Cucarella

Aquesta nit, dessonillat i desficiós per culpa de la frescor nocturna que
m’ha sorprès amb el llit vestit només amb el llençol… aquesta nit, deia,
dessonillat i desficiós, m’ha caigut al pensament una pregunta ara per ara sense
resposta, però intrigant: A què es dedicarà el Molt Honorable Francisco Camps
quan deixarà de ser President de la Generalitat, o Txeneralitat que en diuen
ells? No dic que serà a les properes eleccions que abandonarà el càrrec, qui
sap si per la decisió de les urnes, o qui sap si perquè el sacre de Zaplana li
ha pogut encolomar i espampolar un o altre innoble afer de faldilles o de
sotanes en un confessionari… [continua…]

Certament, els tres presidents que l’han precedit han mostrat ben poca
estima i consideració pel càrrec que han ocupat, el més elevat de la màxima
institució política dels valencians i les valencianes, la Generalitat. Tots tres
ocuparen aquests càrrecs com si foren alts funcionaris de la metròpoli
colonitzadora fent mèrits en la colònia ocupada. Menysprearen el càrrec de
President de la Generalitat: ells l’ocuparen no per convenciment
de ser representants de la més alta institució valenciana, de fet esperaven de la capital
imperial una altra recompensa. Així doncs, Juan Lerma va rebre com a premi pels
anys que va dedicar a governar la colònia valenciana el nomenament de Ministro para las Administraciones Públicas
(càrrec que ara ocupa un altre jacobí valencià, Jordi Sevilla, que no farà
gaire forat a Madrid si no bandeja el nom català), i en l’actualitat sesteja
jubiladament entre els lenitius escons del senat espanyol.

Després va arribar-hi Zaplana, el tafur i femeller Eduardo Zaplana, amant
de la política dels negocis o dels negocis de la política. Don Dito Zapalana va
aprofitar el seu pas per la Generalitat Valenciana per teixir la seua densa
xarxa. Va deixar la presidència de la Generalitat sense haver-se dignat a dir mai
una sola paraula en català. Se’n va anar a Madrid quan José María Anzar, el Caudillín del bigote torsío, era l’amo d’Espanya
i les seues colònies i el va cridar per recompensar-lo amb el Ministerio de Trabajo, a ell, que és més
que un trill, que un pont, que la jaqueta d’un guarda: fuig, faena, fuig! Però,
mireu, es veu que en la seua xarxa té atrapats molts pelendengues, perquè caiga
qui caiga, en el govern i en l’oposició, ell dura i dura i dura… Foc, foc, i la
fava dura, Zaplana!

Després de Zaplana, cartagenero,
l’interregne: Olivas el Breu, de Motilla del Palancar. Un altre que tampoc no
va dignar-se a dir ni mu ni huec en català. A aquest, com que va remar poc com
a President de la Generalitat, li donaren una recompensa menor. Però com va dir
aquell: jo no vull heretar, m’aconforme amb la legítima. I amb la legítima va
comprar mig terme. En fi, Madrid sap recompensar generosament els que són lleials al seu Imperio. A Olivas el Breu li donaren una
caixa, però no una caixa de peladilles d’Alcoi o de sabates d’Elda: una caixa
reblida de diners: Bancaixa! I quina ha estat la primera mesura que ha pres
Olivas el Breu per agrair el premi rebut a la seua lleialtat imperial? Canviar-li
el nom a l’entitat. Ja no es diu Bancaixa, és diu Bancaja. I aquest afer em recorda el cas que conten d’unes pies
beates de la Llosa de Ranes, pels anys en què l’Església Catòlica, Apostòlica i
Romana eliminava el català de la missa i imposava l’espanyol metropolità.
S’acabaren les oracions en la llengua autòctona i heretge, que ara calia pregar
i adreçar-se a Déu “en cristiano“. A les
devotes de la Llosa les obligaren aprendre aquesta nova oració: “Bajó el Padre, Bajo el Hijo, bajó el
Espíritu Santo…”. En boca d’aquelles pies valencianes, monolíngües en
català, i incapaces per tant de pronunciar el so espanyol de la jota, aquella
imposada oració quedava ara expressada d’aquesta guisa: “Bacó el Padre, bacó el Hico, Bacó l’Espèritu Santo”. I les
beates s’astoraven i no comprenien els desficacis que havien de dir en aquella
nova llengua que imposaven els capellans si ara tractaven de porcs (bacons) la
Santíssima Trinitat. Bancaja, diu?
Haurem de dir, doncs, Bancaca. Hi
ha bancs de sang, de semen i també de cagallons.

En fi, que m’he passar la nit pegant-li voltes al llit i al nano i no em
faig idea del futur de l’actual President de Generalitat Valenciana. Potser el
faran president de la Federació Valenciana de Golf, però ací hi ha molt de clot
per ficar-hi la piloteta, molt de green, però poca pasta a embutxacar-se.
Tanmateix, com que té fama d’home auster (fixeu-vos en la cara de musseguello
que fa, amb les galtes de Nosfetaru) poster s’aconformarà amb poqueta cosa.
Però serà poqueta cosa per a ells, a nosaltres ens costarà un sopar agre. O dos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!