Blog d'en Xavier Mir

Sembla que les eleccions al País Basc han fet pensar a Zapatero que calia un nou termini, el quart. Això ja sembla de pel·lícula de riure (o de plorar, no ho sé). Em sembla que ara parla del 15 de febrer o alguna cosa així. Ja no en faig ni cas. Zapatero ha caigut, ell sí, en el descrèdit més absolut. Quan diu que aviat hi haurà acord i que només falten quatre serrells, fa volar coloms. Una cosa és allò que ell voldria i una altra de ben diferent la realitat. Amb el que tenim damunt la taula, ni hi ha acord ni n’hi haurà. Com diu avui Àngels Cabasés a El Punt, el més calent és a l’aigüera.

En el joc del finançament hi ha peces amb interessos i objectius irreconciliables. Si fa uns dies vèiem, amb Vicenç Villatoro, que Montilla es trobava forçat a cedir davant Esquerra si volia tenir alguna opció de repetir com a president, el finançament és, precisament, la millor carta que té ERC per condicionar el govern. Ridao sap que si ERC cedeix a un mal acord, se li acaba el recorregut, i que per molt que expliqui que l’origen del problema és l’acord Zapatero-Mas de fa tres anys (i que és cert) deixa de tenir l’as a la màniga. ERC aguantarà, doncs, en el rebuig d’un mal acord.

L’altra fitxa és Castells. Ell decideix si accepta finalment un mal acord i es reconcilia amb el seu partit o si manté la tensió. Però la seva posició és cada dia més feble. Resistir no el converteix pas en un heroi. La Generalitat necessita l’acord i la situació s’agreuja a cada dia que passa. Si Castells estigués disposat a l’exercici de sobirania que cal, aquesta seria una bona sortida, però com que ell mateix es talla les ales, el seu futur és més aviat negre. Castells hauria de poder negociar, però el seu propi partit li ha pres aquesta capacitat des del moment que ha renunciat a pressionar Zapatero perquè el PP no torni a governar Espanya. I així arribem on som: al ralentí, a la inèrcia.

Enmig d’aquest joc d’interessos, Montilla és el més afeblit perquè vol fer equilibris impossibles que no paren de desgastar-lo. Vol estimar Zapatero, però aquest no li correspon. Vol estimar Catalunya, però cada cop hi ha menys catalans que l’estimin a ell. Vol donar una mica de joc a ICV i ERC perquè s’adona que, si continua així, farà impossible que el tripartit sumi. Però si els dóna joc, es desgasta ell. Montilla té mala peça al teler en aquesta segona meitat de la legislatura.

Si no hi ha, per tant, capacitat negociadora per part de Castells, aquest quart termini que proposa Zapatero també vencerà. I un cinquè, i un sisè, i tots els que faci falta. No hi ha més sortida que una consulta democràtica per la sobirania. Pot organitzar-la aquest govern per mantenir la iniciativa o pot deixar que siguin unes eleccions les que el portin a l’oposició i que s’ho hagin de mirar des d’allà.