Blog d'en Xavier Mir

Ha començat una campanya per a unes eleccions que tornaré a perdre. Des que exerceixo el dret de vot, el sentit d’aquest només ha coincidit amb el de la majoria en una ocasió, les darreres municipals a Alella, on ERC – La Garnatxa va ser la llista més votada. Estic acostumat a perdre eleccions, doncs, però si miro enrere veig que l’independentisme ha evolucionat molt bé els darrers anys. El 18 de desembre farà 20 anys que es va fer pública aquella crida a ERC que va desembocar en la nova etapa de l’històric partit, una nova etapa conduïda primer per Àngel Colom i posteriorment per Josep-Lluís Carod-Rovira. L’independentisme parlamentari té avui 23 representants, és la tercera força política i gaudeix d’una posició estratègica a l’hora de condicionar majories de govern. Però el sobiranisme és un moviment social que supera els partits i que té en la transversalitat el seu element estructurador i impulsor. Les dues edicions de la campanya "Jo també vull un estat propi" ho han demostrat. El moviment social és viu i continua avançant, per exemple, amb plataformes com Sobirania i Progrés, una de les darreres formes d’organització d’aquest moviment. I aquesta evolució ha de portar, tard o d’hora, la celebració d’un nou Congrés per la Sobirania que faci un estat de la qüestió i apunti quines han de ser les estratègies a seguir. Això és especialment necessari un cop aprovat el nou estatut i ho serà encara més quan les eleccions aclareixin el panorama polític per als propers quatre anys.

Una de les qüestions que caldria debatre en aquest congrés és si cal intentar arribar primer a un Estat per al Principat que permeti fer polítiques favorables a la nació o si cal intentar un plebiscit en el conjunt dels Països Catalans a risc que surti una majoria àmpliament contrària a aquest procés sobiranista. Des del meu punt de vista, i malgrat les dificultats que pugui haver-hi, cap proposta que no tingui el suport de la Unió Europea no tirarà endavant. I aquesta institució pot reconèixer una àrea cultural i lingüística que inclou la Catalunya Nord, l’Alguer, Andorra i la Franja de Ponent, però difícilment reconeixerà el conjunt d’aquests territoris i els seus habitants com una única circumscripció per a un referèndum d’autodeterminació. A més, tenint en compte la demografia i el comportament electoral, un plebiscit en el conjunt dels Països Catalans podria tenir un resultat força més negatiu que no pas si es fes únicament al Principat.

Des del meu punt de vista, el Principat és el territori on el sobiranisme té més implantació i suport social i això s’ha d’aprofitar per obrir una escletxa. Catalunya seria l’Estat des del qual es podrien fer polítiques culturals i lingüístiques que afavorissin la col·laboració amb la resta de territoris dels Països Catalans, seria un Estat que dedicaria recursos econòmics i que tindria uns mitjans superiors als actuals. Però hi ha un altre aspecte també molt important, que és de caire psicològic: un Estat Català normalitzaria el debat de l’autodeterminació i faria que milions de persones canviessin de pregunta i passessin de plantejar-se si és possible a plantejar-se si és la seva voluntat.

Si el sobiranisme es posés d’acord en aquest punt, si aquesta estratègia obtingués el suport dels agents polítics i culturals del País Valencià, de les Illes, de la Franja, d’Andorra, de la Catalunya Nord i de l’Alguer sense que fos vist com una renúncia a la formació d’uns Països Catalans independents, el moviment sobiranista guanyaria suport social i extensió. Aquest projecte de recuperació nacional, juntament amb una vinculació al progrés i el benestar de tots els ciutadans amb independència de la llengua que parlin i del seu país d’origen seria un bon tema a partir del qual centrar un Congrés per la Sobirania.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!