Jordi Pujol es va tornar a enfilar al Tagamanent i, un cop fet el cim, va dedicar unes paraules a la premsa. Entre altres coses va fer referència a les dreceres polítiques que ho semblen però que en el fons són marrades. No sé ben bé què devia tenir al cap. Vull pensar que no es referia a les aspiracions que cada cop més persones tenim de dotar-nos d’un estat propi. Suposo que no volia dir que cal votar SÍ perquè votar NO seria accelerar aquest procés cap a la independència. Suposo que no pensa que aquesta drecera és equivocada. I si pensa tot això, pitjor per a ell, perquè el que sí és una marrada és aquest estatut que ens demanen que aprovem i que avui mateix Maragall ens recorda que ens ha de durar tota una generació. Si en Pujol creu que el SÍ és la drecera i el NO, la marrada, això certifica que CiU ha perdut el tren del catalanisme. El catalanisme es sobiranitza. Ho va començar a fer quan el suport de CiU al PP va propiciar que ERC doblés resultats. Ho va continuar fent quan centenars de milers de persones van sortir al carrer el dia 18 de febrer i ho continuarà fent a partir del 19 de juny, perquè l’aprovació de l’estatut suposarà l’eliminació del darrer obstacle per legitimar definitivament l’aspiració de la plena sobirania: les reformes estatutàries.
Ara bé, ja que parlem de dreceres, jo en conec un que va trobar una drecera que el va portar directament a la Moncloa un 21 de gener. Allà l’esperaven per fer-li una proposta interessada. Hi havia un president socialista que es trobava entre l’espasa i la paret perquè havia dit que aprovaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Havia aconseguit que el PSC es mantingués submís a les conveniències del PSOE i s’inhibís de reclamar allò promès. Havia aconseguit que ICV es mantingués com la crossa que sempre havia estat. Però tenia un problema: un partit independentista que li feia nosa. Zapatero va ser astut. Sabia que Mas havia pactat amb ERC que es retiraria l’estatut en cas que no complís uns mínims. Però també sabia que CiU recelava d’ERC perquè era l’únic partit capaç de desplaçar-lo en la representació política del catalanisme. Li va oferir una jugada rodona: si acceptava un estatut rebaixat, ERC es quedaria sola en el rebuig. Zapatero s’encarregaria que Maragall no repetís com a candidat. Així, Mas podria tornar a ser president i ERC passaria a l’oposició gràcies al suport de Montilla. La cosa aniria així: es negaria la sociovergènia fins a l’extenuació i es tornaria a parlar d’un front "nacionalista" (l’expressió es refereix a CiU i ERC, per si algú no ho entenia) amb l’objectiu de pressionar ERC perquè regalés el govern a Mas amb l’excusa que és el pacte "natural" i que, per tant, no cal posar-hi condicions. Davant la resistència d’ERC, que en tindria, evidentment, tota la culpa, CiU es veuria abocada a la sociovergència. A partir d’aleshores, qualsevol retret d’ERC a CiU rebria la resposta següent: si governem amb el PSC és perquè vosaltres no vau fer possible un pacte "nacionalista".
Així és com aniran les coses amb tota probabilitat. Però si malgrat tota la pressió mediàtica, si malgrat l’acord de tots els partits per arraconar ERC, si malgrat la campanya demagògica dels socialistes i la campanya infantil de CiU el NO tingués un bon resultat en el referèndum, aleshores seria gràcies a CiU que hauríem perdut un any. Perquè aleshores, com si no hagués passat res, esperaríem un any (que passa volant) i tornaríem a presentar l’estatut del 30 de setembre, i no permetríem que en toquessin ni una coma. No és millor perdre un any i tenir un bon estatut que no pas aprovar-ne un de retallat que ens farà callar durant 25 o 30 anys?
Aquestes són les dreceres de CiU, el partit en el qual s’ha de buscar la resposta al NO d’ERC, perquè si CiU hagués mantingut la seva estratègia de retirar el text en cas de retallades, ERC no s’hauria vist obligada a rebutjar l’estatut.
Per acabar, en el meu post d’ahir deia que qualsevol sí serà utilitzat en contra vostra, i avui llegeixo a El Punt un article d’Antoni Segura en què parla d’un sí sense entusiasme. Bé, fins i tot aquest sí serà utilitzat. Tothom que vulgui pot votar sí sense entusiasme, però ha de saber que el PSOE prescindirà d’aquest matís i afirmarà que els catalans hem votat amb entusiasme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord, Xavier. Només voldria afegir un parell de cosetes: