Blog d'en Xavier Mir

Continua el debat sobre el referèndum.

Ot em pregunta si hi ha cap altra manera d’expressar el rebuig que no sigui a través del NO. Posa com a símil la pregunta "vols casar-te amb mi?" i creu que "qualsevol resposta que no sigui un sí o un no a aquesta pregunta pot portar a moltes confusions i equívocs". Hi ha moltes maneres d’expressar rebuig, i el NO només és una opció. Es pot ignorar qui fa la pregunta, es pot fer un gest tipus botifarra o algun altre de més obscè, es pot engegar a prendre pel sac, si em permeteu l’expressió, etc. Tot això són formes de rebuig. Les preguntes de contingut polític, com és el cas del referèndum de l’estatut, solen comportar una complexitat que difícilment permeten fer tothom content a través d’un SÍ o un NO sense matisos, de la mateixa manera que quan votem una llista tancada podem estar encantats amb el número u i desconfiar del número dos, però van en el mateix paquet fins que no hi hagi llistes obertes. Quant al símil del casament, jo crec que el podríem completar. Imaginem que hi ha la certesa d’una infidelitat que s’ha intentat amagar per part d’un dels membres de la parella però que l’altre coneix. Som a l’altar i, en el moment clau de respondre sí o no, qui ha suportat estoicament la infidelitat està tan ofès que diu "vés i pregunta-li a aquell/aquella si es vol casar amb tu!!" i gira cua. És evident que no ha dit ni sí ni no, però que rebutja el casament, oi?

Quant als seus retrets al meu optimisme sobre el suport electoral d’ERC, em remeto a les dades. El que sempre hi ha hagut és una gran pressió mediàtica per donar una certa imatge que condicioni l’electorat. Sempre s’ha volgut fer creure que ERC estava estancada, que havia tocat sostre, i tots els sostres s’han anat trencant a l’alça. Fins ara això és el que es pot observar; el dia que ERC s’estanqui o reculi ja en tornarem a parlar. Deixa’m dir-te de passada, però, que dones per fet que sóc incondicional d’ERC, i això no és cert. Crec que són un gran actiu per a l’independentisme, però em podria plantejar el suport a altres partits si assumissin la plena sobirania com a objectiu polític a curt termini. Ara mateix, això no ho trobo en CiU ni en ICV ni en el PSC, i sí en ERC.

Ot també troba que el posicionament d’ERC és covard. Algú altre havia fet aquesta observació, com sabeu, argumentant que el vot nul era una manera de no plantar cara al SÍ. Però em sorprèn que per a Ot no sigui clar si el vot nul és una manera de dir SÍ o una manera de dir NO. Per tant, dedueixo que té un altre punt de vista sobre el tema. Contra la seva interpretació que el referèndum fa por a ERC, jo interpreto que no produeix por sinó rebuig.

Un anònim respon a Ot que la posició d’ERC és estratègica. No ho negaré pas, sempre que es reconegui que tots els partits tenen una posició estratègica en aquest referèndum. Si els partits no tenen ben pensades les seves estratègies solen estavellar-se. Per exemple, la decisió de CiU de pactar amb el nacionalisme espanyol del PP per mantenir-se en l’estratègia de la governabilitat d’Espanya els va passar factura i ara són a l’oposició. Aquest anònim també insinua que el NO és un vot més democràtic que el NUL. Sé que hi ha qui ho veu així, però no hi estic d’acord. La democràcia es basa en la sobirania del poble. Aquest poble, Catalunya, va elegir uns representants polítics que van acordar un text el 30 de setembre de 2005. Aquell text representa la voluntat del Parlament, però a l’hora de ratificar-lo en un referèndum el text ha canviat de manera que es nega aquesta sobirania. Les retallades a l’estatut ens estan dient que el nostre Parlament no hi pinta res. Davant d’això, el referèndum que havia de ser la ratificació de la sobirania (relativa, ja ho sabem) esdevé la ratificació de l’obediència, la resignació davant un estat que es nega a reconèixer la nostra condició de nació. Aquest canvi de regles a mig recorregut per part de l’estat espanyol capgira el plantejament, i perquè el poble torni a expressar la seva sobirania en aquestes condicions que vénen imposades per l’estat hi ha una sortida: negar la legitimitat de la pregunta, és a dir, emetre un vot que l’estat considera nul perquè no s’ajusta a allò que ens demana que ratifiquem.

Si entenem la democràcia com el mer acte de dipositar un sobre en una urna, no hi ha gaire debat, però si hi integrem aquestes reflexions el nostre punt de vista canvia.

Punt i a part és el comentari de Saltenc, que no es refereix tant al debat del referèndum com a l’aposta d’ERC pel pacte del Tinell. Diu, això sí, que el partidisme ha passat per sobre dels interessos més immediats de Catalunya. Si això és el que penses, benvolgut Saltenc, tu també et deus sentir traït pels representants polítics, i per tant el vot NUL també seria útil per a tu com a forma de desobediència. D’altra banda, et recordo que tenim la sort de comptar amb una plataforma que pot vehicular la voluntat popular al marge dels partits: allà ens hi podem trobar tots tant si votem ERC com CiU, com ICV o PSC. Si penses, com jo, que s’ha malbaratat l’acord del 30 de setembre i que el text que ara ens ofereixen no pot ser acceptat, aleshores rebutgem l’estatut, sigui de la manera que sigui, a través d’un vot NUL o d’un NO. I sumem esforços en una nova manifestació com la del 18 de febrer.

La valoració del pacte del Tinell i de l’alternativa que sembla que hauries preferit és un altre tema que ara seria llarg de tractar, però et proposo que desenvolupis què hauria passat si ERC hagués triat CiU per governar. Una cosa sí voldria dir-te en qualsevol cas: a l’hora de formar governs, tot el que no són majories absolutes són aliances, i pactar amb un partit per governar no significa perdre la personalitat o, com es deia al seu moment, l’equidistància. I hi ha una altra expressió teva que no m’agrada: dius que ERC va "donar en safata" la Generalitat al PSC, i dit així sembla que a uns els regalen les coses i els altres se les mereixen. Si és així com ho veus, et sembla ètic? Creus que CiU tenia més dret a un pacte amb ERC que el PSC?

El comentari de Jordic s’afegeix al d’aquells que temen que un excés de vot nul rebaixi les possibilitats d’èxit del NO. És una qüestió que ja hem tractat. Insisteixo un cop més que per damunt de tot, i més que la decisió final d’ERC, és important el debat que pot despertar aquest referèndum, que no tinc cap inconvenient a votar NO si hi ha possibilitats d’èxit, però que aquesta opció hauria d’anar acompanyada d’un full de ruta sobiranista perquè pugui arrossegar els partidaris del vot nul per la independència. Si diem que no a aquest estatut, hem de tenir molt clar a quina altra opció direm que sí i com ho farem. Perquè els qui simplifiquen l’opció del vot nul dient que és inútil en el recompte de vots caldria dir-los que votar NO també pot implicar votar SÍ a l’estatut actualment vigent, que seria la primera conseqüència de tombar el referèndum. Més enllà d’una o altra opció, el que trobo interessant és l’estratègia de fons i el debat sobre la qüestió nacional.

Finalment, si ahir em referia a un article de Salvador Cardús, avui m’agradaria comentar-ne un de Vicenç Villatoro. El trobareu a l’Avui. Hi diu que "per demanar amb coherència el vot nul, el boicot al referèndum, això s’hauria d’haver dit fa mig any, no pas ara. Si algú creia que se’ns havia de consultar sobre el text del Parlament i no sobre el de les Corts espanyoles, s’havia d’haver plantat al mes de setembre. No pots descobrir que el procés no t’agrada quan ja s’acaba. No pots descobrir que no t’agraden les regles del joc a l’últim quart d’hora del partit. Si ets un partit de govern i creus que el referèndum està equivocat, no el facis. El que no té sentit és convocar-lo i boicotejar-lo, des del govern."

Villatoro es refereix a unes regles del joc i aquest és, des del meu punt de vista, un element clau. Les regles del joc fins al 30 de setembre eren que tots els partits catalans es posaven d’acord, des de les respectives diferències, per aprovar un text que havia de ser constitucional i avalat pel consens majoritari. ERC va seguir aquelles regles del joc perquè entenia que era el que es podia fer en aquell moment, malgrat que allò que volen no és un estatut sinó un estat. Sobre això, recomano l’entrevista a Joan Ridao que avui publica El Punt. El que calia esperar a partir d’aquell moment era que es respectés la decisió del Parlament, ja que havia seguit escrupolosament les regles del joc. Però l’endemà mateix el PSC-PSOE diu que hi introduirà esmenes, el PSC s’aprofita del seu agermanament amb el PSOE per començar una segona etapa de negociacions que no estava prevista en les regles del joc. CiU, que semblava que havia de fer front comú amb ERC per evitar que això passés i assegurar la fidelitat al text del Parlament, també opta per negociar, és a dir, rebaixar a canvi d’interessos de partit. A partir d’aleshores, ERC no ha pogut fer altra cosa, sola com l’han deixada defensant aquell text, que anar esgotant les diferents opcions per evitar les retallades fins que s’ha arribat al final del procés. No es podia llençar la tovallola fins que el text no passés els tràmits previstos, però quan s’ha arribat al final, aleshores toca valorar si el text resultant mereix el suport o no. Al mes de setembre, senyor Villatoro, no hi havia motius per plantar-se. Els motius han anat sortint després, per tal com Zapatero ens ha canviat les regles del joc, i és contra això que el vot nul resulta útil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!