El dia 20 de
novembre, coincidint amb l’aniversari de la mort del dictador, ves
quin mal gust, Artur Mas pronunciarà una conferència
sobre la necessitat de refundar el catalanisme. Serà un error.
Un error previsible, escrit. I des d’aquest bloc farem la crònica
d’una pífia anunciada. En una recent aparició en un
programa televisiu, en preguntar-li què votaria en un
referèndum d’autodeterminació, la resposta d’Artur Mas
m’ha recordat el florilegi barroc amb què l’Estatut vigent
resol allò que no cal ni que esmenti: que som una nació.
L’Estatut
podria aclarir, en tot cas, que Catalunya és part d’una nació
que es diu Països Catalans, però finalment diu una cosa
molt i molt enrevessada. I Artur Mas també. Segons una
transcripció llegida a E-notícies,
?si aquesta proposta es pogués fer sense
conflictes importants, d?una manera no només pacífica,
sinó d?una manera positiva, amb una entesa amb l?Estat
Espanyol, en el sentit d?anar a formar una gran confederació
que fos compartint alguns elements de l?Estat però amb un
grau molt, molt important de sobirania per Catalunya, jo diria que
sí?. I si hi hagués conflictes ja no votaria que
sí? I què consideraria que és conflicte? I si no
hi ha l’entesa confederalista amb l’Estat, abans comunitat autòtoma
pacient que estat independent? Si és així, no hi ha
gaire diferència respecte del PSC. Què és això
d’un grau molt, molt important de sobirania? La sobirania es té
o no es té. No tindrem la part que correspon a la Unió
Europea, però la que ens pertoca a nosaltres la volem o no la
volem?
Amb sortides com aquesta, amb
enfocaments com aquest, no m’estranya que la intenció de vot
fugi corrents de la casa comuna del catalanisme. Una observació:
segons el darrer baròmetre d’opinió política, la
intenció de vot a ERC és del 10,2% i els partidaris
d’un estat independent són el 18,5%. Com que tots sabem
restar, m’imagino que no costa deduir que bona part d’aquesta
diferència se’n va cap a CiU o potser només cap a CDC.
El sector que continua apostant per un model federal o confederal és
el que se sentiria còmode amb la sociovergència. La
disjuntiva pot acabar paralitzant el partit. I en política,
qui no avança és avanaçat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Realment els de CiU-PSC tenen una por reverencial a Espanya. En Duran, en canvi, ja s’ha posicionat: ell diu que votaria en contra.
És bo aclarir postures.
Compte que no arribi el dia del referèndum i tots els partits de l’establishment acabin demanant-nos que hi votem en contra que Espanya per fi ens promet un tracte just. És el més probable que acabi passant. I com no ens espavilem, serà la collada definitiva.
Enriute’n de la de l’Estatut.
Avui el conjunt de la comunitat catalana, i quan dic comunitat no em refereixo al sentit constitucional espanyol sinó al sentit constitucional belga, per exemple, necessita enfortir la seva ànima, el seu esperit. Si ja sé que hi ha gent que diu que és inadequat parlar d’esperit i ànima d’entitats col·lectives, però penso que m’entendreu si aclareixo que el que falta és auto estima, convenciment i determinació.
Aixó és el que hauria de donar un líder, un renovador, un fundador de quelcom que duri sinó un segle més com el catalanisme, al menys cinquanta anys o vint-i-cinc.
Per més discurs que hi posi, desgraciadament el Sr. Mas li manca ànima, i aixó es notarà en un text que serà magmàtic, com un gel de dutxa, i que ens el vendran com si fós un còdol rodó.
Serà un trist espectacle anunciat.
El 20 de novembre del 1932, el poble de Catalunya votà, per primera vegada , el seu Parlament. Els 84 escons del Parlament de Catalunya quedaren repartits aixi:
49 ERC, 15 Lliga Catalana, 5 Unió Socialista de Catalunya, 5 Partit Nacionalista Republicà, 1 Acció Catalana Republicana i 1 Unió Democràtica de Catalunya.
El gran vencedor electoral fou Francesc Macià, líder d’ERC. Tant Francesc Macià com Josep M. Tallada obtingueren dobles actes, per la qual cosa el nombre de diputat elegits fou de 82.
20 novembre, data del primer Parlament democràticament elegit, a la Catalunya moderna. Bona data, si senyor blogger.
Potser la ignorancia,o la pressa en desqualificar, sempre, qualsevol cosa que fa algú que no sigui ERC-Sector Carod, provoca aquestes tonteries en algun blog.
La data del 20-N, per borbon decret, per l’article 29, o per anticonvergencia malatisa, nomes es l’aniversari de la mort del dictador? Cada dia de l’any, durant 1000 anys, han succeit coses bones i coses dolentes , o positives i negatives, per al poble de Catalunya. Qui té afició a la lectura, a la història, o a la responsabilitat abans d’escriure, ho pot saber fàcilment amb les eines d’ara.
Però no, diem pifis al que encara no ha pasat, i ens quedem tant amples.
Ara ja no podrem dir allò de "…vas bé per anar a Sants", tal com està el panorama de Sants, dissortadament.
I l’altra gripada, avui, també es de "rigor informatiu". Diu e-noticies…"negreta", i au, a fer disquisicions. El que diu e-noticies és la veritat? Va passar a B-TV, es podia veure en directe, i si no es va poder veure, per Internet es pot còmodament accedir a veure i escoltar com va anar la questió. I aleshors veurà el que va passar.
Tot i això, m’agrada més sentir que això de dir Si ó No, per les bones, sense saber quina serà la pregunta concreta, o sobre una hipòtesi concreta, es a dir, la típica calçotada barata i dolenta de Vendrell-ERC de fa pocs mesos, és un maniqueisme facilment superable enmarcant l’entorn en que podria donar-se.
Com no tothom és tant primari, i simultàniamen tant demagog, li recordaré que la questió venia sobre si votaria si o no en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. I la contestació va començar recordant que CiU ja ha votat sempre que sí, al Parlament, les dues vegades que s’ha plantejat formalment, i després…….si us plau, miri les imatges i el só original, que es ben fàcil.
Fàcil, fàcil.Fàcil.
Sense prejudicis, i amb una mica més d’informació i de formacio.
Els dies del calendari no estan monopolitzats de manera excloent per ningú, ni per un únic fet, sortosament.
No és el meu cas, però sí de desenes de milers de catalans i catalanes, nascuts un 18 de juliol. Amb una ideologisme tant malaltís i confusionari, molts pares , mares, llevadores o metges, potser haguessin impedit el seu naixement, per a no fer-ho coincidir amb…………………amb què? amb la data del traspàs del nostre insigne dramatuurg Angel Guimèra?
Menys fonamentalismes semàntic, i més informació i tarannà liberal.
Jo penso que els "conflicte" que acompanya el que en dic llargues,
anades i tornades de CiU, i els costos de posicionar-se clarament i amb
compromisos d’acció política en aquestes qüestions tant bàsiques
(autodeterminació, sobirania i independència), tenen una estreta
relació en la tria a que obliguen els poders estatals en la seva
inèrcia i projectes de governs. I deu beure encara dels èxits que de
moment van tenint les diverses campanyes de desqualificació del
projecte d’independència i d’Esquerra com a partit (fonts que em sembla
estan prou esgotades). Penso que també deu necessitar de la creença que
no hi ha altres maneres polítiques que la pròpia (allò de "tots fan
igual", fals, però de fàcil cantarella), o que només una pot ser i és la nostra.
Afegiria que és un posicionament que no contempla les dificultats en
que es troben les "governabilitats" de tradició màxim abast i
homogeneització que tenen problema amb la pluralitat de les nostres
societats i amb una consciència i participació polítiques amb cara i
ulls.