Ningú d’entre els dependentistes
no rebat els arguments adduïts, per exemple, per Alfons López
Tena. No hi ha arguments. Ningú del PSC, posem per cas, no és
capaç d’explicar de manera convincent per quins motius ens pot
ser més avantatjós continuar formant part de l’Estat
espanyol. Per què els socialistes prefereixen governar una
província i tenir com a màxima aspiració un
parell de ministeris quan podrien governar un estat i tenir
ministeris, càrrecs diplomàtics, representació
als organismes internacionals, etc., etc. Què els dóna
Espanya per no voler-se-la replantejar? Perquè suposo que no
són els sentiments. Els socialistes no estan per les cabòries
identitàries, oi? Vaig escriure a Joan Ramon (bloc QMenta)
tan bon punt vaig conèixer l’enquesta de la UOC i li vaig dir
que m’agradaria llegir-ne la seva opinió. Em va respondre que
ja s’ho miraria, però que d’enquestes n’hi ha per a tots els
gustos. Heus aquí una primera actitud: el menyspreu; simular
indiferència; fer com si res, com qui sent ploure.
Avui, ell mateix dóna l’exemple
de l’altra resposta possible: el cinisme, l’humor carregat de mala
llet i fins de mal gust. En un breu apunt que il·lustra amb
una fotografia molt bonica, diu: “A Catalunya parlem
d’independència. D’autodeterminació. De nació.
De llengua. De sobirania. D’opressió. I en parlem molt. I hi
ha molta, moltíssima gent que guanya diners parlant de tot
plegat. I jo em pregunto: si mai Catalunya arriba a ser
independent… de què parlaríem? I de què viuria
tota aquesta gent? Ai… Sort en tenim d’Espanya, que ens distreu,
que ens alimenta l’Ego, que ens fa bons i que ens dóna temes
de conversa, que si no…” Quin tip de riure! I quina gran
argumentació! Ara resulta que el negoci el fem els
independentistes. Amb aquest apunt, Joan Ramon es posa a l’alçada
de mestres socialistes com Iceta, Ferran, Zaragoza, etc, la gran
escola del cinisme espanyolista. Molt bé. Si més no,
espero que s’hagi quedat descansat. Però un servidor continua
esperant arguments. Ni un. Mai. Parla’n un cop més, Joan.
L’apunt de Joan Ramon em ratifica en la
impressió que el debat entre independentistes i dependentistes
no és un debat d’idees i d’arguments. En aquest aspecte,
senzillament, no hi ha debat perquè no hi ha arguments. Els
que hi ha, fa temps que són damunt la taula i no s’han dignat
mai a rebatre’ls. Per això penso que pot ser més eficaç
un silenci acusador i eixordador.
Demà al vespre penjaré
l’apunt número mil amb les estadístiques del mes i
diumenge, el primer apunt de la vaga. Mentrestant, us deixo tres
adreces: www.dni.cat, per si us
voleu fer el DNI català; www.rings.cat,
per si voleu signar per l’anellament d’ocells (que fins i tot als
pobres ocells els obliguen a ser espanyols!!); i
www.referendum2008.org,
per si no en teniu prou amb www.estatpropi.cat
i voleu entrenar-vos a votar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El més important pels dependistes no és la seva actitut, és estar al costat de qui té la força. Amb la força no els calen els arguments…
El dependentisme ho té magre. Seguint el fil basc, els qui defensen la fossilització de Catalunya en el magma espanyol només poden posicionar-se sense matisos al costat del PP i d’ETA. Qui negui el dret a decidir si volen decidir els bascos adoptarà les postures dels assassins. Qui pot permetre’s sortir a la fotografia al costat dels encaputxats? Hi sortiria n’Iceta o en Saragossa? Quin socialista de pro s’hi afegiria? No era aquesta la tàctica amb Esquerra i l’estatut? Doncs, ja tenim carnassa servida per a procurar convèncer més gent de la hipocresia i mediocritat d’això que en diuen socialisme i no és altra cosa que una oficina de col·locació i submissió de la llibertat.
El cinisme que assenyales, per molt (o encara més) que veig està ordenat com a “humor”, és ben trist.
I, vaja! Li he donat unes voltes des que ho llegia abans. Sembla que no sap les ganes que tenim molts de no haver de defensar i treballar per coses tant bàsiques.
Respecte al que pregunta, ho tinc ben clar, el primer que faria és celebra-ho molt ben celebrat. Després, si m’ho puc permetre, uns bons dies de descans, descans de debò. I després, només de poder atendre a tantes coses que ara estan travades o plantades per l’estat en que estem, de feina i plaers no en faltarien.
Això dels diners… suposo que ho diu perquè tampoc no sap quants voluntarismes hi estem treballant per la independència. O simplement la feinada i costos personals que molta gent fa, fem, per refer i recobrar-nos del que també destapa un altre cinisme: el cinisme espanyol.
Bona nit.
Benvolgut Xavier,
Anem a pams…
Primerament t’he de dir que és cert que tenia (i segueixo tenint) l’intenció de mirar-me amb més temps l’enquesta, però t’he de dir que, si no ho he fet és, precisament, per manca de temps. Veig que més o menys vas llegint alguna cosa al meu bloc (cosa que m’honora i que t’agraeixo) i estic segur que podràs veure que realment vaig de cul i sovint ni puc escriure al bloc. I l’explicació del meu apunt d’ahir va en aquesta línia. Jo acabava d’escriure un article en castellà que m’havien demanat i estava ja amb el temps a sobre (el nen, les obligacions a casa, la feina… vaja, com tothom). I vaig dir-me, passa’t per la premsa. I no hi va haver res que em suggerís res (en aquell moment i amb la pressa que tenia). I vaig passar-me per poliblocs.cat i vaig veure que la majoria dels articles parlaven de Catalunya i la seva dependència i em va fer gràcia la diferència respecte dels temes que havia trobat a les portades dels diaris. Ras i curt. Vaig fer l’article a corre cuita i per riure.
Però, com diuen en anglès (el meu és molt pobre) “who bites himself, garlic eats”. Vull dir que, si no t’ha fet gràcia, ho sento. I ja està. I, evidentment, quan parlo de qui guanya calés, no em refereixo a tu (i si en guanyéssis em semblaria fantàstic) ni ho critico en els qui ho fan. Però ric. Riure és sà. Riure’s d’un mateix és molt sà. Jo ho faig sovint (ja sé que, a més, motius no me’n falten). Però, reitero, si algú s’ha ofès… ho sento.
Ara bé, parlant del dependentisme (això si que us ho admeto: posant adjectius sou els reis -o presidents de república, no us ofengueu ara per això!-… que si sobiranisme, que si unionisme, que si dependentisme) ja vaig dir un dia que els meus arguments emocionals per sentir-me espanyol tant com català eren tan vàlids com els teus per no sentir-te’n. I també opino que els arguments racionals són sempre (a favor de qualsevol postura) quan es parla d’aquestes matèries, cojunturals. Perquè en el fons parlem de sentiment de pertinença. I això és més cultural, emotiu, emocional i/o visceral que no pas racional.
Ara bé, Xavier, de tu esperava més cintura i menys emprenyar-te. Reitero les meves disculpes si he estat ofensiu i reconec la meva limitació intelectual per fer argumentacions ben trabades com les que et reconec a tu. Però és que no cal per fer humor. A mi em fa gràcia. I riure d’alguna cosa no és riure dels qui hi estan a favor.
Els meus arguments a favor d’Espanya són: 1) el crusaito, 2) el robocó, 3… va no, seriosament… 1) … osti tu, no en tinc… mira que encara resultarà que sóc independentista… serà millor que no pensi més… torna a la teva mediocritat, Joan, calla i no empipis… segueix parlant de bajanades com la manca de democràcia al teu municipi…
Salut!
Ës la catastrofe del suïcidi polític de l’actual direcció d’Esquerra o en el seu defecte d’ERC.
La catastrofe del suïcidi politic ha estat que mentre una majòria de catalans volien acostar-se a Esquerra, l’actual direcció només buscava arguments per aconseguir acostar-se a una suposada resta de catalans.
I això ja ho fan des de els governs a Madrid amb el dia a dia per acostar la resta de catalans als espanyols i el PSOE-PSC a Catalunya i per aquesta finalitat argumentària de l’acual direcció d’Esquerra els catalans no necessiten ERC i encara menys l’independència.
Apreciat Xavier,
abans comencis la vaga, permete’m fer-te un parell de comentaries que, com altres vegades, potser no mereixeran resposta.
És evident com tú dius, que els dependentistes com el PSC no tenen cap raó. Ho veus amb la resposta d’aquest personatge de QMenta i es veu, des de fa anys, en els escrits de gent com Iceta i Ferran. I la pregunta és: Continues defensant un pacte d’ERC amb el PSC? Creus que ERC ha pogut o podrà desplaçar el PSC a posicions més catalanistes? Jo crec que no, i ja veus que un tercera fila dels sociates tampoc ho creu. És més, se li’n renfot. EL PSC se’n riu de vosaltres…
Així, cada dia que ERC continua pactant amb el tripartit, queden menys excuses, menys raons. Ni la raó del pretès bon govern s’aguanta. Un exemple: la polèmica sobre els informes. Potser tú no llegeixes la Vanguardia, però avui surt una altra notícia sobre el “bon govern”:
“Un informe sobre una
campanya de joguines no sexistes, realitzat el mes de juliol del 2007
per encàrrec del Departament d’Acció Social i Ciutadania, va costar
11.948 euros i el seu resultat, en vint-i-una pàgines, és un resum
d’extractes o retalls d’altres publicacions, bé literàries, bé
virtuals, i de cites d’altres institucions.”
Després de la sequera, de la MAT, de Bracons, dels pressupostos votats gratis, del tancament de TV3 i .. dels informes, on està el bon govern? ON està la coherència? I les mans netes, on són?
Dels quatre candidats d’ERC, l’únic que va tenir el valor de denunciar
i tallar de soca-rel aquestes pràctiques i aquestes incoherències, fou en Carretero. Potser per això, Esquerra el va
deixar sol. Esquerra el va deixar sol, però no ho està sol. Molts estem amb ell. I tú, amb qui estàs?