Quan un polític independentista català, basc o gallec opta per anar de diputat al Congrés de Madrid, sap que hi ha uns requisits legals, sap que ha d’entrar en el joc d’acceptar temporalment unes regles de joc que són les del país del qual es vol independitzar. El seu objectiu polític és clar i l’estat li dóna el marge democràtic inalienable perquè els seus vots comptin, perquè en el fons sap que forma part d’una minoria insuficient, que mai no tindrà una majoria absoluta necessària per canviar les regles del joc. Hi ha una estructura estatal, un sistema format per partits, mitjans de comunicació, empresaris, funcionaris, etc., que en garanteixen la persistència. Catalunya pot formar un estat propi quan una majoria social ho vulgui, però les estructures estatals espanyoles continuaran funcionant de manera inalterable per a la resta de súbdits.
De la mateixa manera, no ens hauria de preocupar que hi hagi un candidat a presidir la Generalitat l’objectiu del qual sigui exactament el contrari del que deia abans, és a dir, treballar perquè Catalunya sigui una província d’Espanya. No ens hauria de preocupar si no fos perquè el mateix sistema que assegura la pervivència de l’estructura estatal espanyola incideix també en la política catalana, i això fa que no puguem encarar la qüestió en igualtat de condicions. Deixant de banda això, però, jo diria que si som capaços de mantenir a Catalunya una estructura assimiladora, una identitat política pròpia, no hem de tenir cap problema a integrar-hi els qui no volen que tinguem el domini .ct perquè consideren que no som un país. La qüestió fonamental és, aleshores, de quina manera s’enforteix aquesta estructura, quina configuració parlamentària pot garantir millor aquesta assimilació.
Jordi Argelaguet publica avui a l’Avui un article on afirma que en les eleccions de l’1 de novembre "només dos líders es disputen la presidència: Artur Mas i José Montilla". Deixant de banda que es tracta, un altre cop, d’una opinió interessada ("si l’elector no vol tenir desenganys, val més que voti sent conscient dels pactes postelectorals i que sigui ell qui decideixi si opta, si cal, per una solució subòptima. Per tant, si hom no vol sorpreses ha de tenir clar que el president serà Mas o Montilla; i ha de saber qui prefereix"), Argelaguet, com molts altres que escriuen articles d’opinió en mitjans de gran difusió, està fomentant el bipartidisme i la reducció de la diversitat política a Catalunya, com es fa quan es defensen debats a dos o quan es proclama que "o tripartit o CiU" o altres fórmules que seguirem veient els propers mesos. Doncs bé: aquest bipartidisme que tan alegrement s’està promovent és un atemptat directe a aquelles estructures assimiladores de què parlava. No es pot assimilar res si només hi ha dos blocs. Sap greu haver d’escriure aquestes obvietats i constatar l’interès que hi ha a enfocar el debat polític des d’un punt de vista concret.
El contrapunt al missatge intencional del senyor Argelaguet seria aquest: CiU ja té prou força per poder fer una bona oposició i preparar l’alternança política del 2010. Una ERC més forta permetria reduir el marge de joc de Montilla i, combinat amb una bona oposició de CiU, reforçaria aquesta estructura assimiladora. CiU, després del pacte Mas-Zapatero, no es mereix controlar aquestes estructures tota sola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’Argeleguet realment fa pena.
Actualment és un columnista a sou de CiU. Auqest Argeleguet estava a la direcció de ERC Sabadell i va ser un dels impulsors de pactar amb el PSC-PSOE de l’espanyolista Manuel Bustos a l’Ajuntament de Sabadell tot i que aquest tenia majoria absoluta. ERC Sabadell aquest útlims anys ha fet una política erràtica de seguidisme del PSC de Bustos tot i amb majoria absoluta fins que els hi va patar a les mans i quan van criticar una determinada política d’aquest el PSC els va fer fora del govern.
Per això no entenc com és que a l’Argeleguet aquest li agradava tan el PSOE de Bustos i en canvi li desagradés tan el pacte amb PSC-ICV tenint aquests minoria.