Blog d'en Xavier Mir

Entre les reaccions que ha provocat la resolució d’ERC de donar suport preferent al vot nul hi ha els qui qualifiquen això d’immadur. És immadur votar NUL? Algú que llegeixi aquest bloc seria capaç d’argumentar en què es basaria la immaduresa? De moment, la meva impressió, i ben trista, és que tenim una classe política en què alguns destaquen per la incapacitat absoluta de raonar res i es dediquen únicament a embrutar. Gosaria dir que l’opció de dipositar un vot sabent que es declararà nul a efectes de la consulta és probablement la més madura de totes, però si més no tan madura com qualsevol altra. El vot nul aplicat al cas de l’estatut recull precisament un seguit de plantejaments que les altres opcions no integren en la valoració final. El vot nul és, ja ho deia ahir, un vot de desobediència. Va més enllà que el NO perquè no solament diu que no vol aquest estatut, sinó que també rebutja el plantejament des del qual se’ns consulta. Rebutja el descrèdit en què es deixa el Parlament de Catalunya. Rebutja l’engany que és canviar el text per un altre de rebaixat i continuar el camí previst com si res. Tots els plantejaments són legítims, però no es pot dir que el vot nul sigui una opció immadura. Qui ho digui i no ho argumenti demostrarà que té més interès a insultar que no pas a debatre.

El debat que s’està vivint al nostre país és d’una gran complexitat i d’un enorme interès. Per això escrivia ahir que el referèndum és més que un referèndum i que l’opció que ho recull millor és la del vot nul. Parlant-ne avui amb un amic hem coincidit en un punt: optar pel vot nul per distingir-se del PP no és un argument. No es va a parar al vot nul per rebequeria. El recent Mail Obert de Martí Estruch recorria a la metàfora del grup nombrós que entra en un bar on hi ha un grup menys nombrós i prefereix marxar per no coincidir-hi, quan l’afirmació de la identitat porta a dir "que marxin ells, que nosaltres en som més". D’acord. Però si em convenç el vot nul no és per fugir d’aquest fals argument sinó pels plantejaments del vot nul mateix.

Els qui pensen votar SÍ segurament ho faran responent a la malintencionada pregunta de si aquest estatut és millor que el que tenim. El plantejament és molt poc consistent i es pot desactivar fàcilment. Imaginem que un comitè de treballadors convoca una assemblea per informar que cal acordar un únic augment de sou per als propers cinc anys perquè l’empresa només ho vol negociar així. Alguns treballadors pensen que cal rebutjar aquesta opció, altres diuen que cal vigilar que unes reivindicacions excessives no comportin un mal ambient a la feina. Entre uns i altres es busca una posició de consens i es comencen a fer càlculs i previsions que duren hores i que esgoten a tothom. Al final, el comitè va a veure l’empresari i en torna amb un augment d’un 1% anual i amb una clàusula que permet a l’empresari canviar d’opinió en tombar l’any. La pregunta és: un augment de l’1 % és més del que tenien els treballadors? O és una amenaça seriosa a les seves economies domèstiques si tenim en compte l’IPC dels darrers anys?

Els qui votin NO ho faran segurament responent la pregunta si volen aquest estatut tal com ha quedat. És necessari que expressin la seva indignació per les retallades. Però també cal pensar en el 19 de juny. I cal una estratègia. Dins de les opcions de rebuig, el NO sembla l’expressió més adequada per a la indignació, el "perquè no!". Qui opta pel NO aspira a obtenir un percentatge ben elevat, però sap perfectament que no superarà el SÍ. I si aquest és el raonament, aleshores no es pot retreure al vot nul una inutilitat que el NO també tindria. El 19 de juny, tant el NO com el NUL comptaran igual en la valoració en la mesura que contrastin amb el SÍ. La clau és en les expectatives que tenen els partidaris del NO i els del NUL a partir del 19 de juny. El NO pot acollir algun simpatitzant de CiU, del PSC o d’ICV que vulgui fer un toc d’atenció al seu partit sense castigar-lo excessivament. Potser aquest votant espera una reacció política, potser aspira a reorientar la política, a castigar els dirigents i a fer que reconeguin els seus errors en una mala negociació. Però difícilment tindrà més transcendència. A no ser que el NO s’organitzi amb una previsió de futur que inclogui la concreció d’un full de ruta sobiranista, a priori el viatge s’acaba el 19 de juny.

L’opció del vot NUL, en canvi, és un acte de desobediència civil que en si mateix ja implica un rebuig i que fa un pas més. Sempre depèn, és clar, del missatge del vot NUL. No hi ha cap desobediència a escriure en un paper "aneu a fer punyetes". Per això deia ahir que la proposta actual de "Som una nació" és tova i poc engrescadora si tenim en compte que qui té més possibilitats d’acostar-se al vot nul és l’independentista.

No ens hem de desesperar perquè el rebuig a l’estatut estigui dividit. Però sí que hem d’exigir un debat que vagi més enllà de titllar els altres d’immadurs. Hi ha una cosa bona en tot això, i és que augmenta la intensitat del debat polític amb la qüestió nacional com a element estructurador. Però també hi ha un risc, que és caure en l’engany que l’única cosa important és la posició d’ERC. A la blogosfera de Vilaweb els qui rebutgen l’estatut són majoria, però això també passava quan el que hi havia en joc era la constitució europea i el resultat va ser el que tots coneixem. No caiguem en el parany d’escoltar-nos únicament entre nosaltres. Convido tothom a bombardejar els mitjans amb les nostres opinions contràries a l’estatut, sigui a través del vot NUL o del NO. I no passa dia que no ho repeteixi: necessitem una altra manifestació com la del 18 de febrer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!