Ahir em referia a l’efecte Vendrell i avui ja n’hem tingut mostres. Xavier Vendrell pensa, com Carretero, que l’estatut és una presa de pèl. Si Maragall ha substituït l’anterior conseller de Governació per això, ja pot cessar aquest altre. Qui vulgui veure-hi una penalització és lliure de fer-ho, però hi ha molts més elements en joc que una simple esbroncada. El que continua essent evident és que hi ha ganes d’empastifar ERC com sigui, però això no ve de nou i dubto que deixi de passar.
Més enllà dels nomenaments, el pols entre PSC i ERC ha començat. I promet. Promet perquè hi ha un punt que encara no s’ha fet visible i que tothom tenia mig oblidat. Ens hem acostumat a sentir parlar de l’estatut, que ha estructurat la política catalana des del 2003. N’hem sentit a parlar perquè ERC va fer aquesta aposta per arrossegar el PSC en les reivindicacions catalanistes de més autogovern. Ara això s’acaba i és hora de fer balanços, i en la situació resultant d’aquest procés ERC torna a ser un partit independentista. Mentre Esquerra ha anat desenvolupant la seva obra de govern en les diferents conselleries que ocupa, el seu discurs mediàtic ha girat al voltant de l’estatut, i com que els altres partits també hi giraven, podia fer l’efecte que ERC seguia el PSC. La remodelació del govern consolida la idea que la legislatura s’esgotarà, però ara la imatge d’ERC com a partit independentista tindrà un pes molt més gran. Si s’ha demostrat que és compatible rebutjar l’estatut i ser al govern, a partir d’ara anirem veient que també ho és liderar les aspiracions sobiranistes del país i ser al govern.
Maragall estava molt ben acostumat. Sembla que hagi cessat Carretero per ser massa d’Esquerra, i no sap que Vendrell, Cid, Balcells, Simó i Bargalló també són d’Esquerra. I el que és pitjor: el més d’Esquerra de tots és Carod-Rovira, que com que el va apartar del govern ara té la paraula lliure. Maragall va crear, sense saber-ho, un tàndem letal per a ell: Bargalló com a home de confiança dins del govern i Carod com a líder de masses fora del govern. Com aguantarà Maragall la pressió de governar amb un partit que, amb la mateixa serenitat i convicció que impulsava un nou estatut, ara se sap legitimat per impulsar un procés cap a la independència? Què dirà Zapatero?
En aquest sentit, com que Maragall no pot cessar un altre conseller d’ERC cada vegada que diguin que l’estatut ha estat una presa de pèl del PSOE, la remodelació del govern se li gira en contra des d’avui mateix. Ara ha d’aguantar fins al final amb aquests companys de viatge. Potser sí que li surt més a compte plegar ell o fer-se d’ERC. El seu home de confiança deia a La nit al dia que proposarà al partit dues opcions: el vot en blanc o el vot nul. El vot nul podria ser la campanya Vota LLiure. Cal recordar que la Plataforma pel Dret de Decidir va acordar dimecres retardar la decisió fins dilluns, i que Òmnium ha preferit no mullar-se i de moment es decanta per la llibertart de vot. Tot és possible encara. Però si finalment ERC, la PDD, l’independentisme extraparlamentari i la societat civil organitzada a l’entorn del rebuig a l’estatut es posen d’acord a fer una bona campanya que, a més de dir que no volem AQUEST estatut, digui què volem com alternativa ara que no en queda cap altra, potser es perdrà el referèndum, però serà molt més el que es guanyarà.
Espero que la PDD ens convoqui a una nova manifestació. Tornarem a ser-hi, serem més i tindrem més força.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!