Després de l’ampli suport donat a l’estatut, queda clar que aquest país té moltes ganes de dir que sí a les reivindicacions històriques d’autogovern. Són poquíssims els qui continuen tancats en banda i neguen a Catalunya el pa i la sal. Qui ens havia de dir, fa uns anys, que el PSC lideraria, com el més catalanista de tots, el procés de reforma de l’estatut. Darrere d’aquest partit, centenars de milers de persones de l’anomenat cinturó roig de Barcelona han reconegut explícitament que donen suport a les aspiracions catalanes de més autogovern, malgrat que també és allà on s’ha registrat l’abstenció més alta. CiU ha reconegut en diverses ocasions que el text aprovat no és suficient i que caldrà continuar avançant. ICV s’ha afegit a la lluita per dotar-nos d’eines cada cop més útils com a país. Per a ERC, el text era insuficient, però ja està aprovat. Ara la qüestió és plantejar nous objectius, nous reptes de país. Per això, ja que tenim un país tan massivament predisposat a dir que sí a qualsevol avenç en autogovern, és hora de posar damunt la taula un nou objectiu nacional: la consecució d’un estat. Ja hem vist amb la reforma de l’estatut que aquestes coses són molt lentes. Per tant, com més aviat ens hi posem, millor, i si ho pot impulsar la societat civil, molt millor encara. Per començar, què us semblaria una concentració massiva el proper 11 de setembre? Aquest nou projecte neix amb la legitimitat d’haver esgotat la via de les reformes estatutàries i amb el suport de tots aquells que han dit NO a l’estatut perquè era insuficient i el de tots aquells que han dit "SÍ, però no en tinc prou". Si augmentar l’autogovern de Catalunya ha estat percebut per la població com una cosa bona, com no ho ha de ser obtenir-lo de ple
Segurament hi ha molta gent que ha donat suport a aquest estatut perquè estava cansada de donar tantes voltes a tan poca cosa i ha pensat "agafem això encara que sigui poc i anem per una altra cosa". Potser la perspectiva de tornar a reclamar l’estatut del 30 de setembre passat un any del referèndum no resultava gaire engrescadora. No hem pogut evitar que entre polítics es malmetés el text del 30 de setembre, però posats en la disjuntiva de l’això o res, hem decidit que és millor això que no res. Ara bé: com que existeix el perill de donar una impressió de conformisme, d’indiferència i de docilitat, potser convindria una altra demostració de força que faci palès que, malgrat l’aprovació de l’estatut, no estem satisfets com a país. Ens el quedem, d’acord, però no per trenta anys. Comencem a caminar cap al proper horitzó, que el camí sempre acaba sent més llarg que no semblava. L’11 de setembre, tots a Barcelona per recordar que Catalunya encara no està plenament realitzada. Hem fet un pas, però no hem arribat al final del camí. I estic segur que podrem comptar amb tots els catalans.
De fet, aquesta serà la generació del Sí, però… Sota aquesta expressió s’hi poden aglutinar totes les opcions a què ha donat origen el referèndum. El més clar de tots és el fenomen abstencionista. Tot i que només un diari, El Punt, s’hi referia en el titular, i tots els altres destacaven un SÍ absolut, aclaparador, inapel·lable, etc., el fet és que l’abstenció és el que ha tingut més partidaris. Per tant, al resultat del SÍ caldria afegir-hi un però que ens recordi sempre aquesta baixa participació que hem patit. En segon lloc, els qui hem votat NO reconeixem la victòria del SÍ i, per tant, acatem el nou estatut, i el nostre però reclama la pervivència de les reivindicacions històriques del catalanisme. Finalment, dins del sí són molts els qui han matisat aquest suport dient que no s’ha de prendre com una renúncia a continuar avançant. Per tant, si ara es fes una enquesta preguntant a la gent amb què s’identifiquen més, si amb un sí rotund o amb un sí, però…, segur que aquesta segona opció arrasaria. I és que dóna una idea molt exacta de com ha quedat la política catalana després d’aquest procés estatutari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!