Crec que la qüestió no és
l’any. A mi qualsevol em va bé i com més aviat millor,
però sembla clar que, si té sentit proposar alguna
data, el 2014 té una càrrega simbòlica que
altres anys posteriors ja no tindran. No passa res si en lloc del
2014 és el 2016, però ens cal un 2014. Aquesta és
una qüestió que considero central en el debat congressual
d’Esquerra. Ahir Joan Puigcercós s’hi va referir durant el xat
a Vilaweb. Al resum de la notícia,
hi podem llegir la frase que en van destacar des de la redacció
de Vilaweb: “abans que el dret de decidir, ens cal el poder
de decidir”. Al text del xat ho llegim complet: “La ponència
oficial sí que defensa que el 2014 és l’any on ha de
confluir una majoria social per assolir el dret a decidir. Però
la ponència fa un full de ruta per als propers quatre anys i
abans que el dret a decidir, ens cal el poder de decidir, cohesió
social i sobirania fiscal. Sense això serà molt més
difícil assolir una majoria per poder portar a la pràctica
un referèndum.”
Si alguna cosa han demostrat les
eleccions del 9 de març és que la política és,
per damunt de tot, comunicació. La capacitat que té la
majoria de l’electorat (aquella majoria social que necessitem al
nostre costat) de processar els elements del debat polític és
limitada. A l’hora de votar, que és allò que compta,
allò que fa treure pit als uns i sortir capcots als altres, la
gent oblida si hi ha hagut esvorancs a la via del tren, si han hagut
de llevar-se tres hores abans durant mesos, si els han deixat sense
llum o si no els expliquen què fa l’Estat amb els seus diners.
A l’hora de la veritat un missatge s’imposa: si et quedes a casa, el
PP tornarà a governar; i això, combinat amb una gran
bipartidització, dóna el resultat que tots i totes
coneixem.
Si volem recuperar la sobirania que al
Principat vam perdre el 2014, tots sabem que ho hem de fer de manera
democràtica i que ens caldrà aquesta tan al·ludida
majoria social. Els valors que defensa Puigcercós són
bons i són la resposta adequada a la pregunta que li feia
arribar en Pere (“De quina forma pot fer créixer ERC la
base social a favor de la independència? Com pensa convèncer
als fills-nets de la immigració espanyola dels 60-70?”).
Resposta: “ Les polítiques socials són bàsiques
perquè tots els ciutadans de Catalunya se sentin que formen
part d’aquest país. Catalunya és el que és
perquè sempre ha estat un país d’oportunitats, un país
d’emprenedors, però ha d’haver-hi una bona escola pública
i polítiques socials de suport als més desafavorits.
Això, avui, és molt difícil per culpa del
dèficit fiscal. Són els impostos que paguem els
catalans i que en bona part es queden a Madrid. Hem d’explicar que el
benestar de tots els catalans va lligat al nostre grau de sobirania.
Com més sobirania, més benestar.”
Ara bé, si aquesta feina no va
acompanyada de la visibilitat d’un estat propi, si no som capaços
de fer que en l’imaginari d’aquestes persones hi entri la idea d’una
Catalunya sobirana a curt termini, sols no hi aniran. Per això
penso que el dret de decidir no pot anar després que el poder
de decidir. Apel·lar al poder de decidir és encetar un
cercle viciós, perquè de poder es té el que els
electors et donen. En canvi el dret és universal i sabem que
la majoria de la població és partidària
d’exercir-lo sigui en un sentit o en l’altre. D’altra banda, caldria
començar a despullar el federalisme parlant amb claretat i
concretant maneres i dates per recuperar la sobirania.
Desaprofitar l’oportunitat de guanyar
el discurs a un PSC-PSOE que nega aquest dret, desaprofitar
l’oportunitat de pressionar-lo per posar-lo entre l’espasa i la
paret, em sembla un error. Si l’independentisme manté la fita
del 2014, si se la creu i hi és coherent, s’ha de fer pesat en
la seva defensa, ha d’arribar a cada racó del país, a
totes les sobretaules i converses de bar. Deixar de banda aquesta
estratègia comunicativa de gran abast em sembla un error. Jo
vull un 2014. Necessitem un 2014. I si aquest 2014 pot ser el 2011,
millor. La gent no reacciona fins que no se sent interpel·lada.
Hi ha gent que no veu malament que siguem independents, però
encara diuen que nosaltres no ho veurem. Cal citar-los, dia i hora
com fa la Txe Arana, perquè es vagin decidint, perquè
ho vagin debatent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb el Montilla això no és possible. No és possible ni poder de decidir, ni treballar per la cohesió social, ni sobirania fiscal. I encara menys el referèndum. Per autogovernar-se primer cal tenir un govern que governi, no un govern que es deixi governar pel govern central, que és el que ara passa. I cada cop més. Vegeu el que ha succeit amb el minitransvasament de l’Ebre.
Molt encertat el teu article, com gairebé sempre.
Visiteu la web http://www.gent2014.cat
El dret a decidir ja en tenim. El que cal és exercir-lo. No ens diuen que ja ens autodeterminam cada vegada que hi ha eleccions? Idò aprofitem-ho…
Un servidor creu que de molts fills de la immigració dels 60 i 70 no se’n pot esperar més que el dubte. Aqueixa gent són i seran espanyols per sobre de tot, fins que no tinguin remei. N’hi ha prou amb el 50% més u, o bé amb una declaració unilateral del Parlament, no podem esperar convèncer tothom, de vegades sembla una excusa això.
Per cert som un poble i per tant tenim reconegut el dret d’autodeterminació (de “decidir” com diuen ara). No es tracta de tenir-lo a no ser que ens vulguin fer perdre més temps perquè ens ho reconegui l’enemic (cosa estúpida).
Mai he sentit cap, zero…immigrant espanyol associant reducció del dèficit fiscal amb augment de benestar, no és pedagogia, simplement mai ho faran fins que la bola de neu rodoli. I si ho fan, l’estat espanyol ho té fàcil: redueix el dèficit fiscal i alguns diran Viva España al llit de noces.