Després d’una primera etapa en què el nou govern havia de significar la fi de la nació perquè Artur Mas no n’era el president, ara arriben noves expectatives. Vicenç Villatoro afirmava en un article a l’Avui de diumenge passat que s’acosten temps de tebior, d’avorriment. Diu que les tensions internes del pols ERC-PSC es resoldran de manera que ni els uns ni els altres prenguin mal, i que, per tant, tot serà molt avorrit. D’això abans en deien estabilitat. I ara que pot haver-n’hi en diuen avorriment. Cap problema. Contra l’avorriment, la proposta és clara: posem sobre la taula la proposta de tenir un estat propi. Aleshores la política catalana no serà avorrida. Hi haurà boicots, insults, declaracions i contradeclaracions i totes aquestes coses. S’hi apuntarà el Sr. Villatoro?
Augmenten les veus que demanen la creació d’una plataforma sobiranista al marge dels partits. Tenim la PDD i tenim Sobirania i Progrés, però seria molt bo que totes dues s’integressin en una nova plataforma més àmplia que aplegui també la resta de l’independentisme. Aquest espai existeix si té com a objectiu clar demostrar el suport social de l’independentisme, l’aposta pels mitjans democràtics i pacífics i el paper estratègic que hi té la societat civil al marge dels partits. Una carta de David Salas i Espasa a l’Avui d’avui s’hi refereix, i no seria mala idea que la seguís una allau de cartes donant-hi suport.
L’altra qüestió que avui és notícia és que el PSOE redueix el seu avantatge respecte del PP a 1,4 punts. Cal recordar que CiU ha deixat molt clar que ha de governar el partit que guanyi les eleccions, i això vol dir que si guanya el PP no podem comptar amb CiU per evitar que governin. Potser els vots en clau catalana preferiran donar el seu suport a ERC, que saben que és una garantia per deixar el PP a l’oposició encara que guanyin. Això hauria de fer rumiar els estrategs de CiU. Però també encén les alarmes socialistes, perquè si fa tres anys Maragall compatava enfrontar-se amb el PP a Madrid i s’hi va trobar en Zapatero, que ara sigui Montilla qui compta amb l’amic Zapatero i finalment s’hi trobi Rajoy l’obligaria a un enfrontament constant amb el PP que el convertiria, als ulls de molts, en defensor de Catalunya, és a dir, en nacionalista. Ja sabem que no ho és, però això no importa. En aquest món el que importa són les aparences i les etiquetes que et posen els altres de manera insistent fins que se t’acaben adherint. Si els qui han votat Montilla per posar fi al nacionalisme a Catalunya acaben percebent que s’ha tornat nacionalista, el tornaran a votar?
De la rèplica que l’Oriol de Mollerussa ha escrit en un comentari a
aquest bloc en referència al meu article sobre Anasagasti (que ell
mateix tan amablement em convidava a respondre), em quedo amb la feliç
constatació que a l’entorn convergent no tot són rabietes i morros,
cosa que em dóna esperances que en el futur una entesa sobiranista
sigui possible.
L’Oriol em corregeix quan parlo de l’automarginació de CiU. Ell pensa que és marginació perquè són la resta de partits els qui no han volgut arribar a cap acord amb CiU. Entesos, però a aquesta voluntat s’hi arriba per algun motiu. Ha estat CiU qui ha apostat per una estratègia d’indentificar el tripartit com un sol bloc en lloc d’intentar obrir-hi escletxes. I et diré mes. Al maig hi ha eleccions als ajuntaments, i a Barcelona tocaria relleu. El mateix que passava amb CiU a la Generalitat passa amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Cal alternança, i CiU té moltes possibilitats que ERC estigui receptiva a un acord, sempre que no es pretengui fer-los signar un xec en blanc. Però si Trias es presenta com el representant del partit guanyador moral de les eleccions al Parlament i reforça l’oposició tripartit-CiU, tornarà a ser CiU qui es llanci pedres a la teulada. Espero que aquest cop ho entenguin.
En segon lloc, l’elevat grau de victimització de CiU traeix l’Oriol quan em retreu que pensi que el catalanisme de CiU ha estat cosa de cognoms. És una deducció seva que denota fins a quin punt l’imaginari de defensa està desenvolupat. Reprodueixo les meves paraules: "el catalanisme es reformula perquè el nacionalisme que representa CiU no està disposat a sobiranitzar-se i això porta ERC a fer una aposta per integrar altres col·lectius en un projecte nacional que no passa per cognoms o per llengües sinó per benestar social." Crec que queda prou clar. Tant CiU com ERC busquen un espai entre l’electorat, i com sol passar en democràcia, se’l guanyarà qui resulti més creïble. Quant al comentari "a mi una Catalunya independent on el català sigui una resta folklòrica a extingir no m’interessa. I a tu, Xavier?", la resposta és clara: a mi tampoc.
Sobre la qüestió coneguda com a "peix al cove", l’Oriol escriu: "M’agrada veure que amb l’arribada al poder, els republicans s’acosten a la manera de veure el món i d’actuar de CiU. Tan equivocats no devíem estar." I no és això. El que dic és que mentre no ens posem d’acord per fer el pas cap a l’estat propi, cal reconèixer que ERC té el mateix dret a practicar la tàctica del peix al cove que CiU, que no en té pas l’exclusiva. Ara bé, una cosa és tenir el peix al cove com a ideari polític que no fa sinó reforçar la sobirania espanyola (aposta de CiU en diverses legislatures amb majoria absoluta) i una altra de ben diferent és adoptar-lo com a estratègia del mal menor mentre l’altre partit amb components sobiranistes rumia què vol ser quan sigui gran. Reconeguem que no tenim sobirania i que d’aquí vénen els problemes. Si ens posem d’acord a superar el marc autonòmic tindrem tot el peix i podrem llençar el cove. I a la pregunta de l’Oriol "vols dir que optant sistemàticament per l’aliança amb els socialistes arribarà mai aquest dia?", la resposta és que ni Mas ni Montilla volen llençar el cove.
Per acabar, l’Oriol diu que detecta una contradicció en el meu argument perquè ERC demana a CiU un plus que no demana al PSC per anar més enllà de l’estatut. És evident que cada partit té uns objecius diferents i que allò que a uns pot costar més als altres els pot costar menys. Però aquest no és el plantejament. Tal com ho diu l’Oriol, sembla que ERC ha demanat l’imposible a CiU per poder-se negar a l’acord i justificar l’entesa amb el PSC. Tots sabem que CiU és l’únic partit al marge d’ERC que es troba en condicions de fer un salt endavant i apostar per l’estat propi. ERC explora si hi ha alguna possibilitat que ho faci en aquesta legislatura i la resposta és que no. Com que ningú no els vol acompanyar encara, les regles del joc per a la legislatura, d’acord amb el suport obtingut per cada partit, queden definides. No es pot fer un referèndum d’autodeterminació si només 21 diputats hi donen suport. A partir d’aquí, els criteris per decidir l’acord ja són uns altres, i un cop més cal recordar que qui mou fitxa és CiU i que preferentment parlen amb el PSC. Per tant, no siguem hipòcrites i no demanem a ERC una fidelitat nacionalista que CiU va trencar pactant amb el PP i que ara ha tornat a menysprear en donar preferència a la sociovergència.
Disculpa’m, Oriol, si em deixo alguna cosa per respondre. Tens el bloc obert als teus comentaris, que trobo molt constructius.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier, escrius en negreta que l’Oriol diu que "una Catalunya independent on el català sigui una resta folklòrica a extingir no m’interessa".
Voleu dir que no és en una Catalunya independent on el català té menys possibilitats de ser una resta folklòrica a extingir?
Són la resta de supòsits els que converteixen el català en una llengua a extingir, peer la qual cosa seria bo que C i/o U engreixessin les formacions sobiranistes.
Endavant Xavier.
A Catalunya, el considerable dèficit de despesa pública que
hi ha hagut en els anys del govern conservador, s’hi ha de sumar unes polítiques de classe dutes a terme amb una extraordinària duresa pel Govern de
CiU. Un dels resultat el podem trobar en l’àmbit de l’educació: l’escola
privada, en la seva majoria religiosa, rep les subvencions més elevades de tot
l’àmbit educatiu de l’estat. Aquesta tipologia d’escola ha estat aofertant 1050
hores més a l’any que l’escola pública: amb la qual cosa l’alumnat graduat en l’escola
pública (habitualment pertanyents en la seva majoria a les classes populars).
Una de les causes més importants d’aquesta pobresa en la
despesa pública i la desviació de prestacions cap a sectors socials de renda
alta i mitjana alta, és l’enorme poder que el 25-30 % de persones amb renda
superior (inclou els sectors socials abans anomenats burgesia, petita burgesia
i les classes professionals de renda alta) ha tingut històricament i continua
tenint en la cultura política i mediàtica
del país i en els aparells econòmics de l’estat. Aquesta enorme influència i la
seva resistència a pagar impostos és allò
que explica la baixa despesa pública
Aquest sector de la població possiblement no és
conscient d’aquest dèficit en despesa pública
social ja que no ho pateix en la seva pell: porta els seus fills a les escoles
privades i va a la sanitat privada (o bé
reben un tracte preferent a la pública) quan està malalt.
Aquest enorme poder de classe (i a més a més de gènere perquè
la pobresa de despesa públic ha arribat a límits molt baixos en el camp dels
serveis públics com ara Llars d’Infants i serveis de dependència, que
beneficiarien en particular a les dones) propugna la creença liberal que cal baixar els impostos. Això fins i tot
ho reprodueixen sectors liberals de l’esquerra i alguns economistes del govern
d’Entesa i Progrès.
Hem pogut veure una gran movilització de classe (que inclou
el món financer, empresarial i mediàtic) perquè el govern socialista espanyol
canviés de socis (ERC i IU/IC per CiU) i reproduir l’aliança PSOE-CiU del 93 al
96 quan sota la direcció del mateix
equip que ara porta el Ministeri d’Economia (Solbes i cia) va reduir-se la
despesa pública social per habitant. Iniciant-se un periode d’austeritat social
que va ser continuat i augmentat per l’aliança CiU-PP que li va seguir.
Aquesta és una de les raons bàsiques per les que no ha estat
possible un pacte CiU-ERC per governar Catalunya. Només es podria vèncer
aquesta situació si es plantegè sun govern en clau nacional per fer un pas de
gegant cap a la sobirania. Vull dir un pacte entre els partits catalanistes per
preparar el referendum d’autodeterminació. Si no hi ha aquest horitzó … serà
difícil que es doni les condicions per pactar ERC i CiU. Els dos partits ho
saben. Ara cal que ho assumeixin els seus votants i, conseqüentment, decideixin
cap a on volen anar.
Hi ha tota una colla de persones, petites patums, que en gran part han estat publicitats durant anys , per fer- malgrat la possible vàlua personal- de venedors de fum dels qui manen o tenen diners i volen manar.
En Villatoro, és un d’ells.
Una llàstima, però el que diguin persones d’aquest perfil, sense criteri propi i a sou fixe per poder viure no m’interessant.
On son els intel.lectuals de sòlida formació i fermesa de caràcter i lúcida visió per influir positivament a la societat catalana?
Es ben be que un borni vol ser el rei al país dels cecs.!
Ara tot s’explica! Les persones que vam militar dins ERC i que vam assistir astorats a la guerra bruta de Carod Rovira contra Àngel Colom no enteníem a què venia aquella campanya, aquell afany conspiratiu i el joc brut que arribà a escampar la brama que Colom patia la sida, per exemple. Ara les peces del puzzle comencen a encaixar perfectament. El gran obstacle per convertir ERC en un satèl.lit del PSOE i fotre fora de la Generalitat Jordi Pujol, eren Àngel Colom i la seva gent. Un cop llevats d’enmig els militants i dirigents d’ERC que primer eren independentistes i després d’esquerres, tot era qüestió de temps. Enmig de l’operació de setge i enderroc, l’11 de setembre de l’any 1996, Carod Rovira ja va declarar al diari AVUI: "No ens calen líders independentistes sinó que gent que governi el país".
Qui vulgui entendre a fons el que ha passat aquests dies s’ha de remuntar com a mínim als inicis dels anys 90 però ha d’analitzar també a fons els orígens i la trajectòria de Carod Rovira, començant pel seu pare guàrdia civil que traballava per als servicis d’informació de Franco, la detenció de l’Assemblea de Catalunya del 28 d’octubre de 1973, els darrers anys del franquisme, el seu pas pels Nacionalistes d’Esquerres, la seva entrada a ERC, el congrés de Lleida, el cop d’estat que va provocar dins ERC ara el 1996; i així fins avui, etc.
El servei d’informació del Lobby ja està treballant en una biografia no autoritzada de Josep Lluís Carod Rovira, el màxim responsable d’haver impossibilitat per doble vegada un pacte nacional, l’home que ja va provocar una "guerra civil" dins ERC el 1996 i que ara l’ha tornada a provocar dins el si del nacionalisme català i que ha catapultat un home del PSOE a la presidència de Catalunya. En tornarem a parlar…
El submarí Carod empeny ERC a renunciar a l’independentisme i a apostar per l’espanyolisme
El submarí del PSOE infiltrat a la cúpula d’ERC, Carod Rovira, definitivament s’ha llevat la careta, ha demostrat que la seva famosa "equidistància" era una mentida com unes cases i que mai no ha estat independentista. Molts de militants, votants i simpatitzants d’ERC se neguen a acceptar l’evidència perquè és molt dur haver de reconèixer que t’han estat prenent el pèl durant anys però, al final, els fets són els fets. Es pot aconseguir enganyar una persona o un col.lectiu un dia, una setmana, uns mesos i fins i tot un grapat d’anys però no es pot estafar impúnemnt un poble durant tota una vida. Diguem-ho clar i català: Carod Rovira mai no ha apostat a fons per un projecte independentista. Amb la reedició del Tripartit II, Carod ha mostrat ja definitivament el llautó. Si giram la vista per enrere, però, comprovam que la traïció de Carod, un individu al qual com a mínim se li han de reconèixer les seves capacitats per a la intriga, la manipulació, el joc brut i la conspiració, no és cosa de fa dos dies sinó que ja ve de molts anys enrere, per exemple:
1.- No és la primera vegada que l’impostor i intrigant Carod Rovira provoca un enfrontament fraticida i una "guerra civil" dintre les files del catalanisme. Ara fa justament 10 anys, ja va aconseguir sabotejar des de dintre el projecte independentitsa liderat per Àngel Colom i que va sorgir al congrés de Lleida de 1989. L’argument principal que aleshores va emprar Carod per fer la guerra bruta contra Colom era que la missió d’ERC era " servir la gent per a coses concretes, no per a recordar-los només en forma de cantarella enfadosa l’horitzó cap on volem anar" (14 de juliol de 1996) o que "No ens calen líders independentistes sinó gent que governi el país " (Avui, 11 de setembre de 1996). Carod Rovira, que havia perdut davant Colom la seva candidatura al Congrés de Lleida (novembre 1989), té una ambició de poder i un "ego" totalment desmesurat fins al punt que no va aturar d’emmerdar i de desestabilitzar el partit fins que, després de l’escissió del PI (8 d’octubre de 1996), va aconseguir ésser nomenat Secretari General d’ERC al congrés de Vilafranca (24 de novembre de 1996).
En la guerra interna de desgast contra l’independentista Àngel Colom, Carod Rovira i el seu grupet el van acusar de tot: de practicar un "independentisme folklòric", d’ésser un exseminarista que actuava com a submarí de Jordi Pujol, de tenir un discurs pobre i monotemètic, d’actuar com un Messíes, d’ésser un il.luminat, d’actuar pel seu compte i de ser únicament una cara mediàtica, de no tenir una sòlida organització de partit, d’ésser un mans foradades i no ésser prou curós en les despeses,d’anar a veure d’amagat Jordi Pujol cada dos per tres, etc. etc.
2.- En la guerra bruta contra l’independentista Àngel Colom, Carod Rovira se va servir de tot tipus de mentides, intoxicacions i desinformacions. Des de fer córrer rumors per dins el partit dient que Colom era un alcohòlic, que patia la sida o que era un ludòpata, Carod Rovira va incitar les JERC, aleshores dirigides per David Minoves i després per Camil Ros , a fer pintades i pamflets anònims contra Colom i Pilar Rahola; això apart de dedicar -se a filtrar als seus "amics" periodistes d’El País, l’Avui , etc. tot tipus de documentación interna i confidencial del partit que després era àvidament aprofitada pels mitjans espanyolistes. Anys després, sens dubte empès per la mala conciència i en un rampell de sinceritat, Carod va reconèixer: "Vam accentuar de vegades una certa crueltat i una crítica personal excessiva" (Què pensa Josep-Lluís Carod Rovira? Vicent Sanchís. Proa Dèria Editors. Barcelona 2003, pàg. 97).
3.- Pilar Rahola va declarar al diari La Vanguardia, 26 de maig de 1997, que en una conversa amb el ministre d’interior pel PP, Jaime Mayor Oreja, aquest li havia dit: " el Secretario General de ERC me cae bien porque me ha dicho que no es independentista". Aquest Mayor Oreja és el mateix que com a Ministre de l’Interior d’Aznar va enviar un missatge de condol a Carod quan es va morir el seu pare guàrdia civil que havia treballat per als servicis d’informació de la dictadura.
3.- Ens consta que dins la militància d’ERC i el seu entorn ha provocat un gran impacte l’afirmació categòrica del LOBBY PER LA INDEPENDÈNCIA de qualficar Carod de submarí del PSOE i de talp espanyolista infiltrat a la cúpula d’ERC. Dons, ens reafirmam ara en la nostra afirmació i a més afegim que quan Carod va acosenguir la trencadissa d’ERC al 1996, Raimon Obliols va rebre la noticía amb una gran satisfacció tot i afegint que l’escissió era un element positiu en la mesura que oferia un nou panorama polític que permetia construir un projecte d’alternança a CiU. En unes declaracions a La Vanguardia, 6 d’octubre de 2002, Carod ja va declarar que "Esquerra acceptaria tenir ministres a Madrid" dins un govern del PSOE.
El temps és un jutge implacable que posa tothom al seu lloc. Moltes vegades, quan hom analitzza uns fets des de la distància curta, se li escapen moltes coses. La campanya bruta de setge i enderroc liderada per Carod Rovira contra l’independentista Àngel Colom durant els anys 1989-1996 obeïa a unes raons profundes que només la perspectiva dels anys ha posat al descobert. Ara tot, però, se comença a explicar i qui vulgui entendre com i perquè Carod Rovira ha arribat a fer president de Catalunya tot un espanyolista com José Montilla, ha d’anar a cercar la resposta en la trajectòria i la biografia personal de Carod .
En continuarem parlant…
Hi ha una línia de continuïtat dins ERC que, partint de la seva fundació, arriba fins a Àngel Colom. Jo, ho he de confessar, no vaig entendre l’embolic que desembocà en la seva sortida i en la consegüent substitució per Josep-Lluís Carod. Els dos, crec, havien estat seminaristes, i sé del cert que de joves visqueren junts a un pis de Barcelona. Eren molt amics i es coneixien bé. Colom fundà La Crida i Carod fou dirigent i candidat a les llistes de Nacionalistes d’Esquerra. Els seus camins es tornaren a trobar quan junts entraren, amb bona part de les seves respectives organitzacions, a ERC. Heribert Barrera féu possible la seva incorporació perquè significava un rejoveniment de la militància (ben necessari, per cert). Després d’Heribert Barrera, i convivint ja amb el tàndem Colom-Carod, hi hagué l’etapa transitòria de Joan Hortalà, economista gens nacionalista (ni esquerrà, ni republicà), que no hi deia gens, en aquell partit. A Hortalà, li disputaren la Secretaria General Colom i Carod per separat en el congrés de Lleida. Allà, Carod intentà entendre’s amb Hortalà per derrotar l’independentisme de Colom, però hagué de desistir davant els crits dels militants, que repetien: «Carod Rovira, Catalunya et mira». Aquell fou un precedent clar del relativisme moral que Carod ha aconseguit traslladar ara a tota la cúpula d’ERC. Colom guanyà per poc més de trenta vots Hortalà i reestablí l’independentisme com a principal tret distintiu de la ideologia del partit. Aviat, però, les discrepàncies entre els dos líders es convertiren en font de tensions internes i, finalment, Colom ho deixà estar. Afirmava que davall la capa de crítiques que el sector de Carod li dedicava hi havia la determinació d’acostar ERC als hereus del PSUC (que no record si ja es deien Esquerra Unida, tants de noms han tingut els comunistes). Però jo sempre vaig pensar que eren manies d’en Colom i que no hi havia res més que un enfrontament per ocupar la Secretaria General. Les turbulències que produïa (i produeix) la frivolitat de Pilar Rahola en tots els òrgans de direcció provocaven pertorbacions en qualsevol intent d’anàlisi de la política interna i externa d’ERC. A hores d’ara, malgrat tot, tenc clar que, amb la informació de primera mà de què disposava, havia d’haver estat capaç de capir la raó que tenia Colom i de detectar el paper principal que devia jugar Puigcercós (més que Carod) en tota la conspiració. Joan Puigcercós, sempre pròxim a Colom d’ençà de La Crida, nacionalista de veres, aparcà cínicament les seves conviccions polítiques i s’alià amb els marxistes de Catalunya Lliure i de Nacionalistes d’Esquerra per assegurar-se en poc temps el control del partit. La decisió d’ERC de fer Montilla president de la Generalitat obliga a reinterpretar així la conjura contra Colom. N’és, en realitat, el darrer acte. L’etapa que comença amb el nacionalisme ingenu i balbucejant dels primers temps d’ERC i arriba fins a l’independentisme dels anys 90 deixa pas a una de nova on ja no serà creïble l’equidistància d’ERC ni la seva autonomia envers l’esquerra espanyola. Ara els polítics d’ERC ja no podran citar Macià ni Companys als seus mítings. «Dreta? Esquerra? República? Monarquia?…Catalunya!» és una frase de Macià que haurà de ser arraconada. I l’himne d’Els Segadors. Ara escau més allò de «Proletaris de tot el món, uniu-vos», i després La Internacional.
Aquells que som nacionalistes i d’esquerres, per mor de la decisió d’ERC (i d’altres), vivim una tragèdia íntima que es presenta com a inevitable: la incompatibilitat d’aquestes dues conviccions dins les organitzacions polítiques. L’esquerranisme, enlloc d’ideologia alliberadora, molt especialment de les nacions oprimides, esdevé un fanatisme que només és tolerant davant les agressions a la pàtria. Ja no hi ha líders com Macià o Barrera, capaços de voler una Catalunya socialment justa, però, sobretot, lliure. I els que hi ha tapen la seva impostura amb un joc de mans pervers: criminalitzen l’adversari per fer oblidar que s’entenen amb l’enemic.