguir i portar-nos tots bé. Guanyadors i perdedors. Ja ho deien l’Antoniu i la Rosa en aqueix diàleg final de “Poble Nou”: “Ens en sortirem” (Antoni). “Sí, Antoni, en sortirem… com a sempre” (Rosa). Al mal temps, bona cara, diu un refrany castellà.
I no caurem en la temptació de treure el Barça-Reial Madrid de l’endemà de les eleccions com a paràbola política, no cal. Nomès serviria com a paràbola de l’escarment de Catalunya contra els que l’han atacada i difamada contínuament. Amb talent, fe, neteja i humilitat, contra la prepotència, la mediocritat, la mala educació i l’enveja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ens calia una analisi de fina ironia com la que ens has ofert…Mentres anava llegin, un somriure amarg ha sorgit dels meus llavis… com diuen els d´allá…El que no se comforma es… porque no quiere…
Gracies.