Que la via autonòmica és morta, ho sap tothom i és profecia, com diria Foix. Hi ha sectors de la societat que sempre ho han dit, que mai no haurien apostat ni pel segon estatut. Però calia cremar aquesta etapa per sumar adhesions. Ara ho diuen a Acte de Sobirania, que al juny van enterrar l’Estatut i van demanar un compromís als nostres parlamentaris per tirar pel dret, i es va dir també a Arenys de Munt, de manera que va quedar incorporat a l’esperit del moment. Això sol ja és un indici notable de col·lapse polític. La porta de sortida està bloquejada i a mesura que la gent s’hi acosta ho va veient i en va prenent consciència. Però alguns encara ens demanen que confiem en ells, que trucant a un número de telèfon que tenen ho poden resoldre. La gent ja té massa ganes de rebentar parets perquè els vinguem amb subtileses i qui no entengui això serà víctima del col·lapse. Per tirar d’una metàfora d’en Genís Roca (que ell aplicava un altre àmbit), s’acosta un tsunami. Alguns es quedaran mirant com s’acosta, impotents i babaus; altres tenen a punt la taula de surf per gaudir-ne; però alerta!, perquè si hi ha algú que intenti lligar-nos a la pota de la taula acabarà malament.
Les eleccions al Parlament de Catalunya són, inicialment, per d’aquí a un any o més. El partit que ostenta la presidència de la Generalitat de Catalunya s’ha enrocat en posicions ben poc democràtiques. S’han vist superats pels fets. Defensen la legalitat (espanyola), diuen, però ara ja sabem que aquesta legalitat la defensa un advocat de la Falange i que aquesta legalitat fa tot allò que pot perquè les persones no trobin manera d’expressar la seva voluntat política. Arenys de Munt podria haver quedat com una relliscada i prou, però no: els senyors i senyores del PSOE de Catalunya estan decidits a emmordassar la ciutadania. No tenen ni voluntat ni capacitat de reacció. L’esclat de la democràcia se’ls emportarà com una d’aquelles rierades que cauen, precisament, a Arenys de Munt.
Un altre partit del govern, ICV, opta per suïcidar-se. Tot i ser els encarregats de la Conselleria de Participació, resulta que no donen suport a l’onada de consultes “per no generar falses expectatives”. Un contrasentit tan elemental com difícil de justificar. I més greu encara si tenim en compte que aquesta decisió deixa sense cobertura de partit tant Jordi Fàbrega, impulsor de Decidim.cat, com Carles Mora, batlle d’Arenys de Munt per AM2000, que suma per ICV. Si Saura no tenia prou problemes amb les seves polèmiques actuacions i decisions, ara ens regala aquesta traca final de despropòsits.
I una de les peces clau del col·lapse és ERC. Ells són independentistes. Ells saben quina és la sortida, però han hagut de fer una estratègia adequada partint d’una realitat: estan sols. CiU, com a partit, encara no aposta clarament per la independència. I això vol dir que o intentes governar, continuar allò que havies començat i tenint prou habilitat per situar el PSOE-C en un foc creuat que el desgasti i el desactivi, o et quedes a l’oposició, que és allò que els crítics haurien preferit. Ara les coses han canviat i aquesta estratègia s’ha de replantejar amb agilitat i urgència. Si ERC no fa aquest cop de timó ara, el procés seguirà el seu camí, però passant per damunt dels de Puigcercós i pujant a un altre tren.
Col·lapse vol dir excepcionalitat. Vol dir confrontació amb l’Estat. Vol dir constatació del suport social que tenen els nostres representants per emprendre el full de ruta cap a l’estat propi. Vol dir ruptura amb la legalitat espanyola (si no immediata, en un futur proper i amb una planificació anunciada). I vol dir canvi de prioritats. Volem comprar unitat d’acció per la independència. Qui no vengui aquest producte perdrà clients. Després del col·lapse, després de la crisi, la història continua. Qui no vulgui ser-hi, pitjor per ell.