1. Els qui no han anat a votar o han optat pel vot en blanc amb la intenció de fer arribar un missatge de crítica a la classe política han estat completament ignorats. Han pogut comprovar que una participació per sota del 50% no impedia proclames eufòriques dels líders polítics i titulars de diari que només veien el triomf del SÍ. Si algú confia en aquesta estratègia per provocar canvis en l’estructura democràtica d’aquest país, caldrà buscar una estratègia més eficaç.
2. Els qui han donat un SÍ crític no han pogut ni podran evitar l’eufòria de Maragall, Mas i Saura. La crítica surt de l’emisor però no arriba al receptor. La qualitat del missatge d’arribada no té res a veure amb el de sortida, i ja no hi ha res a fer perquè el missatge només ens el deixen emetre una vegada. El suport amb matisos a l’estatut s’ha convertit en suport a seques. Per donar una sola mostra d’això, es pot llegir l’article de Jordi Cabré a l’edició maresmenca d’El Punt, pàgina 8.
3. Amb les condicions que la Unió Europea va posar per al referèndum de Montenegro, aquest estatut no hauria complert el requisit mínim de participació per ser validat.
4. S’ha abusat de la bona fe de les persones que tenen bona predisposició a qualsevol millora en l’autogovern per petita que sigui. Ells volien votar SÍ, i ho han acabat fent malgrat tot, però la classe política els ha posat al davant un text massa rebaixat, un discurs polític de pèssima qualitat i unes maneres de fer que han degradat la política catalana. Malgrat tot això, la majoria de catalans ha dit que vol millorar l’autogovern per poc que sigui. El SÍ hauria estat el mateix, però amb molta més satisfacció, si els representats polítics haguessin estat més ambiciosos.
5. Malgrat que el suport rebut no ha satisfet els seus impulsors, l’aposta del vot nul organitzat estableix un precedent que cal tenir en compte. Amb aquest nou estatut sobre la taula, és evident que el camí cap a la sobirania d’un estat propi passa necessàriament per algun tipus de desobediència que s’ha d’expressar democràticament.
Ara que l’estatut està aprovat, ja no tornarem a ser objecte de les enquestes fins a les properes eleccions, però no estaria malament que es preguntessin a la població coses com "creieu que el missatge del vostre vot o de la vostra abstenció ha arribat als polítics?", "creieu que amb aquest estatut es poden donar per satisfetes les aspiracions i necessitats dels ciutadans de Catalunya? O penseu que caldria anar preparant el proper pas?" Relacionat amb això, em semblen simptomàtiques les paraules de Maragall sobre la fi del victimisme. Qui fa victimisme? Potser quan les reivindicacions les fan els altres partits se’n diu victimisme i quan les fa Maragall se n’ha de dir diàleg amb l’Espanya plural?
Tema tancat. Estatut aprovat. Som allà on érem, amb un estatut d’autonomia posat al dia que satisfà més la tranquil·litat dels socialistes i l’estratègia partidista de Mas que no les necessitats econòmiques i polítiques del país. Però, de moment, és la llei orgànica a partir de la qual haurem d’administrar el nostre autogovern. Per això dic que som allà on érem. Només amb una diferència. Fa uns anys, les tensions entre els partidaris d’un estat propi i els partidaris del centralisme espanyolista es podien resoldre en la reforma de l’estatut d’autonomia. Ha costat molt de temps posar la qüestió sobre la taula. Ha fet falta que ERC tingués un pes important al Parlament i que la presidència de la Generalitat fos la contrapartida a la reforma estatutària en les negociacions que van dur al Pacte del Tinell. Ha costat molt arribar a un consens sobre el text al Parlament i mantenir-lo en la negociació. Pel camí hi ha hagut boicots, amenaces, campanyes demagògiques i tota mena de baixeses. Per tot plegat, es fa difícil creure que el nou horitzó de l’autogovern sigui una altra reforma estatutària. No. El nou horitzó, un cop esbrossat el camí, és l’obtenció d’estructures d’estat pròpies. Tenint en compte la quantitat de persones que han donat suport a aquest estatut perquè millorava l’autogovern, tot fa pensar que un nou avenç més important en aquesta mateixa línia també tindrà el suport majoritari de la població. La predisposició al SÍ ha quedat demostrada, ara només es tracta de canviar la pregunta i demanar: sí a què? Des d’avui mateix, 19 de juny, s’inicia aquest camí. El referèndum de l’estatut ens ha llegat una societat civil organitzada que té en el proper 11 de setembre una excel·lent oportunitat per fer una nova demostració de força. I quant als partits amb representació parlamentària, sabem que podem comptar amb ERC i, amb aquest horitzó damunt la taula, dubto que CiU s’oposés frontalment a la plena sobirania. Ho veurem properament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per als qui tenim la independència com a horitzó mental, el d’ahir és un pas enrere en unes aspiracions que el text del 30-S havia posat molt amunt. Potser cal admetre una considerable dosi d’ingenuïtat, si pensàvem que Espanya donaria curs a la decidida aposta federal que significava aquell estatut, però allò que era inimaginable és el desenvolupament vergonyós que ha tingut tot el procés posterior al dos de novembre. Fins i tot els ciutadans més desentesos de la política han vist, ni que fos de cua d’ull i sense voler, les lamentables i impúdiques maniobres partidistes que han dut a l’aprovació d’un refregit vergonyós de l’estatut del 79. Tinc molt clar que si al vot del SI se li pogués restar aquella bossa de vots que anaven ingènuament i automàtica en contra del PP, l’estatut no s’hauria aprovat.
Sigui com vulgui, el d’ahir és l’últim estatut que Catalunya votarà. No se’ns pot demanar una altra collonada com aquesta en molt de temps, i d’aquí a uns quants anys, després de la facècia que serà mirar de governar aplicant aquesta llei, les nostres relacions amb Espanya s’hauran de regular de manera que un estatutet d’autonomia regional ja no hi podrà donar resposta. A Europa, les declaracions d’independència i el sorgiment de nous estats esdevindran una realitat quotidiana, i fins i tot els reticents espanyols -per bé que seran els últims, com sempre- hauran de desprendre’s de les darreres colònies davant del clamor d’una Europa gestionada més eficientment des d’allò que ara són governs autonòmics o federals. Arribarà un moment que a Espanya li sortirà més a compte desfer-se de Catalunya i Euskadi i postular-se com un dels estats "pobres" de la Unió, amb tal de tornar a tenir accés a uns fons estructurals que els aportaran més pistrincs en comparació amb una Catalunya asfixiada per la gestió centralista i l’espoli fiscal. No arribarem a ser lliures gràcies a un gran brot col·lectiu de patriotisme catalanista, sinó per una simple qüestió d’eficiència administrativa en un marc lliberal adequat.
Ara, però, toca empassar-nos la frustració a la qual ja estem tristament acostumats, i travessar el desert de l’apatia veient com la grandiloqüència i el cofoisme dels interessats defensors del SI es va desinflant pel contrast amb la pobresa de la realitat en què ens ha sumit la nova llei marc.
Alfonso Guerra pot riure tant com vulgui, però si ell i els seus es pensen que amb el nyap aprovat ahir han liquidat el problema catalán, ho tenen clar.
Els partidaris del Sí estan eufòrics (o almenys ho fan veure) i em sembla que haurien de ser una mica més prudents. Només 1 de cada 3 catalans amb dret a vot ha votat afirmativament a l’estatut de la Moncloa. I això malgrat la tremenda ofensiva, per terra, mar i aire, que els partidaris del Sí han impulsat durant la campanya del referèndum (i encara des de molt abans). Els recomano que toquin depeus a terra i que analitzin bé el resultat. Llavors s’adonaran que la seva és una victòria pírrica i que a més a més no ha il·lusionat a quasi ningú.
Hem de reconèixer que el No no ha tret el resultat que esperàvem. Potser vàrem ser massa optimistes pensant que podríem tombar aquest estatutet. No vàrem saber veure que les forces que s’enfrontaven eren molt desiguals i que la coincidència de vot amb el PP ens acabaria perjudicant clarament, encara que el nostre No sobiranista fos radicalment diferent al seu. Tot i així, m’agradaria subratllar que en aquest referèndum estatutari el No ha triplicat el que es va produir en el referèndum de l’Estatut del 1979. Penso que la mobilització de les forces sobiranistes en defensa de l’Estatut del Parlament i de la nostra dignitat com a nació hi té alguna cosa a veure, oi?
Ara no ens hem de desanimar. Anar a contracorrent és sempre més complicat que navegar amb el vent a favor. Els canvis (almenys els que tenen vocació de perdurabilitat) sempre es produeixen de forma lenta. Canviar la mentalitat de la gent, superar les seves pors i el seu pessimisme quasi atàvics no es fa de la nit al dia. Repeteixo: malgrat tot, només el 35 % dels catalans i les catalanes han votat favorablement a l’estatutet de la Moncloa.