Per això mateix, la primera bufetada és llegir, en la mateixa entrevista, l’afirmació de Felip Puig: “Nunca CDC se ha definido como independentista“. És cert i convé recordar-ho a tots els independentistes que diuen pestes d’ERC i que pensen que ara toca fer president Artur Mas. És molt probable que ens hàgim d’encarar amb aquest problema en la propera legislatura. L’obectiu polític de CiU continua essent recuperar la Generalitat, no pas plantejar l’estat propi. Cal tenir-ho molt present perquè una cosa és veure una tendència ineludible i una altra de ben diferent donar les coses per fetes abans d’hora, que pot provocar endarreriments que no ens convenen. Compte, doncs, amb els paranys de l’ambigüitat. Per dir-ho més clar: no voldria allargar aquesta crònica innecessàriament.
Hi ha una altra bufetada per als sobiranistes, però, i aquesta la clava Tremosa mateix, quan diu a El Periódico que ell ja se sentiria còmode dins un estat autonòmic amb un bon finançament i la possibilitat de tenir seleccions catalanes. És una resposta que Alfons López Tena no hauria donat mai i que ja ha provocat unes quantes reaccions, entre elles la de Joan Arnera aquest diumenge al Bloc Gran, que ha tocat l’ull de poll a jutjar per la quarantena de comentaris.
CDC, doncs, va camí de sobiranitzar-se. Hi va perquè és a l’oposició i això ha activat aquests sectors. Hi va perquè, així com en altres temps certes persones van apostar per un ingrés massiu a ERC, ara certes altres pensen que la jugada és sobiranitzar CiU. I el camí ja no es desfarà, però cal estar atents al comportament dels qui en porten les regnes, persones com Felip Puig o Quico Homs. Ells no dubtaran a instal·lar-se en l’ambigüitat calculada de sempre i a frenar el procés sobiranista. Seria millor que no ens forcessin a concloure que CiU no està prou madura i que li cal una altra legislatura a l’oposició. L’elecció de Tremosa va ser una bona notícia, però el regust amarg d’aquestes bufetades ja no ens el treu ningú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Efectivament Mir, CDC es sobiranitza i ERC s’autonomitza al costat de l’espanyolista José Montilla.
Una bufetada més: http://www.abc.es/hemeroteca/historico-26-01-2009/abc/Catalunya/el-pacto-del-majestic-es-lo-mejor-que-se-ha-hecho-nunca-en-el-avance-del-autogobierno_912697814939.html
Llegint les fabulacions d’en Mir, crec oportuníssim rescatar un text de Víctor Alexandre publicat al Punt poc despés de les eleccions de 2003.
En particular, trobo remarcable la part que he senyalat en negreta. És oportuníssim perque revela les idees dels principals ideòlegs de l’estratègia d’ERC i mostra, per comparació, com en Mir encara es mou en paràmetres de fa sis anys.
De fet, aquest comentari d’avui demostra que gent com en Mir no han après res de res, i que, com molts ja intuíem, a efectes pràctics, Esquerra és ara una submarca del PSC-PSOE que justificarà sempre tots els tripartits que sumin. Sempre. Al menys, en Víctor Alexandre ha vist el seu error, tot i que no sé si ha demanat perdó com caldria per la seva contribució al desastre actual.
És comprensible que els votants d’ERC proclius a un pacte nacionalista
se sentin decebuts. No sembla lògic que una força independentista faci
president de la nació algú que està en contra de la independència
d’aquesta nació. Pasqual Maragall i el PSC, com sabem, no han defensat
mai les llibertats nacionals de Catalunya; les llibertats regionals sí,
però les nacionals mai. El seu, però, és un espanyolisme encobert, un
espanyolisme de formes suaus i d’aparença amable revestit d’eufemismes
com ara progressisme o cosmopolitisme però decididament provincià. Un
espanyolisme, en definitiva, defensor del dret a la llibertat de les
balenes però enemic de la llibertat dels catalans.
És evident, per tant, que, des del punt de vista nacional, l’opció
de pacte amb CiU semblava més lògica. Però CiU ha comès massa errors.
Per començar, ERC no li ha perdonat la prepotència i el menyspreu de
tots aquests anys. Qui és CiU, la legitimadora dels hereus ideològics
del franquisme a Catalunya, per alliçonar sobre catalanitat? Qui són
aquells que han narcotitzat aquest poble durant 23 anys per dir-se
nacionalistes? Nacionalista és algú que vol la unitat i la
independència de la seva nació, i CiU no ha fet res per la unitat dels
Països Catalans ni en vol la independència.
Els nacionalistes que qualifiquen Maragall d’espanyolista, haurien
de recordar les declaracions de Jordi Pujol a Informe Semanal de TVE,
el passat 22 de novembre, en què afirmava que «nosaltres mai no hem
qüestionat la unitat d’Espanya» perquè «nosaltres també som espanyols».
No és escandalosa tanta pusil·lanimitat en un home que es proclama
nacionalista català?
Al PSC també l’incomoda la independència, per això només parla de
dretes i esquerres. Cosa admissible si fóssim una nació jurídicament
reconeguda com Espanya o Portugal, però no ho som. I aquesta és la
clau: la que afecta l’ésser, no la seva pertinença. Vull dir que primer
som, després pertanyem, perquè, com deia Espriu, «els homes no poden ser si no són lliures». No hi ha diferències en aquesta qüestió
entre pobles i persones. Les persones no som independents pel fet de
ser de dretes o d’esquerres, som independents perquè som persones.
És després, un cop veiem els nostres drets humans reconeguts, que
ens situem a la dreta o a l’esquerra de la societat en què vivim. La
independència, per tant, no és una qüestió de sentit nacional sinó de
sentit comú. Crec, però, que no és bo dramatitzar el pacte ERC-PSC per
dues raons: perquè el beneficiari de les nostres divergències, com
sempre, és Espanya i perquè probablement no serà el PSC sinó ERC el
partit que governarà Catalunya el 2007. I és que mai com en aquesta
legislatura s’haurà evidenciat tan diàfanament que el PSC és la màscara
del PSOE a Catalunya, el partit que va introduir la corrupció política,
la tortura policial i el terrorisme d’Estat en la vida democràtica
espanyola. Serà interessant observar la debacle del PSC quan, fidel a
Espanya, vulgui frenar la pressió sobiranista d’ERC. De vegades cal fer
un pas enrere per fer-ne dos endavant. Jo, com a independentista, una
cosa demano a Esquerra: que, a partir d’ara, Catalunya canviï la
política del possibilisme per la política de la dignitat.
De fet, veig que Mir prefereix que ERC faci possible que governi Catalunya un partit que, segons Alexandre, va introduir la corrupció política,
la tortura policial i el terrorisme d’Estat en la vida democràtica
espanyola perque CiU no està prou madura i que li cal una altra legislatura a l’oposició. Una opinió molt significativa, molt molt significativa.