Aquest matí s’ha presentat, al Paranimf de la UPF de Barcelona, el
Tercer Congrés Catalanista. El Congrés s’emmarca en una tradició de catalanisme polític que a finals del segle XIX ja va donar el
primer i el
segon. La transcendència històrica, doncs, és notable. A la taula, avui, hi havia personalalitats destacadíssimes com els Molt Honorables Jordi Pujol i Pasqual Maragall, però també Joan Rigol, Jaume Sobrequés, l’impulsor del projecte Josep Espar i, entre els assistents, també Moisès Broggi. Aquest catalanisme proposa un congrés de quatre àmbits, un dels quals és el polític, encarregat al Cercle d’Estudis Sobiranistes. El representant de cada àmbit ha fet la seva presentació i quan ha estat el torn d’Alfons López Tena el missatge ha estat clar: no és el
què allò que es vol debatre, sinó el
com. En el
què ja hi estem d’acord: volem un estat. Anem a debatre el
com. Per tant, tot i que la premsa no hagi reaccionat encara, aquest matí s’ha produït un fet històric: el catalanisme polític ha fet el pas definitiu cap a l’estat propi. Un nou pas que aquesta crònica es complau a relatar.
I si el catalanisme vol un estat propi, és lògic deduir que la Casa Gran del Catalanisme també el vol, cosa que alguns mitjans sí que han destacat arran de l’elecció del sobiranista Ramon Tremosa com a cap de llista de CiU. I és cert. La reacció d’alguns, com
PP Zaragoza, ha estat assegurar que CiU s’ha radicalitzat, però no s’adonen que no és CiU qui s’ha mogut, sinó la centralitat política. Són aquells que s’entossudeixen a continuar dins l’Estat espanyol els qui s’han radicalitzat. Si hi ha un catalanisme no independentista és minoritari. A tots els grups hi ha tendències minoritàries.
El canvi que s’ha començat a produir és ja irreversible. La Casa Gran del Catalanisme és, a efectes pràctics, la Casa Gran de la Independència, amb el benentès que qui vulgui impulsar aquest projecte també ho pot fer des d’altres espais com ERC o les CUP. L’autonomisme ha quedat relegat a segon terme.
A tall d’anècdota, i perquè es comprengui l’acollida i la reacció davant la proposta de l’ambit polític del Congrés, us puc explicar que he estat a la sala annexa del Paranimf de la UPF, on l’organització havia preparat una pantalla per seguir l’acte. Hem anat seguint tots els parlaments des d’allà: Rigol, Maragall, Pujol, Sobrequés, Espar, etc. Com que no els teníem al davant, però, quan a la sala aplaudien, nosaltres no ho fèiem. És lògic si tenim en compte que entenem els aplaudiments com un acte d’agraïment que comuniquem directament. Per això aplaudim als teatres i no als cinemes, oi? Doncs bé, al final de la presentació d’Alfons López Tena, i malgrat això que acabo de dir a propòsit de les intervencions anteriors dels Molt Honorables, el públic ha esclatat en un sonor aplaudiment. Així és com s’ha rebut la tesi de partida de l’àmbit polític del Tercer Congrés Catalanista. El què ja el sabem; anem a debatre el com!
Aquest Congrés promet: feu la vostra inscripció!