Blog d'en Xavier Mir

Crec que no m’equivoco gaire si escric que el daltabaix que es preveu que pateixi el PSOE-C s’explica perquè no ha pensat en el poble. Ha pensat, sobretot, en el govern del PSOE a Espanya. I ha pensat, també, en CiU. I ho fa encara. Fins i tot quan s’empesca l’enèsima campanyeta abocada al fracàs, la del canvi real. Sí, Sr. Collboni, aquesta també és un fiasco. Pura reacció. Feta des d’una estúpida mentalitat d’oposició. La comparació amb CiU és constant, malaltissa i obsessiva. Fa tot l’efecte que, ara i al llarg de la legislatura que s’acaba, l’objectiu no ha estat escoltar el poble i fer-nos un bon servei sinó estar pendent de CiU i fer-nos notar tot just allò que es feia millor que CiU o allò que si ho fes CiU ho faria pitjor.

Però ves per on l’estupidesa s’encomana i CiU cau en el mateix parany. I no serà pas per falta de veus clares i properes que ho estan advertint. Ahir llegia l’article de Jordi Cabré sobre Pasqual Maragall i ho pensava. Fa quatre anys, Cabré era una de les veus més viscerals de CiU a la premsa, una d’aquelles veus inútils que només serveixen per donar als convençuts l’espectacle de circ que volen. Amb el temps, i per gran alegria meva, Cabré ha canviat. Ara veu i diu que “començo a estar cansat (i com jo segur que molts) de la dèria victimista catalana (…) o sou a Espanya o no hi sou, però feu el favor de deixar de plorar”. I sobretot escriu això: “Agafem el toro per les banyes o acabarem fastiguejats de nosaltres
mateixos. Com diu l’amic Alzamora, això de tan madur que està ja comença
a fer pudor.“

El discurs de Jordi Cabré no té res a veure amb el de fa quatre anys. CiU diu que no estem madurs per al referèndum i ell fa seves les paraules d’Alzamora. CiU vol marejar la perdiu amb el concert econòmic i Cabré demana que agafem el toro per les banyes. I és exactament això. El que planteja CiU amb el concert és això: quatre anys més de plorera, de “fer-nos respectar”, de victimisme, de tornar a constatar per enèsima vegada que Espanya no ens estima. I el cert és que aquesta constatació l’hem feta centenars de vegades, però CiU no s’adona, i Cabré sí, que amb la sentència del TC i la manifestació del 10 de juliol les coses han canviat. Ja no volem continuar plorant.

Si CiU veiés les coses com les veu Cabré, no haurien exclòs l’opció d’un referèndum d’independència, que és l’única sortida possible. Què els impedeix veure les coses com les veu en Jordi Cabré i tantes altres persones? El ressentiment contra el tripartit? Contra Esquerra? Que potser donar suport a un referèndum seria donar la raó a Esquerra? Però si el referèndum és bo i és necessari per al poble perquè està madur i demana que deixem de plorar i que agafem el toro per les banyes, CiU posa per davant d’això la seva obsessió contra Esquerra i contra el tripartit? Doncs em temo que els indicis que tenim ho confirmen. Volen governar sols. Diuen que Esquerra no es mereix ser al govern. I fan servir com a reclam que són la garantia contra una reedició del tripartit que Puigcercós ja ha descartat i que, per tant, no té cap opció i no constitueix cap amenaça real. I tanmateix, l’obsessió de CiU persisteix.