No està gens malament el que ha dit Arzalluz davant l’actitud del jutge Grande. A mi també m’agradaria impugnar la constitució espanyola, entre altres coses perquè no la vaig votar. Amb l’estatut he pogut expressar la meva opinió encara que hagi perdut, però en el cas de la constitució espanyola, que és d’on ha sortit la llei orgànica en qüestíó, no m’han preguntat mai si l’accepto. En fi, si hi ha algú dels que ens han dit que saben remenar les cireres, algú d’aquells que tenen tanta traça a pactar acords nacionals rebaixats amb nocturnitat i traïdoria a la Moncloa que em pugui donar un cop de mà, li estaré molt agraït. De moment m’haig de conformar a llegir algunes cartes de lectors com la que avui publica Jordi Jordana a l’edició maresmenca d’El Punt, on diu "ja seria hora que la realització d’un referèndum d’autodeterminació fos en la llista de punts innegociables del programa d’algun partit polític català per formar govern". Hi estic d’acord. Ja he escrit en una altra ocasió que ERC ha d’encarar aquestes eleccions sense por d’anar a l’oposició, cosa que no vol dir amb vocació d’anar-hi. Posar damunt la taula el referèndum d’autodeterminació seria la millor manera de continuar la sacsejada política que es va iniciar amb l’acord del Tinell i que tot plegats s’han esforçat a aigualir. Seria una manera de saber formalment si CiU està disposada a donar joc al seu hipòcrita (perdó, volia dir hipotètic, deu haver estat un lapsus) sector sobiranista o si es tanca en banda en la seva actitud eternament regionalista. Si ningú vol pactar amb aquestes condicions, a l’oposició hi falta gent i d’aquí a quatre anys en tornem a parlar.
Aquests dies que es comença a estendre la versió de Sànchez Llibre de com van anar les negociacions sobre l’estatut, un s’adona del grau d’engany en què viu l’electorat català quan pensa que per fugir del tripartit val més que el proper govern estigui en mans de CiU, que és un sol partit. Em sap greu, però si CiU guanya les eleccions, també serà un tripartit. D’entrada, perquè la C i la U estan a matar, que és una manera de dir que són dos partits diferents i que la tensió que existeix entre ells també es pot traslladar al govern. I de sortida, perquè el tercer en discòrdia és el PSOE, que es pot permetre presentar un candidat kamikaze perquè en realitat governarà Catalunya a través d’Artur Mas, que és el que hem vist amb les negociacions de l’estatut. En Maragall a casa i en Mas a la Moncloa. L’únic que el PSOE no ha tingut en compte d’aquesta operació és que si perd el Pepe (Montilla), guanyarà el PP. És a dir, que el PP subratllarà la pèrdua de suport dels socialistes a Catalunya i ho farà servir per intentar guanyar les properes eleccions. Qui t’ho havia de dir, oi Pepe (Zaragoza)?
I avui, excepcionalment, parlaré de futbol, que és un tema que no m’importa gens, francament. Però en parlaré un moment perquè em fa gràcia (o ràbia, o pena o jo què sé!) veure com la selecció de l’estat espanyol ni guanya ni deixa guanyar. Ni tan sols arreplegant els millors jugadors de quatre nacions diferents són capaços de fer res de bo. Potser si permetessin que aquestes quatre nacions competissin pel seu compte naixerien noves il·lusions esportives. Jo crec que la majoria de catalans estaríem molt més contents amb una selecció catalana que arribés a quarts de final (seria l’equip revelació) que no pas amb una selecció espanyola que arribés a semifinals. Us imagineu que Europa tingués una única selecció? Us imagineu com en seria d’aigualit un mundial en què juguessin continents en lloc d’estats? Personalment no és que trobi gaire sentit a la formació d’equips estatals en un moment en què les societats s’han arribat a barrejar tant, però posats a fer, un mundial de nacions seria molt més atractiu que no pas un mundial d’estats com aquest.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No més un apunt: el partit que vagi a l’oposició per posar sobre la taula un referèndum per la independència, tindrà una tasca molt gran per tal de fer que a la propera vegada el tema del referèndum no el porti a l’oposició doncs seria frustrant no sortir d’aquesta qüestió en cap moment. De motius per parlar de la independència que ens cal n’hi han cada dia, perqué cada dia l’Estat ens esquilma i ens limita les llibertats.
Per parlar de la independència cada dia, per fer saber a la gent les polítiques que es podrien discutir i aplicar en la nostra sobirania, per fer conèixer doncs els avantatges que la independència significarà per a la nostra població, no cal ni aquest posicionament. I no veig ningú que disposi de recursos i de prou gent per fer-ho, ERC i CiU especialment, que s’estigui esforçant massa en aquest camí que és el necessari per superar la retòrica i omplir de contingut els nostres sentiments i anhels de justícia.
Em sembla la mar de bé la proposta estratègica de definir el referèndum per la independència com innegociable perqué obliga a una tasca informativa i formativa de la nostra població que avui per avui no presenta cap balanç massa positiu. I aquesta mateixa mancança de resultats en aquesta tasca informativa i formativa em fa ser però més prudent: que no resulti que aquesta postura presa sense la tasca que forçosament l’ha d’acompanyar no resulti que debilita les nostres posicions i resultats.
Estem hipnotitzats per les dificultats espanyoles, més que per les llums del nostre alliberament, de forma que la primera reacció és posar en dificultats al qui ens en posa a nosaltres. Per a mi la batalla principal no és aquesta sinó la batalla per la informació, per la cultura democràtica que ens cal, i de moment em permeto dir que en els darrers mesos, des de l’expulsió d’ERC del govern, estem perdent posicions…
Amb posicionaments com el que es proposa no tinc gens clar, que avancem per si sol en la bona direcció amb el pas ferm que ens transformi en vencedors. Els espanyols són uns mestres en l’art de "ningunear". Nosaltres em penso que ni tenim una traducció adequada del mot.
Pel que fa a posar al centre del debat polític el dret a l’autodeterminació, em permeto recomar-vos l’article Retorn a l’oasi?, de Jaume Renyer, a El Punt de dijous 29 de gener. L’article de J. Renyer acaba de la següent manera: "(…)és hora de fer una reflexió col·lectiva i autocrítica per trobar les fórmules de complementarietat entre el conjunt cívic sobiranista i ERC, com a referència política, per poder presentar com més aviat millor un renovat projecte nacional a la majoria social que pot sortir beneficiada amb un canvi històric com és la fi de la dependència política i econòmica d’Espanya.)
Jo també, tu! És a dir: jo tampoc vaig votar la Constitució espanyola, i així les coses, poc puc sentir-la com a pròpia. I posats a impugnar, podríem impugnar també aquests governs espanyols que fan lectures tan restrictives d’un text ja de per si restrictiu, i que ara ja tenen damunt la taula la Ley de Dependencia per escanyar tant com puguin el broc escanyolidet per on havien de rajar les competències de l’estatut acabat d’aprovar. Un estatut, per cert, boníssim, que ens planta de dret i per la porta gran en el futur, només que amb un petit entrebanc: no hi ha res blindat. L’estat pot fer i desfer què, com i quan vulgui. Amb una Ley de Dependencia qualsevol, per exemple (no és per entrar en detalls, però si algú s’hi vol fixar, Dependencia vol dir just el contrari d’Independència). I és una llàstima, perquè amb l’eina de progrés que havíem aconseguit gràcies als clarividents votants del SI… Qui es podia pensar que l’estat seria tan pocasolta de no desplegar bé l’estatut? Si fins i tot, un senyor molt elegant, amb unes celles circumflexes i un nas que s’allargava per moments, ens va prometre que seria generós…