Un cop llegit el llibre en què
el vicepresident del govern fa la seva proposta, aquell que a la FNAC
presentaven com una curiositat
(no sé si encara hi ha el rètol), penso que no es pot
fer una altra cosa que recomanar-ne la lectura. Fins i tot en el cas
que no s’hi estigui d’acord o que es consideri que Carod, com diuen
alguns, ha perdut la credibilitat. Penso que és estúpid
privar-se d’aquestes lectures. Que sigui per falta de temps o
d’interès en el tema, però no per qui fa la proposta.
Carod publica un llibre amb to de líder nacional, com abans
havia fet Pujol (i com mai no sabria fer Montilla), però es tracta de dos personatges diferents i
el to que en resulta ho reflecteix. Quan llegies Pujol tenies la
sensació de ser en una conferència seva o de presenciar
un discurs televisiu. En el cas de Carod, tens la sensació que
ets amb ell fent un cafè i que t’explica les coses amb un to
tranquil, reposat, convençut. El llibre suggereix moltes coses
i entre les qualitats que hi he trobat destacaria l’habilitat de
l’autor per aproximar la Catalunya independent al nostre imaginari
quotidià amb mil i un detalls. Però, com sempre, no tot
són flors i violes. Hi he trobat un parell d’afirmacions que
caldria discutir amb deteniment.
La primera, quan diu (pàg. 186)
que la catalanitat no depèn dels cognoms i posa l’exemple de
Milans del Bosch, que “no ens surt gaire català sinó
molt franquista”. El problema no és que jo dubti de la
seva afirmació sobre els cognoms i la catalanitat, que no en
dubto, sinó que tal com acaba la frase s’estableix una
oposició català-franquista que en realitat és
falsa perquè hi ha franquistes catalans. Però això
és un detall sense gaire importància. Allò que
més m’ha cridat l’atenció del llibre com a element
negatiu és a la pàgina 116, quan aprofundeix en la idea
dels espais de sobirania i escriu que “mentre un ministeri del
govern espanyol del mateix ram que una conselleria nostra funcioni
millor, de forma més eficient i ràpida que el
departament corresponent de la Generalitat i sigui percebut així
per la gent, l’espai de sobirania no haurà aconseguit
plenament el seu objectiu.” Crec que Carod desestima una
possibilitat que en aquests moments és el moll de l’os: que un
conseller o consellera de la Generalitat estigui disposat o disposada
a sacrificar el bon funcionament i l’eficiència del
departament en benefici del ministeri espanyol homòleg o del
govern espanyol en general. És allò que des d’aquest
bloc he anomenat l’estratègia del socialisme pseudokamikaze en
apunts del 21
de juny de 2006, del 7
de novembre de 2006 i del 6
de desembre de 2006: pot semblar que el PSC ho fa tan malament
que desitgi perdre la Generalitat, però en el fons allò
que els importa és tenir el govern d’Espanya. Per tant, si la
sanitat catalana, l’educació catalana o les infraestructures
de mobilitat a Catalunya no van gaire bé, o si el finançament
no és prou bo, dissimularan i ens vendran la idea que si
protestem i Zapatero perd el govern amb el PP encara ho passarem
pitjor. No sé si Carod ha valorat prou aquesta opció.
Per la resta, insisteixo que el llibre
és ple de bones idees. Té raó quan diu que per a
qualsevol partit de qualsevol ideologia resulta molt més
atractiu governar un estat independent europeu que no una simple
comunitat autònoma (pàg. 51); té raó quan
parla de fatiga d’Espanya a la pàgina 74 (tot i que jo
potser hauria parlat de decepció); té raó
en allò que essencialment el separa d’Artur Mas: que “atesa
la situació de la societat catalana actual, arribarà
abans l’estat que la nació” (pàg. 87); té
raó quan parla d’identitat cívica (pàg.
18) o de doble nacionalitat (pàg. 156). I m’agraden
les picades d’ullet quan escriu coses com aquesta: “hi haurà
d’haver gradualitat de totes passades, sense oblidar, però,
que, de vegades, en la història dels pobles, hi ha factors
imprevistos i imprevisibles que poden accelerar-ne el procés”
(pàg. 113). També m’agrada que reconegui públicament
que “avui, segons les enquestes, ja són majoria els
catalans que defensen que Catalunya es converteixi en estat, encara
que sigui federant-lo amb Espanya” (pàg. 165), encara
que després es limiti a dir que la idea només “avança”.
I finalment m’agrada la manera com acaba el llibre: “Poso la
meva esperança en els dies que vindran i que jo vull del tot
lliures per al meu país. Sigui on sigui, hi penso contribuir
tant com pugui, amb tota la força i encert de què sigui
capaç. Si nosaltres volem, no serà un somni.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier,
Suposo que no soc el primer que t’ho demana però espero que et repensis això de la vaga indefinida de bloc. Crec que és un gest de protesta interessant però no la facis indefinida perquè som molts els que no volem deixar de comptar amb les reflexions d’aquest bloc.
Fins aviat,
Marc Arza
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com