Com sempre, com que a casa no tenim
televisor, veig l’Àgora pel 3
a la carta. Només començar, la veu en off que fa
les presentacions pronuncia el cognom de Víctor Alexandre i el
nom d’un mitjà, El Singular Digital, com si fossin
espanyols. Aquestes coses s’han de cuidar. Però anècdotes
a banda, continuo i arriba la primera idea de Xavier Bru de Sala: al
PSOE li convenen eleccions anticipades a Catalunya perquè
governi CiU en minoria i els doni suport a Madrid. Víctor
Alexandre hauria preferit ser espectador del debat i no protagonista,
i que a l’estudi hi hagués els quatre candidats, però
apunta que segurament alguns dels candidats ja tenen quota de
pantalla per altres mitjans i així hi impedeixen l’accés
dels qui no en tenen tanta. Alexandre parla de dues dates: el 9 de
març passat com a conseqüència (la causa la situa
en el segon tripartit i en la sensació que el partit s’ha
convertit en l’ombra del PSC i que només vol governar sense
res a canvi) i el 7 de juny futur perquè tindrà
repercussió en la política catalana. Sanchis parla de
crisi de partits i de la manera que aquesta afecta ERC en la mesura
que és el partit més “obert”, cosa que té
avantatges i inconvenients perquè a vegades la militància
va més enllà que els votants. Bosch s’apunta a la
percepció d’olla de grills i afirma que hem descobert que els
dirigents d’ERC són humans. Ell és pessimista a curt
termini però molt optimista a més llarg termini.
Junqueras admet la crisi, que creu general als partits catalans, i
l’atribueix a l’ambició (llegiu Estatut del 30 de setembre)
frustrada. Això, a la primera ronda. El programa dura més
d’una hora.
Ni el debat de dilluns, però, ni
el que es va fer a València i que l’Avui va penjar, ni
suposo que cap altre debat, no entra en la qüestió que
per a mi és central. Potser és lògic. O potser
no. Jo crec que la irrupció d’ERC com a tercera força
política i força de govern obria la possibilitat de
desenvolupar un model català propi en l’accés a la
independència. Cada nació que ha aconseguit esdevenir
estat ho ha fet en un sistema determinat i propi. El sistema català
podria haver estat el que des d’aquest bloc s’ha estat reflectint. A
Catalunya hi ha un partit nacionalista que, segons Artur Mas en
persona (i no perquè ho digui ell) té el mandat
d’aconseguir la plenitud nacional de Catalunya, però que tot i
haver gaudit d’un parell de majories absolutes no ha aprofitat per
declarar la independència. Quan ERC irromp, a més, ho
fa com a conseqüència del fet que aquest partit
nacionalista, podent triar entre ERC i PP, amb 12 diputats tots dos,
opta pel PP. És arran d’aquella decisió que es defineix
un eix esquerra-dreta i no un eix nacionalista. I això fa
possible la formació d’un doble front: a una banda, ERC i PSC
competint per l’hegemonia del centreesquerra; a l’altra, CiU
mantenint en la marginalitat el PP. L’accés d’ERC al govern
serveix també per estimular la sobiranització de CiU,
per fer-los arribar el missatge que si aposten per la sobirania poden
recuperar la Generalitat.
El dia 5 de novembre de 2006, quan
s’acorda la reedició del tripartit, es referma aquest esquema
i per primer cop en molt de temps el país té
l’oportunitat d’avançar seriosament cap a la independència.
El PSC ha perdut cinc diputats presentant Montilla i s’afegeixen als
deu que ja havia perdut Maragall respecte del 1999. ERC, tot i
l’expulsió, tot i haver estat víctima de la pinça
sociovergent en l’Estatut, només en perd dos. Allà
comença el repte per al país. I en aquest repte és
clau l’actitud respecte de PSC i PSOE. Ho ha estat ara i ho serà
un altre cop si mai es torna a plantejar la situació.
Ara sembla que aquest model
s’abandonarà. Però el PSC seguirà existint.
Quins models alternatius hi ha? Si ERC pacta amb CiU ja no podrà
fer servir l’esquer de recuperar la Generalitat, de manera que si
durant la legislatura no es produeix un avenç decisiu cap a la
sobirania i, a més, es produeix el desgast a què
previsiblement els sotmetrà el PSOE, el projecte sobiranista
quedarà frenat. L’altre model és el de partit que
s’enforteix des de l’oposició. Crec que són molts els
qui hi creuen, però personalment no hi tinc tanta confiança.
La militància hauria de rumiar a fons, més enllà
de les persones i de l’organització interna del partit, que
també són coses importants, per quin model vol que es
mogui ERC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier, crec que recordar el passat amb el que va fer CIU o mes ben dit no va fer, ara no ens porta enlloc. Tots sabem la filosofia de CIU, no serà ERC qui la fagi canviar, sino el clam de la societat en favor d’un estat propi i que obligara sense massa ganes a molts convergents a fer aquesta aposta.
Respecte ERC, crec que un partit que vol saltar el sistema establert, nomes port entrar a un govern si es majoria o si es visualitza un avenç en el tema.
En aquest cas ni una cosa ni l’altra i això a les urnes s’acaba pagant.
El pacte amb CIU nomes s’ha de produïr en base al dret a decidir, sino a l’oposició per seguir lluitant per obtenir-lo amb les mans lliures i un projecte clar.
Molt d’acord amb la teva anàlisi!
A veure si més militants hi reflexionen: tinc la sensació en som molts més dels que la direcció es pensen…
Un model basat en la obertura d’ERC a més sectors tant ideològics com a persones que no volen militar però que estan disposades a treballar per la independència, persones com tu Xavier, podríen ser un actiu molt vàlid encara que no volguessis militar.
També volem fomentar els valors republicans d’esforç en front a l’especulació, del mèrit en front l’amiguisme , de l’austeritat com a filosofia per ajudar a preservar el medi ambient i la honestedat en front l’ambició desmesurada.
Per acabar creiem que sense remarcar l’eix nacional com al cement que pot unir les diferents sensibilitats ideològiques no podrem mai créixer.
Tu mateix en aquest article, dones per suposat que ERC només té dues alternatives, o pactar amb PSC-PSOE o amb CiU.
Això ja demostra, igual que pensen els actuals liders d’ERC, sobretot en Puigcercós, que mai podrem ser majoria.
Però això és falçs.
Nosaltres estem convençuts que si guanyem aquest Juny, en dues legislatures podrem arribar a ser majoritaris al Parlament de catalunya.
El model és canviar l’estratègia i les persones que han fet Esquerra un partit amb més exvotants que votants!.
Manel