Blog d'en Xavier Mir

Publicar aquest apunt just al moment que tanquen els col·legis electorals és avançar-se als resultats; ja ho sé. Amb tot, assumeixo amb tota tranquil·litat el risc de possibles errors que això pugui comportar perquè, de fet, no és només que les enquestes augurin una àmplia victòria de CiU, sinó que, en tot cas, fins i tot si es produís una sorpresa del tot improbable i les tres forces que han governat el país aquests darrers set anys sumessin més escons que CiU, tampoc hi hauria acord. Ho han dit i redit fins a la sacietat tant Puigcercós (primer) com Montilla (després). Per tant, avui certifiquem un final d’etapa. El veredicte de les urnes és inapel·lable: s’ha acabat el primer govern d’esquerres que ha tingut el Principat des de la recuperació de la democràcia.

Els catalans i les catalanes ens definim, de manera majoritària, entre l’esquerra (33,2 % al darrer Baròmetre d’Opinió Política d’aquest novembre mateix) i el centreesquerra (18,9 %). Són dades declarades. Si no és que anem molt perduts, això vol dir que preferiríem que les polítiques públiques fossin de caràcter més social. Amb tot, alguna cosa deu haver passat si la majoria ha donat la confiança a CiU. O bé que molta gent ha deixat de banda l’eix esquerra-dreta per prioritzar altres qüestions o bé que l’electorat no ha percebut com a política d’esquerres l’obra de govern d’aquestes dues legislatures.

Les esquerres d’aquest país no haurien de caure en el mateix parany en què van caure a inicis dels 80, quan alguns estaven tan cofois d’ells mateixos que van percebre la victòria de Pujol com una mena d’anomalia, com un invent condemnat a durar poquet. Com que Catalunya és d’esquerres, deien, això de CiU està abocat al fracàs. I ja ho veieu: vint-i-tres anys de fracàs. Sort que als anys 90 a Itàlia es va començar a parlar d’allò de l’Olivera i la idea va anar prenent forma quan semblava que CiU havia de governar fins a l’eternitat. Un servidor es va il·lusionar amb la idea quan la va sentir exposar a Carod-Rovira a l’Ateneu Barcelonès en una conferència organitzada per l’associació Roca i Ferreras. Vam haver d’esperar fins al 2003, però finalment l’alternança va ser possible.

Rebutgem, doncs, aquests cofoismes suïcides i fem una anàlisi com cal de les raons per les quals l’esquerra ha perdut el poder i, per tant, la possibilitat de decidir quines polítiques fa. Fem-ho, posem-nos a treballar de valent i comencem a construir, des d’avui mateix, el segon període de govern d’esquerres. Comencem a construir l’alternativa al govern de CiU pensant en el 2014 o abans si, per qualsevol motiu, calgués avançar les eleccions.

I per construir sobre bases sòlides cal, abans que res, identificar el problema principal que ha fet que els votants hagin abandonat les forces d’esquerres. Ens en diran molts. Ens diran que això ha estat una olla de grills, que aquesta gent no sap governar i tot el que vulgueu, però per mi hi ha una causa molt clara i si la negligim no ens en sortirem. Al peu de l’apunt us hi he deixat un PDF amb un gràfic que va publicar El Periódico i en el qual es veu que, a finals de 2008, ben bé a mitja legislatura, Montilla encara gaudia de certa confiança. Al març de 2009, en canvi, la tendència ja s’ha invertit i Mas és més valorat. A partir d’aquell punt, la diferència no fa sinó augmentar.

Què va passar cap a finals de 2008 i inicis de 2009? El 9 d’agost de 2008 vencia el termini de dos anys que l’Estatut havia donat a Estat i Generalitat perquè acordessin un nou model de finançament. Un servidor va fer la proposta de concentrar-nos el dia 9 a les 9 del vespre cada mes en senyal de protesta davant l’incompliment de l’Estat. En va quedar aquest bloc com a testimoni. La idea va sortir d’Alfred Artiga mentre jo feia vaga de bloc. Aquell incompliment posava el conseller Castells i els socialistes catalans entre l’espasa i la paret. Recordeu que Iceta va assegurar que les relacions amb el PSOE canviarien? Recordeu que ens van estar prenent el pèl durant mesos assegurant-nos que aviat arribarien a un acord? Recordeu que Montilla ens va enganyar assegurant que tenia un pla B? Recordeu la solemne compareixença de Castells? Recordeu que es parlava d’una esquerda entre PSC i PSOE? Recordeu que en Néstor Cabañas (JSC) va afirmar que Espanya tractava Catalunya com una colònia a còpia d’espoliar-la? Què se n’ha fet, d’aquell noi? I recordeu els advertiments de Joaquim Nadal al PSOE? Recordeu la pròrroga que Saura va negociar amb Fernández de la Vega?, aquell pacte unilateral? I l’amenaça de Castells als seus companys de partit que no comptessin amb ell per aprovar els pressupostos si no hi havia acord de finançament? I recordeu que el PSOE va passar d’ell?, etc.

Podem datar-ho, si voleu. El final de trajecte amb el PSC no ha estat pas la sentència del TC. Les eleccions han estat avui, però Montilla les va començar a perdre el 15 de desembre de 2008, quan es va fer evident que no estava disposat a posar el PSOE en un compromís que l’afeblís davant del PP. Aquí és on el país diu “prou”, “adéu” i el govern d’esquerres s’acaba. Per això des d’aleshores ja no parlo del PSC, a propòsit del qual havia publicat fins i tot un llibre, sinó del PSOE-C. És aleshores quan els socialistes demostren amb fets que abans que socialistes són espanyols, que poden fer polítiques d’esquerres, però que no s’arriscaran a qüestionar el PSOE.

Aquesta és, des del meu punt de vista, la lliçó que cal treure d’aquest primer intent. N’hem d’aprendre. Tenim el dret de tornar a proposar una alternativa de govern seriosa, ambiciosa i d’esquerres, però no amb els qui n’han fet fracassar el primer intent, no amb socialistes que posin el PSOE per davant del país. El retorn de les esquerres a la Generalitat el 2014 passarà per l’autodeterminació. I els Corbachos, Chacons i altres opcions marginals poden, si volen, continuar provant sort a Espanya.

És d’aquí, que plora la criatura: dels diners. Que ho tingui molt present el flamant Molt Honorable Artur Mas, perquè no serà suficient que ens digui que ell no està supeditat a Madrid. Les finances de la Generalitat li passaran factura també a ell i si continua amagant o menyspreant l’opció de la independència no trigarà a decebre aquest electorat del somriure il·lusionat i de la Catalunya millor. Aleshores tot dependrà del fet que hàgim estat capaços de construir una alternativa d’esquerres. Posem-nos-hi des d’ara mateix, sense perdre temps. Perquè altrament, si ens entestem a mantenir capelletes, tindrem CiU per anys i panys.