Blog d'en Xavier Mir

Uns quants articles per començar. El col·lectiu Joan Crexell en publica un a Tribuna catalana on es refereix a la trajectòria d’ERC, a la seva consolidació com a força política independentista i a l’intent actual d’enviar-la novament a la marginalitat per part de PSC i CiU. ERC és molt més que allò que els seus adversaris polítics pretenen. Continua essent un partit diferent de tots els altres i continua essent l’únic que planteja obertament el debat sobiranista.

L’altre article és el de Jordi Pujol, que ens dóna la mesura del que serà l’actitud obstruccionista de CiU en els propers anys. L’estatut que acabem d’aprovar servirà com a excusa per aparcar el debat de fons. De la mateixa manera que discutir, elaborar, impulsar i aprovar el nou estatut no ha estat incompatible amb continuar gestionant el vigent, obrir el debat de l’estat català no és incompatible amb el desplegament del nou estatut. Caldrà denunciar, doncs, aquesta actitud de CiU.

El tercer és el de Manuel Cuyàs a El Punt de dimarts 20 (pàg. 15), on proposa que Òmnium Cultural organitzi un Congrés de la Nació Catalana per posar sobre la taula els elements que concorren en la nova situació política un cop superada l’etapa autonòmica.

El quart és el que publicava diumenge mateix el nou director d’El Periódico, Rafel Nadal. Desacomplexadament posava el seu diari al servei de la campanya pel sí el mateix dia que s’havia de votar. El títol de l’article era Jo votaré sí. Era la culminació de la campanya d’aquest diari, a la qual ha col·laborat amb enquestes, opinions, titulars i tota mena d’eines per a la "comunicació". Això diumenge, però avui tornen a ser notícia perquè són els únics que publiquen la notícia de la renúncia de Maragall. Els votants del PSC-PSOE es deuen llegir El Periódico amb més gust que l’òrgan socialista, però la qüestió és comprendre què hi fan els altres. És absolutament necessari ampliar el punt de vista que dóna aquest diari, i si la falta de temps ho impedeix, potser és millor no llegir-lo.

La meva valoració de la renúncia de Maragall passa per recordar que ja havia donat per fet que Montilla seria el candidat. Algú em va dir que seria Maragall perquè el PSOE volia que s’estimbés. Era una altra opció, però no ha anat així. L’aposta per Montilla respon, ja ho vaig escriure, a la constatació que el PSOE ha reconegut que ha tocat sostre en la seva aspiració d’accedir a la Generalitat. Si Maragall no va poder aprofitar la retirada de Pujol per guanyar les eleccions i li va fer falta el suport d’ERC (que ja hem vist com ha agraït), vol dir que el PSC necessita canviar d’estratègia per guanyar nous suports. Montilla fa possible la sociovergència, però alhora és el candidat ideal per desenvolupar l’estratègia alternativa. Amb Montilla, el PSC-PSOE posa sobre la taula el vell i fals debat de les opcions d’un immigrant a presidir la Generalitat. Vell perquè aquesta pretesa representativitat socialista ja no funciona. L’antiga immigració té dos blocs: n’hi ha un que continua passant de la política catalana, tal com es pot observar si s’analitza l’abstenció al referèndum per zones; i n’hi ha un altre que hi està plenament integrat, però que no s’hi integra exclusivament a través dels socialistes. Per dir algun nom insigne a l’atzar, l’entorn convergent té Justo Molinero i ERC té Paco Candel, però n’hi ha molts altres. Montilla té el mateix dret que qualsevol altre a presidir la Generalitat, però és evident que les dificultats per expressar-se en català pesaran tant en la seva imatge com la falta de carisma. Per això penso que l’aposta de Montilla és un provar sort a veure si el vot ocult del "cinturó roig" s’activa. Si no va bé, es pot provar la sociovergència. I si això tampoc funciona i el PSC-PSOE es queda a l’oposició, no passa res, perquè un govern de CiU s’entendria tan bé amb Zapatero que no caldria ni que el PSC existís. Això és el que hem vist en el procés estatutari i no veig que hagi de canviar. En aquesta hipòtesi, la identitat del PSC quedaria tan tocada i diluïda que seria necessari reforçar-la tornant a les catacumbes de la demagògia per captar el vot immigrant. I això, l’únic que provocarà, serà la reacció de tots aquells sectors de l’antiga immigració que no se senten representats per Montilla ni pel socialisme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!