Blog d'en Xavier Mir

Quan Obama va aconseguir que el seu “Yes, we can!” fes la volta al món, aquí també hi va haver qui va intentar fer-s’ho seu. Més o menys, diguem que ho va intentar tothom. Un any després, Obama ja té alguns detractors i se’l comença a desmitificar, però la icona del candidat que surt amb desavantatge i va superant obstacles fins que arriba al seu objectiu final, la idea d’una persona que planteja un repte col·lectiu il·lusionador i que és capaç de transformar les realitats més feréstegues, ja forma part de l’imaginari universal. Des del meu humil punt de vista, però -i subjectiu, i potser algú em dirà que partidista i algú fins i tot pensarà que sectari-, Mas no és Obama ni de lluny. I compte que no acabi sent Bassat, aquell candidat que només havia de recollir la fruita madura i que era l’aspirant més ben situat, senzillament, perquè encara no havia sortit Laporta. Avui, qui se’n recorda, de Lluís Bassat (amb tot el respecte per aquest professional, és clar)?

Perquè no sigui dit, m’apresso a agrair a Artur Mas que tingui l’amabilitat d’anar responent els comentaris que algunes persones li fem a través del Facebook. Són unes atencions que no tothom té. Dit això, però, deixem la cortesia de banda i mirem què respon.

Tot va començar el 29 de novembre quan vaig llegir les seves declaracions a El País. Em va semblar que, d’alguna manera, li havia de fer arribar la meva indignació per unes declaracions tan inoportunes a les portes del 13-D. Per això vaig escriure al seu mur: “Artur:
et faig constar el meu rebuig més sonor a les respostes d’aquesta
entrevista. Un estudi no pot substituir mai una consulta real. I,
sincerament, no tens el do de l’oportunitat. Estic severament disgustat
i vull que ho sàpigues.” No vaig ser l’únic que li ho va voler transmetre. Van seguir trenta-tres comentaris més.

La seva resposta, entre els comentaris, va ser aquesta: ” Xavier, els
titulars de les entrevistes no els poso jo, sinó els mitjans de
comunicació. Dit això, hem d’estar molt segurs de què volem els
catalans, els set milions i mig, per encetar nous camins. No
és només una qüestió de què dic jo mateix o CiU, sinó de què volen els
7,5 milions de persones que viuen a Catalunya ara i que,
democràticament, votarien en un referèndum d’autodeterminació. Quebec
és un exemple, atès que per dues vegades ha dit que no vol ser
independent del Canadà. Hem
de saber aprendre de les experiències dels altres, per no cometre
errors. Això no significa renunciar a res, simplement saber triar bé
els moments per a cada decisió. Cordialment, Artur Mas. President de CiU “

La meva rèplica va ser: “Moltes gràcies per respondre un cop més. El titular és una cosa
relativament secundària. Les respostes anaven i van en una línia que no
el contradiu. Cap país no espera a tenir unanimitat per fer un pas important. Només ens cal la majoria. 55% del 50%. Quebec
no és un exemple sinó un cas més. Com a màxim, exemple de democràcia.
El referèndum ha de ser el resultat final d’un procés que ha de
començar amb els partits presentant-se a les eleccions amb un compromís
per la independència: que si hi ha al Parlament la majoria que ho
permeti, es proclamarà unilateralment la independència. Democràcia en
estat pur. Legitimitat absoluta. Posats a aprendre de les
experiències dels altres, aprenguem de Montenegro o dels qui se n’han
sortit. No em facis trampes lletges, que em vas a buscar l’únic cas de
derrota entre una pila de victòries. Ho saps prou bé i em sap greu que
pretenguis driblar-me.
També cordialment, però no convençut, Xavier Mir “

Quatre dies més tard, el 3 de desembre, Salvador Cot publicava aquell article a l’Avui en què donava a conèixer una enquesta de la UOC que per primer cop mostrava una majoria favorable a la independència. En aquell punt, les declaracions de Mas esdevenien, a més d’inoportunes, poc creïbles. Ell, però, no va canviar pas d’opinió: relativitzava l’enquesta.

Dissabte 12 de desembre, en una jornada que ja no era una enquesta sinó una consulta amb vots reals, i amb la intenció que ho valorés com calia, li vaig tornar a escriure: “Artur,
espero que la teva valoració del 13-D signifiqui un tomb respecte de
les darreres declaracions a El País i El Periódico. Si no hi ha una
reacció clara i contundent dilluns mateix, perdràs molts i molts trens.“

La seva resposta va ser: “Xavier, també pots llegir l’Avui on vaig dir que votaria que sí en un referèndum d’autodeterminació. Des
d’ara i fins les eleccions em titllaran d’independentista i
d’espanyolista alhora, depèn de qui ho digui i amb segons quina
intenció. És l’habitual quan s’acosten les eleccions catalanes. Hi ha
molta gent que no vol que CiU lideri el govern de Catalunya. Ara
bé, sobre el fons de la qüestió vull dir-te que hem de estar molt
segurs de què volem els catalans, els set milions i mig, per encetar
nous camins. Perquè sinó, demostrarem que no volem anar tan allà com
alguns voldríem. Aquesta és la realitat en aquest moment, que cal tenir
molt present. No és només una qüestió de què dic jo mateix o
CiU, sinó de què volen els 7,5 milions de persones que viuen a
Catalunya ara i que, democràticament, votarien en un referèndum
d’autodeterminació. Quebec és un exemple, atès que per dues vegades ha
dit que no vol ser independent del Canadà. I ho ha dit al Canadà i al
món. Què poden fer ara els independetistes del Quebec? Ha quedat clar
que la majoria dels seus ciutadans no han volgut la independència, per
dues vegades. És això el que volem per a Catalunya? Malgrat la
sensació d’ofec evident a Catalunya pel tracte que des de l’Estat
Espanyol se’ns dóna, molts ciutadans no tenen la independència de
Catalunya com a solució. De fet, són la majoria. Constatar la realitat
ha de servir per saber d’on partim. És cert que han augmentat les tesis
sobiranistes, però cal saber “del cert” què pensa el conjunt del país
en el seu conjunt. Sinó, no avançarem, perquè ens estarem fent trampes
al solitari. Cal treballar per acostar molta gent que viu a Catalunya al catalanisme com a eina per dur endavant el nostre país. Hi
ha moltes enquestes públiques, que coincideixen amb estudis sociològics
nostres, que així ho afirmen. No s’ha de llegir només el titular de les
enquestes publicades, sinó que també cal llegir la lletra petita.
Aquesta és la situació en aquest moment. Segons el meu parer,
som en una cruïlla de la història del nostre poble. Ara toca decidir
cap a on anem. I ho decidirem els catalans i les catalanes en breu, tot
estirar la tardor de l’any proper. Jo proposo un camí amb un
destí, sense més límits que la voluntat del nostre país de continuar
avançant en tots els àmbits, també en el de la sobirania. En aquesta cruïlla hi ha un altre camí amb un altre destí. De fet, és en el camí en què ens trobem, malauradament, ara. De tots nosaltres depèn redreçar el rumb, abans que sigui massa tard. Treballo perquè sigui així. Artur Mas.”

La seva resposta, doncs, tan amable com extensa. Amb tot, persistia en la qüestió del Quebec malgrat que ja li havia dit que considerava trampós fixar-se en aquest cas de derrota i negligir la resta de casos dels segles XX i XXI, que són gairebé tots casos de victòria. Però introduïa una trampa encara més infantil i inacceptable: que els qui no tenen la independència com a solució són majoria. És, directament, un insult a la intel·ligència. Molts dels qui no tenen la independència com a solució no tenen, de fet, cap solució, cosa que tradueixen en abstenció. Altres preferirien una federació, però ja han assumit que això passa primer per ser subjectes de la sobirania; per tant, no són independentistes però voten SÍ al referèndum com han fet Raül Romeva o Lluís Recoder. Pot afirmar Artur Mas que els contraris a la independència són majoria? el repto a fer-ho, però tots sabem que no pot. En resum, potser la independència no és una proposta que gaudeixi del suport de la unanimitat de la població, però és clarament la que té més suport. Considero que Artur Mas ha fugit d’estudi amb aquesta resposta i continuo sense donar-me per satisfet.

També em recordava la seva opció personal en un eventual referèndum -si no  el promou no caurà del cel-, que ja em sembla bé, però no era com a Artur Mas individu que m’hi dirigia, sinó com a líder de CiU. I finalment, persistia també a remarcar la idea dels set milions i mig, com si la independència no fos legítima amb un 50% de participació i un 55% de vots favorables; és a dir, 2.062.500 vots, i no pas 7.500.000 si hem de donar per bo aquest cens que diu! Precisament a propòsit d’aquest darrer punt, dijous passat dia 17 de desembre vaig escriure al seu mur la darrera nota fins al moment: “Bon dia, Artur. Abans
que res, gràcies per respondre la meva darrera intervenció. Espero que
no ho trobis excessiu, però també crec que hauries de dir alguna cosa a
propòsit d’això que avui escriu Vicent Partal i que entra en
contradicció directa amb allò que afirmes.”


Artur Mas és el candidat que veu la fruita madura i espera que li caigui a les mans. Les seves tèbies propostes només reeixiran en la mesura que no hi hagi una alternativa. Gaudeix plàcidament de la seva segona posició i espera el relleu, però li podria passar com li va passar a Lluís Bassat: que surti “un” Laporta. Si, a més, aquest Laporta es torna a dir Laporta, ja serà la repera.

PS 1: Disculpeu l’extensió de l’article.
PS 2: El vaig escriure ahir al vespre i avui ens hem llevat amb aquest article a El Periódico.