Tots sabem qui guanyarà els comicis l’1 de novembre. No, Mas no. L’abstenció. Ah, sí, és clar, ja no hi pensàvem. De fet, ja va guanyar, i per golejada, al referèndum de l’estatut, i encara és l’hora que se li ha de fer cap reconeixement ni cap homenatge. Com si res. Podríem arribar, en un procés lent i penós, a una participació del 15 %, i potser encara no passaria res. No hi ha autocrítica. Algun partit en fa per la seva actuació, potser qui precisament ho ha fet menys malament, però l’autocrítica general no la fan, perquè seria com reprendre l’esperit unitari del 30 de setembre. CiU no té cap mena d’escrúpol a donar un únic missatge electoral: evitar una reedició del tripartit. Autocrítica no, però de crítica tanta com es vulgui. Els convé crear un estat d’opinió pel qual sembli que la societat catalana en pes veu que el tripartit ha estat el desastre del mil·lenni. En això de crear estats d’opinió ja comencem a tenir experiència. L’anomenat cas Carod ens dóna una lliçó que alguns fan veure que no han après. Interessadament, es va voler fer creure que el país en pes censurava Carod per la seva actuació. Si havíem de fer cas de l’ambient que es respirava, els vots que havien servit perquè ERC obtingués 23 diputats al Parlament ja eren vots penedits i cremats. Però els fets són més tossuts que els climes mediàtics, i Carod va superar al març els vots que havia obtingut al novembre. Ara, per tant, caldrà veure quins són finalment els resultats, però l’afany de violència simbòlica de CiU no té aturador i no deixa de ser una variant més dins aquesta estratègia sense escrúpols del tot o res, "aut Caesar aut nihil".
És possible, amb tot, que aconsegueixin convèncer algú. Potser hi ha qui no creu que la legislatura hagi estat tan desastrosa, però al final li fa cosa que el seu vot pugui servir per repetir un acord del qual diuen que la suma resta o que obeeix a interessos obscurs. Però l’error de CiU és creure que aquest votant bona fe tornarà a la casa gran del catalanisme, que en diuen ells, ple d’esperança en una nova etapa amb un govern de CiU en minoria. No. El més probable és que l’assalti el cansament i el desànim i que es quedi a casa. Perquè l’etapa de 23 anys de Pujol acumulava massa cansament i tornar a CiU és tornar al passat, no mirar al futur. L’ambició de Madí, doncs, engreixa l’abstenció. Però tant és, perquè els escons es distribueixen per percentatges tant si vota el 80 % com si ho fa el 20 %. Costa, enmig de tan poca autocrítica, trobar un projecte en positiu, un horitzó de futur que porti la gent a votar. Quin és el futur, ara que ja no hi ha el projecte de l’estatut?
Si aquest país necessita un projecte col·lectiu com els Jocs Olímpics del 92, inventar-se un altre Fòrum seria una presa de pèl. I gestionar un estatut retallat i rebregat no il·lusiona gaire. Potser no és la classe política allò que falla. Al cap i a la fi, potser fan el que poden i el problema és el marge de maniobra. Uns no ho poden dir perquè el germà gran s’enfada; i els altres no ho volen dir perquè perden el negoci, però la trista realitat és que el projecte de Catalunya queda en via morta fins que no arribi una onada sobiranista col·lectiva. El catalanisme històric es troba en un punt en què si es manté es fa vell, i el que necessita és fer el pas cap a la sobiranització. En les condicions actuals, el joc polític no dóna per gaire, i d’aquí el desinterès de molta gent. Per què ens hem de trencar les banyes a pensar com ha de ser l’estatut si al final no ho decidim nosaltres? El progrés no passa per la retirada d’una esmena als pressupostos de l’Estat. El progrés de les persones passa per disposar de tots els recursos econòmics i polítics. I fins que no agafem el brau per les banyes, serà difícil que la gent faci seu cap projecte polític. Per això insisteixo que cal posar el debat de la sobirania damunt la taula. I si no ho fan els partits i ho fa la societat civil, doncs perfecte. Hi ha un projecte en marxa que aglutina els esforços de molts agents a l’entorn de l’obtenció d’un estat propi. I el que cal fer és demanar a les persones si s’hi volen apuntar.
I no voldria acabar l’article d’avui sense recomanar-vos un parell d’articles. El primer torna a ser de Xavier Diez, de qui fa poc recomanava un apunt. L’altre, el de Saül Gordillo al setmanari Presència, que, l’endemà de l’article de Manuel Cuyàs, dóna un altre impuls a la blogosfera. Avui és la premsa i aviat serà la televisió. Però cal recordar que a la blogosfera no hi ha només polítics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però, per què en Carod no diu clarament (com semblava que faria fa uns dies), que donarà suport al partit que tregui més vots… i tothom estaria tranquil?
Per què els que hem votat ERC i no volem que en Montilla sigui president (no pels seus cognoms, sinó per espanyolista) no podem votar tranquil·lament altre cop el nostre partit?
Ho sento, primer passa Catalunya… que volem socialment justa, però no sotmesa a altres nacions veïnes!
Guillem M,
El projecte polític col·lectiu ja el tenim, i es diu Unitat Nacional Catalana (http://www.unitat.org), que precisament avui ha fet el seu Congrés Nacional a Vic, en el qual hem participat desenes de militants i simpatitzants. Defensa la creació d’un Estat català i, a diferència dels altres, també defensa la catalanitat de la nostra nació.
Que passaria si tots els que aposten per l’espanyolisme s’absteniren, doncs a fer la mà.
Si un vol apuntar en la direcció correcta cap on volen que tenen que anar les qüestions en la política nacional, el parit millor situat i més sobiranista que defensa l’autodeterminació lliure dels pobles és ERC, per tant ara és hora d’apuntar en aquesta direcció encara que de moment sols es possible de forma gradual.
I en funció de la majories aconseguides la militància i els seus dirigents, ja aniran prenen les direccions més oportunes.