En Xavier Monge, des del seu
bloc, continua criticant les engrunes de l’Oliver. L’Andreu, que tot i pensar que aquest bloc no li aporta res continua visitant-lo i deixant-hi
comentaris, rebat ara l’opinió de Roser Rovira. En Salvador Cardús continua consolidant un dels lideratges mediàtics més clars del país a través dels seus articles; ja en porta uns quants que són de referència i que quan tinguem un estat propi li haurem d’agrair. Subscric tot allò que diu
avui de la tensió social en positiu, dels riscos, dels compromisos, i sobretot m’agrada que no està escrit en el to interessadament derrotista que altres opinaires fan servir. Avui, a més, ha inclòs una referència a la
Xarxa de Blocs Sobiranistes (a la qual es pot accedir per sobiranistes.info, com ell escriu, però també per xbs.cat). Potser això explica que ja en siguem 265. Aconseguirem ser 300 abans d’acabar gener? En Marcús se n’ha fet
ressò, de l’article d’en Cardús, i amb molta raó.
Tot això, mentre Marçal Sintes continua la sèrie d’articles sobre el futur de CiU a l’
Avui. I al mateix diari es pot llegir una carta de Joan Pinyol, habitual en el gènere, que critica la formació de Mas i companyia. Darrere d’aquesta carta, una altra d’Enric Soto demana la creació d’un moviment civil després de llegir un altre recent article de referència, el de Joan Solà. Mentre ERC manté el pols amb el PSC a través de l’obra de Govern i les estratègies de partit; mentre CiU planifica la seva vellesa, la societat civil es continua rearmant. I de debò que tinc molt present l’article de Joan Oliver i n’espero un altre en què rectifiqui, en què digui que, certament, l’aposta d’ERC per l’acord amb PSC i ICV ha provocat una sacsejada a partir de la qual tots tres fronts del sobiranisme s’han reactivat. CiU es planteja coses que des del Govern no s’hauria plantejat. La societat civil apuja el to i es prepara per a noves mobilitzacions ara que s’acosta el primer aniversari del 18-F. I ERC torna a governar i el pols amb el PSC per l’hegemonia continua.
També és societat civil la reivindicació de la música en català. Fa uns dies en Pere Meroño feia una crida a l’estil de la que es va fer des d’aquest bloc per la campanya "Jo també vull un estat propi". Avui en Saül Gordillo es fa ressò de la repercussió inicial, i a Comunicació 21 llegim que Vilaweb TV també se n’ocuparà a partir del març. Heus aquí un bon exemple de combinar les possibilitats dels blocs a l’hora d’estendre taques d’oli, la bona feina dels empresaris compromesos amb el país com en Vicent Partal i el debat identitari i sobiranista al qual la societat civil no està disposada a renunciar. Aquesta és la realitat, ho serà cada cop més si uns estiren fort per aquí i altres estiren fort per allà. I si a Montilla no li agrada, que plegui. Si no vol ser nacionalitzat i no es veu amb cor de suportar que el pes d’Escòcia caigui damunt seu, que plegui. Els escocesos ho tenen clar en un 51 % i els catalans hem de ser els següents. Que ningú ens negui el referèndum.
Per cert: no estic a sou d’ERC. De l’únic de qui rebo diners és de l’Ajuntament d’Arenys de Mar com a treballador de la biblioteca. Ho dic a propòsit del que escriu Saül Gordillo (bravo un cop més, Saül!) aquí.
Sr. Xavier Mir,
No sé si agraïr-vos o "retreure-vos", amb ironia positiva, aquesta referència que em fa.
Sí vull tornar a dir-vos que són dues coses diferents. Visitar un blog és una cosa, i valorar-ne la utilitat del que ha llegit per allà, en comparació a d’altres blogs o a altres columnistes, n’és una altra.
Es , exagerant la comparança, treta del context dels blogs, com veure per televisió els partits de futbol del Madrid, on no s’apren res de bó gairebé mai, o seguir els del Barça, ara, o els del Milan, fa 10 anys.
Ara, si es volen lligar dues coses, doncs facin, facin.
I ara una mica més seriosament, dir-vos que no entenc aquesta mena d’obsessió amb les columnes d’en Joan Oliver de les darreres setmanes. Però el petit pais es aixi, i no d’ara, sinò de fa molts anys, però fa 8/10 anys que s’ha aguditzat molt. Jo no combrego amb algunes opinions concretes d’en Joan Oliver, com tampoc amb algunes d’en Cardús o amb moltes d’en Vicent Partal o de Na Pilar Rahola, però són tots quatre columnistes, ( i alguns mes)per a mí, de referència. I globalment em mereixen molt respecte i vàlua les seves columnes d’opinio. I mai se m’ha acudit comparar si m’agrada més el reball d’en Cardus o d’en Partal, ó de la Pilar ó de l’Oliver.
Tots quatre formen part del meu petit mon de referents, per una sèrie de motius, diferents, i m’aconvoien i m’ajuden en mantenir una certa visió oberta dels fets , de manera plural, ben allunyada del pensament únic.
I rien plus.
Fins una altra, potser.
Cordialment,