L’article d’ahir, ERC i els mitjans, ha rebut un comentari d’Oriol de Mollerussa en què reproduïa un altre article d’un bloc, en aquest cas el d’un insigne polític basc, Iñaki Anasagasti. Poca broma. L’Oriol, aplaudit per en Martí Cabré, me’n demanava la rèplica tot dient que sóc un adversari d’alçada en el debat, un compliment que li agraeixo. Comprendrà, però, que el combat que em demana no és gaire equitatiu. Jo no tinc ni les responsabilitats ni la projecció ni el pes polític del Sr. Anasagasti. Però altres vegades he estat jo qui ha proposat debats, de manera que ho provarem.
Les divergències amb els plantejaments del Sr. Anasagasti poden ser diverses, però el primer que cal assenyalar, i això ja resol moltes coses, és el plantejament de l’article. Al nucli de la seva opinió hi ha la legitimitat de l’estratègia de CiU i la pretesa marginació de CiU, que en realitat és automarginació. Això es veu clarament quan escriu: "Se va a reformular el catalanismo, sin contar con el principal partido de Catalunya. ¿Quién da más?" Talment com si calgués demanar permís als qui tenen la patent del nacionalisme. No: el catalanisme es reformula perquè el nacionalisme que representa CiU no està disposat a sobiranitzar-se i això porta ERC a fer una aposta per integrar altres col·lectius en un projecte nacional que no passa per cognoms o per llengües sinó per benestar social. I qui fa aquesta aposta és ERC perquè s’ha fet gran i ja va sola pel món, i pren les seves decisions. I qui es queda a l’oposició és qui durant els darrers anys ha fet una interpretació i un ús determinats de la tradició catalanista, i que ha comès l’error de pensar-se que és l’única concepció possible.
Els retrets d’Anasagasti a ERC es basen en la comparació amb CiU. Segons ell, si els nacionalistes pacten amb el govern espanyol els independentistes els pinten com uns venuts, però després no tenen cap impediment a pactar-hi en nom de les esquerres. Jo penso que aquest és un debat estèril i que donar-hi voltes no contribueix a una futura entesa. Tothom té legitimitat per pactar amb qui ho consideri oportú, però aquesta no és la qüestió. Cal reconèixer que hi ha un problema de fons: que l’Estat té la sobirania i que els partits no sucursalistes no tenen més remei que succeir-se en la posició avantatjada del repartiment i les negociacions. Això només canviarà el dia que decideixin agafar el brau per les banyes, identificar aquest problema i atacar-lo conjuntament. Si del que estem parlant és de veure què se’n pot treure mentre això no és possible, tan legitimats estan els uns com els altres al pacte i a l’oposició del pacte, però que ningú no vengui això com un gran projecte nacional.
Un cop més cal recordar que la situació al País Basc no és comparable amb la de Catalunya. Anasagasti s’agermana amb CiU a l’hora de fer el retret a ERC, però ni el PNB és CiU ni ERC (als quals es refereix com a abertzales) és Batasuna. Entre altres coses, a CiU no hi ha un Ibarretxe que proposi a Espanya una associació d’Estat lliure, sinó que hi ha un Mas que es vol penjar la medalla de l’estatut encara que sigui a costa de rebaixar-lo. D’altra banda, l’absència de violència a Catalunya fa que l’esquerra independentista no tingui res a veure amb la d’allà. Carod no té res a veure amb Otegi. Una lectura en positiu ens portaria a ressaltar el paper que ERC ha tingut a l’hora d’apostar per defensar la independència amb les idees i no amb les armes, per obtenir un espai propi en la política catalana i trencar una dualitat CiU-PSC que seria molt negativa per a Catalunya. Si comparem ERC amb Eusko Alkartasuna ens adonarem que la coalició basca ha dificultat la consolidació d’un electorat propi per a EA que sí ha trobat ERC. D’altra banda, per molt que ho digui Anasagasti, opino que és una animalada pensar en la possibilitat que els dirigents d’ERC segueixin una trajectòria com la que atribueix a Onaindia. Anasagasti pot escriure això, però dubto que hi hagi gaire gent que ho identifiqui com un risc versemblant. Fer anàlisi política comparativa és bo, però té riscos i límits. No tothom es troba en situació de conèixer prou bé dues realitats polítiques alhora per poder-ne treure unes conclusions sòlides. I en el fons, estic convençut que Anasagasti ho sap, però ara toca escriure això. Coses de partits.
Finalment, l’Oriol em demanava: "de veritat et creus que el govern tripartit farà una sola política que no hagués pogut ser perfectament assumida per CiU?" Certament, el mateix Carod ja va dir que bona part del programa del Tinell era assumible per CiU. Si s’hagués produït un acord ERC-CiU, el repte hauria estat combinar l’avenç nacional amb arrossegar CiU a les polítiques d’esquerres. Les polítiques d’esquerres, en CiU, són en potència. Cal arrossegar-los. Jo recordo, per exemple, que la gran solució al problema de l’habitatge va ser desgravar l’IRPF als pares que tenien prou diners per donar-ne als fills que es volien independitzar. Així no s’ajuda els qui no poden ni hipotecar-se. Així s’ajuda les famílies amb possibilitats, que són els menys necessitats d’ajudes estatals. I també recordo la proposta de desgravar si s’acredita el coneixement d’anglès. Ara, per estudiar-lo, que s’espavilin. Sembla que es tracta més de compensar els pares que poden enviar els fills a estudiar a l’estranger. Són alguns exemples de mesures que prendria CiU. Jo, personalment, en desconfio una mica. Però insisteixo que si tenim l’acord que tenim no és perquè el PSC sigui molt més d’esquerres que CiU sinó perquè CiU no ha estat capaç de formar govern tot i haver guanyat les eleccions. I en això ha estat decisiu no voler anar més enllà de l’estatut. Si per aquí no es podia avançar feina, és lògic que ERC prioritzi l’altra estratègia. Només demano que se’n reconegui la legitimitat.
Punt i a part i colofó final, la sempre atenta Sílvia Martínez ens enllaça amb el bloc de Josep M. Terricabras, on ha penjat una conversa telefònica amb un responsable de Renfe d’aquelles que n’hi ha per sucar-hi pa. Cap usuari de Renfe no s’hauria de perdre aquesta conversa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Suposant que el partit majoritari al País Basc per formar majories és el PNB-EAN.
ERC fa un pacte nacional en clau espanyola, veure Montilla de president de la Generalitat tranquilitza els espanyols.
CiU va pactar la rebaixa de l’Estatut per les pressions meidiàtiques i empressarials per tranquilitzar els espanyols.
ERC i CiU han convertit les seues respectives opcions en tranquilitzant dels espanyols.
Algú plantetja alguna proposta més que tranquilitzar els espanyols?
Un problema que tenim els catalans és aquesta mania d’emmirallar-nos amb Euskadi, i de senitr-nos tant pròxims als bascos i tota la pesca. Algú ha vist mai el senyor Anasagasti demanant el concert ecnòmic per Catalunya. Algú ha vist mai a Convergència demanant (vull dir, demanant-ho de veritat) el concert ecnòmic per Catalunya? Oi que no? Doncs res de lliçons (i consti que el pacte ERC-Montilla a mi tampoc no em convenç en absolut). Apa, queda dit.
Del què dius, Xavier, m’interessa la frase "Si comparem ERC amb Eusko Alkartasuna ens adonarem que la coalició
basca ha dificultat la consolidació d’un electorat propi per a EA que
sí ha trobat ERC". Realment desitjaria que fos així, però encara no n’estic convençut… o en tot cas, no estic segur que aquest electorat d’ERC sigui prou gran (o tingui prou projecció) per a assolir en un futur proper la majoria parlamentària. Esperem que sí, naturalment. Salut i endavant amb els debats!
– És llarg, però llegeix-ho tot si et plau. Gràcies –
Fins ara havia votat sempre a ERC però ara els vaig deixar de votar. Jo els votava perquè eren sobiranistes, no perquè eren d’esquerres, però ara sembla que l’esquerra pesi més i deixin el sobiranisme de costat. Com jo hi ha molta gent: 130.000 vots ha perdut ERC! i això vol dir 130.000 sobiranistes!
Molta gent pensava que si ERC perdia vots, aquests anirien a parar a CiU altre cop, però no. CiU ha perdut 100.000 vots més (les passades en va perdre 150.000) perquè CiU no és sobiranista. JO tampoc els he passat a votar, aixi que m’he abstingut. Som massa sobiranistes que ens hem abstingut o han votat en blanc: com a mínim 230.000 (si fem cas als vots perduts de CiU i ERC).
A tota aquesta gent ens cal un nou partit. Un partit amb aquest nombre de vots podria entrar al Parlament amb uns 12 escons (aprox.). Els Ciudadanos han entrat, i no ho podem fer els sobiranistes? Hi ha d’haver doncs un nou partit sobiranista que convenci tots aquests vots decebuts i entrar al Parlament amb tota aquesta força. 12 escons (aprox.) potden fer canviar i molt el panorama polític, i això segur que només seria el principi.
Cal un nou partit per sobre de tot sobiranista, però crec que també és important que tingui un model de socio-econòmic de país. Ho dic posant l’exemple del Quebec. Allà han estat a punt de ser "estat lliure associat" dos cops, però s’han quedat a les portes, i ara un tercer referèndum es veu cada dia més difícil perquè la gent demana un projecte de país, volen saber com viuran en un Quebec lliure. És el mateix que els va fer perdre abans, hi ha molta gent no vol independència per independència, vol independència per viure en un país millor, i volen saber si de veritat ho seria, volen saber com seria. El PQ és el que intenta fer ara (però no se’n surt massa bé). Aquí hem d’aprendre aquesta lliçó, que ja vam veure una mica amb el PI (parlava d’independència i res més, i no va rebre gens de suport). Més enllà de parlar d’independència, s’ha de fer també un discurs de model de país, de projecte de país…
Crec que seria bo un partit que ocupés la posició social de CiU, que recuperés aquells orígens socialdemòcrates de la CDC de Pujol (i que tenen el suport d’una gran part de la població de Catalunya) però que fos sobiranista de veritat. Seria doncs un partit que seria la alternativa a ERC com a model socioeconòmic (i a més aquest nou partit seria per sobre de tot sobiranista i no hauria de fer mai President algú que no estés per un referèndum d’autodeterminació), i seria la alternativa a CiU perquè seria sobiranista de veritat. Hauria de ser doncs, un partit en vocació de subsituir CiU (perquè compartirien el mateix espai social) per portar els seus votants cap al sobiranisme de veritat, alhora que també rebria el suport de votants decebuts d’ERC.
Per començar: 230.000 vots si sumem els decebuts de CiU i ERC de les darreres eleccions, i a continuar pujant amb força! A més, indirectament també podria comportar altres beneficis, com el de forçar a ERC que torni cap al sobiranisme (si el tripartit ja no fos possible, no tindrien una altra opció), i a CiU a anar també cap al sobiranisme. En aquest sentit crec que UDC no ho voldria, però CDC es podria plantejar deixar UDC i anar amb el nou partit (li aportaria tants o més vots que UDC) perquè sino es veuria subsituida gradualment pel nou partit i sense cap possibilitat de tornar a governar. Qui en surt guanyant de tot això doncs és el sobiranisme, és Catalunya!
Les plataformes, grups de pressió…estan molt bé i cal que ens hi impliquem amb força, perquè és des de la societat des d’on hem d’exigir un referèndum d’autodeterminació, i alhora som els sobiranistes qui hem de convencer cada dia a la gent ,que hem d’anar cap a la independència. Però alhora, perquè al final tot sigui possible, ens cal que les coses canvïn políticament, cal que al Parlament hi hagi una majoria que aprovi fer un referèndum d’autodeterminació. ENS CAL DONCS UN NOU PARTIT SOBIRANISTA!
Passa aquest missatge a sobiranistes, organitzem-nos, unim-nos! No podem esperar més!
Cap a la independència! Visca Catalunya Lliure !!!!
La veritat és que no es donen arguments de pes i convincents. L’únic argument que se’ns dóna als votants d’ERC que estem una mica desencantats amb les maneres i les formes amb què ERC ha traçat un nou tripartit (amb el partit polític que més ens ha matxacat aquests últims tres anys, patada al cul i fora del govern inclosa, i renunciant a la conselleria primera) és que el tripartit es fa per fer contents als votants del PSOE, per obrir el projecte (independentista?) a altres col·lectius (s’entén a col·lectius espanyolistes i als amics de Pepe Montilla com López Bulla).
Entenc la postura però ho veig un argument molt fluix. A part que és una estratègia que pot ser molt perillosa (letal?) pels interessos de l’independentisme (no sé si això preocupa als dirigents d’ERC) i de la pròpia Esquerra (RC?).
N’Anasagasti té força raó quan denuncia l’actitud "pura" de molts dirigents d’ERC, que semblen tenir patent de cors per fer i dir les bajanades que els vingui de gust sense que hom pugui preguntar-se si s’han begut l’enteniment (nacional, s’ha d’entendre).
Salut
Merci per l’enllaç a l’mp3. El vaig sentir fa uns dies i em va frapar. Ho penjaré al bloc.
Respecte a l’apunt, ja que em cites, crec que si CiU no va ser capaç de formar govern (que sembla que és l’única de l’acord que tenim) és perquè Esquerra no va voler. La decisió és lícita i lícita també és la indignació que comporta.
CiU porta vint anys aguantant tot tipus d’insults per arribar a acords puntuals amb la UCD, amb el PSOE i amb el PP per millorar el finançament de Catalunya i poder donar més serveis socials als seus habitants.
És lògic que ara Esquerra rebi algunes crítiques per donar la Generalitat al PSOE a canvi de mantenir uns quants tinents d’alcalde.
Esquerra sobiranista? JA,JA,JA. ERC, és una crossa del PSOE.
ERC= Enemics de Catalunya!
Com deia abans, en Xavier demostra ser
un gran adversari en el debat. Miraré de contrarestar
els seus arguments.
Primer de tot, vagi per endavant que el
govern que s’està a punt de formar és legítim,
ja que es formarà conforme a les lleis establertes. Pel que fa
a aquest punt, jo no tinc res més a dir.
Anem ara per
matèria. En Xavier ens parla de l’automarginació de
CiU, cosa en la qual discrepo. CiU no s’ha automarginat, l’han
marginat. CiU no pot pactar amb el PP ja que aquest partit no té
el mínim respecte per la nostra nació, com s’ha
demostrat. I no pot pactar amb les altres forces polítiques
perquè les altres forces polítiques no volen. Això
no és automarginació. Això és marginació,
ja que la voluntat de no pactar no surt de CiU, excepte en el cas del
PP, sinó que surt de les altres forces polítiques.
També hi ha un tema que em sembla important. L’estratègia
electoral de CiU era legítima, tant com ho és el govern
que en sortirà de tot plegat. En cap moment es va vulnerar la
llei, i si algú opina el contrari, sempre hi ha els jutjats. I
pel que fa a la reformulació del catalanisme, el sr.
Anasagasti no diu en cap moment que no es pugui fer. Jo també
puc reformular el catalanisme. Ara bé, si es reformula el
catalanisme deixant de banda la principal formació
catalanista, diguem que la reformulació en qüestió
té molt poques possibilitats de tirar endavant i tenir un
impacte real en la societat. També es veritat que ERC ja és
una força a tenir en compte, i que la seva reformulació
pot tenir més èxit que la meva particular, però
de moment sabem que la seva reformulació passa per no
plantejar el tema de l’autodeterminació.
Una altra cosa que vull dir. Quan el
catalanisme de CiU ha estat una cosa de cognoms? Si en Xavier, o
qualsevol, ho diu, deu ser que té dades concretes per exposar.
Si us plau, que les exposi. Mentrestant, jo només sé
que a CiU la voten Planes, Puigs, i Valls, i Martínez,
Gonzàlez, i Sanchos. Des de quan el
catalanisme no s’ha preocupat de la llengua? Hem d’entendre del que
diu en Xavier que la normalització lingüística
deixa de ser una prioritat per ERC, o fins i tot una nosa? Parlem-ne.
Perquè a mi una Catalunya independent on el català
sigui una resta folklòrica a extingir
no m’interessa. I a tu, Xavier?
Després hi ha una altra
afirmació que no veig clara. Des de quan el benestar social no
ha estat una de les màximes preocupacions de CiU? Una cosa és
que hi hagi polítiques concretes que no agradin des d’un cert
punt de vista ideològic, però això no vol dir
que no s’hi hagi treballat. El complement de pensió per les
vídues és obra de CiU, per exemple. Dir el contrari és
afirmar que el monopoli de la preocupació pel benestar el
tenen els partits que s’autodefineixen d’esquerres, i només
vull recordar que el Ciudadanos diuen que també ho són.
Després en Xavier ens
comenta que el debat de si pactar en nom de les esquerres o del
nacionalisme és estèril. Home, estèril, estèril,
si que ho és, però en tot cas tot votant de catalanista
ha de tenir clar que votant CiU vota catalanisme, i que l’eix de la
seva acció serà el catalanisme. En canvi, votant ERC es
pot trobar que l’eix de la seva acció sigui el catalanisme o
l’esquerra. Trobo que és important. De fet, penso que abans ja
hi ha hagut algun comentarista que ha
apuntat això mateix que estic dient ara. Però és
evident que tothom pot pactar amb qui vulgui.
Després
ve una reflexió d’en Xavier que no puc deixar d’assenyalar:
"Cal reconèixer que hi ha un problema de fons: que
l’Estat té la sobirania i que els partits no sucursalistes no
tenen més remei que succeir-se en la posició
avantatjada del repartiment i les negociacions". Té raó.
Això és el que el president Pujol en va dir peix al
cove, i que va ser una de les qüestions més atacada des
de sempre per ERC. M’agrada veure que amb l’arribada al poder, els
republicans s’acosten a la manera de veure el món i d’actuar
de CiU. Tan equivocats no devíem estar.
Després
en Xavier continua: "Això només canviarà el
dia que decideixin agafar el brau per les banyes, identificar aquest
problema i atacar-lo conjuntament". També d’acord. Ara
bé, vols dir que optant sistemàticament per l’aliança
amb els socialistes arribarà mai aquest dia?
En Xavier
també ens recorda que Catalunya no és Euskadi, i que no
es pot comparar CiU amb el PNB ni ERC amb Batasuna. Hi estic d’acord.
Ara bé, el sr. Anasagasti no compara ERC amb Batasuna, la
compara amb Euskadiko Ezkerra. I aquí els paral·lelismes
són més importants, sense arribar mai, naturalment, a
la igualtat total. Per cert, només
recordar que el PNB és també un partit abertzale, que
vol dir patriota, si no m’equivoco.
També en Xavier ens
torna a recordar que Mas va trair Catalunya
pactant l’estatut amb en ZP. Això de trair
no ho diu en Xavier en aquest post, ho diu en Ridao. Bé, el
pacte Mas-ZP. Ja sé que ara els d’ERC em direu que no, que no
és veritat i que Mas és un traïdor, però
tal com ho veig jo, la veritat és que ERC estava disposada a
firmar per menys. Només cal repassar les hemeroteques
d’aquells dies. He preguntat molts cops a molts llocs perquè
és millor comunitat o realitat nacional que nacionalitat i
ningú m’ha contestat mai. Nacionalitat, com a mínim, és
sinònim de nació en la majoria de llengües que
conec. I pel que fa al finançament, recordem que ERC va
assumir com a pròpia la fórmula
del tripartit, que era pitjor que la que al final va aconseguir en
Mas.
Malgrat tot, si que hi ha una cosa que en Mas no va fer
bé, en aquest assumpte, i va ser no compartir el protagonisme
amb en Carod. Estic fermament convençut que en Carod hagués
firmat i ara ningú podria atacar en Mas dient-li que si
traïdor, que si botifler.
També afirma en Xavier que és
una animalada dir que els dirigents d’ERC seguiran el mateix camí
que el sr. Onaindia. Home, el sr. Anasagasti no ho afirma, diu que
veu en els dirigent d’ERC una sèrie de coses que també
va veure en el sr. Onaindia, i que van acabar desembocant en
l’afiliació del sr. Onaindia en el PSE. Per altra banda, jo
haig de dir que ja he conegut casos en què gent que s’havia
arrenglerat habitualment en les files d’ERC s’han passat als
socialistes. Naturalment, no són dirigents importants.
Per últim, haig de dir que veig
que detecto una contradicció en l’argument final d’en Xavier.
Diu que CiU no va poder fer govern perquè no volia anar més
enllà de l’estatut, és a dir, que ERC no va voler
pactar amb CiU perquè CiU no va voler anar més enllà
de l’estatut, i en canvi pacta amb el PSC, que no únicament no
vol anar més enllà de l’estatut, sinó que a més
ERC s’hi avé i diu que ella tampoc hi vol anar, renúncia
a plantejar el tema de l’autodeterminació i es limita a
plantejar-se el desplegament estatutari. Que vols que et digui, a mi
em sembla que se li està exigint a CiU un plus que no se li
exigeix al PSC. Això no és equidistància. Això
és favoritisme cap al PSC. A més a més, tothom
veu que per fer un bon desplegament de l’estatut, el soci que hauria
plantejat menys problemes era CiU. Al PSC i concretament, al seu
líder, el sr. Montilla, aquest estatut sempre li ha semblat
massa ambiciós. Recordem que potser en Mas va cedir, però
en Montilla volia que cedís més! Xavier, sincerament,
penso que aquest teu darrer argument no s’aguanta per enlloc. L’única
explicació racional del comportament d’ERC és que ERC
està mantenint una lluita soterrada amb CiU pels vots
catalanistes, i que la seva prioritat és aconseguir-ne més,
i això només es pot fer en detriment de CiU, encara que
se’ns expliqui que ERC ara el que vol és créixer
a l’àrea metropolitana entre els votants del PSC.
Gràcies als que heu arribat fins
aquí, i gràcies a en Xavier per deixar-me expressar la
meva opinió en el seu bloc.
Si hem de fer cas del discurs d’ERC (que jo crec que val més agafar-lo amb pinces), aquest partit prioritza la defensa d’una Catalunya políticament independent encara que sigui castellana o integrista islàmica, per davant de la defensa del país CATALÀ. Per a mi això no tindria el més mínim sentit, ja se la poden confitar aquesta república bananera que de ben segur presidiria Don José Montilla. Els manaies d’ERC ja es deuen veure d’ambaixadors a la ONU. Repeteixo, si les institucions catalanes han de servir per això ja se les poden confitar, ens estalviaríem una pila de sous de funcionaris i altres enxufats.