Blog d'en Xavier Mir

Amb la tranquil·litat que dóna saber que s’ha posat en marxa una maquinària imparable, un autèntic cercle virtuós, les consultes continuen fent el seu curs. Mentre el record inesborrable d’Arenys de Munt continua impulsant i estimulant tothom; mentre l’experiència del 13 de desembre ens ratifica en la via correcta, encara hi ha camí a fer, però sabem com fer-lo. Estem fent un aprenentatge col·lectiu que fa pànic als dependentistes. Ja comptem que ridiculitzaran i minimitzaran aquestes iniciatives, però ens és ben igual. Nosaltres, a la nostra. N’hi ha que ja poden anar parlant de societats 2.0 i d’empoderaments ciutadans a base de reproduir als blocs editorials pactades per diaris, que l’autèntica moguda és aquesta. Ara resulta, fins i tot, que una entitat organitzadora d’una d’aquestes consultes, tot i tractar-se d’iniciatives exemplars en el foment dels valors democràtics, no pot fer el pregó de Carnestoltes. Ja ho veieu, si els cou…

Però que s’hi posin fulles perquè la realitat ha començat a canviar. Divendres, Euronews publicava un nou reportatge fruit de la internacionalització del nostre procés d’independència. Els diaris ho van treure ahir, però un servidor té el discret honor d’haver-ho trobat fent cerques al twitter poques hores després que es publiqués, de manera que em vaig avançar a moltes fonts. I no ho dic pas perquè me n’hagi de vanagloriar, sinó per remarcar la importància que té twitter com a font d’informació. També em va passar fa pocs dies, arran de l’accident de Connecticut, que mentre la premsa local en versió digital (Avui, Vanguardia, etc.) parlava de 50 possibles morts, cap font no confirmava aquesta xifra, que en realitat era el nombre de treballadors que hi havia allà al moment de l’explosió. L’endemà, els titulars ja eren uns altres.

Doncs bé, twitter és una eina excel·lent també per estar al dia de tota l’escampada de consultes que hi ha al país. Uns són a la recta final per al 28-F, altres van preparant el 25-A, n’hi ha que encara no han triat dia i n’hi ha que tot just fan saber que es constitueixen. Hem de saber aprofitar aquesta dinàmica. Aprofitar per esmolar el nostre argumentari, la nostra dinàmica organitzativa com a societat. Ara mateix, Catalunya em recorda aquella pel·lícula dels 300. En les condicions en què es fan aquestes consultes, sense suport estatal, sense finançament i amb al boicot actiu dels dependentistes, és evident que la participació no pot assolir els nivells d’altres comicis (i amb tot, en alguns casos s’aconsegueix!). Però si en aquestes condicions obtenim aquests resultats, us imagineu què passarà quan finalment hàgim forçat el debat de debò? De fet, amb el que estem fent ara, ja l’estem encarrilant. I com que els dependentistes no hi volen entrar, ens donen peixet i tot.