Blog d'en Xavier Mir

Darrerament s’ha conegut l’enquesta del CIS, una de les més fiables segons es desprèn del que deia Joan Oliver a les seves Engrunes, i El Punt publicava l’altre dia en un article una comparativa en què es veu clarament que el PSOE va perdent suport a mesura que s’acosten els comicis mentre que el PP es manté bastant estable. Tot fa pensar que si la tendència es manté podríem arribar al mes de març amb un empat tècnic. I jo em pregunto: quin seria el millor resultat per al projecte independentista? Tenint en compte que la participació electoral dels qui volem un nou estat no tindrà mai prou pes en el conjunt de l’estat que volem abandonar, hi ha algun resultat més favorable que un altre? Ens hem de conformar a votar algun dels partits no sucursalistes perquè condicionin els pactes o l’acció de govern en clau de peix al cove com fins ara? És millor que guanyi el PSOE perquè el PSC no tingui l’excusa del PP i continuï perdent suport i credibilitat? És millor que guanyi el PP per l’estratègia de confrontació? Potser en aquesta ocasió hi ha una idea nova que pot incentivar una mica més aquesta reflexió. La idea és la crisi de l’Estat espanyol.

Per un altre costat ens arriben les dades del Centre d’Estudis d’Opinió sobre l‘índex de satisfacció política que fan preveure una abstenció rècord. Hi ha una abstenció estructural, a la qual s’hi ha afegit una nova abstenció derivada del cansament del procés estatutari, i encara més recentment, una altra derivada de les apagades de l’estiu i del caos ferroviari. La gent se n’està afartant. Els estímuls per no votar són més que no pas els arguments per fer-ho. Hi ha un votant que és fidel, i qui el té més fidel és el PP. El socialisme català, però, no arribarà a les eleccions amb gaire bona forma. La manifestació de l’1-D haurà deixat sol el PSC amb l’única companyia del PP i d’esquena al país. L’estratègia de prioritzar el PSOE, malgrat la insistència de Castells en la qüestió del grup propi, està esgotant el sector catalanista del PSC o allò que en pugui quedar després de l’efecte Maragall. El votant de CiU veu com Mas no descarta ara un pacte amb el PP si això pot servir per presentar-se com els salvadors de l’Estatut (posen com a condició la retirada del recurs al TC). La desorientació de CiU fa que un dia presentin la casa gran, l’endemà parlin d’independència, que un altre dia Pujol digui que s’haurien d’haver plantat, o que Duran vulgui ser ministre en un govern del PP que Mas no descarta si retiren un recurs que no volen retirar. Davant d’aquesta confusió, més d’un votant pot decidir engegar-los a pastar fang i quedar-se a casa. I què cal dir d’ERC, partit que voten tots aquells que volen marxar d’Espanya i que no s’acaben de sentir motivats perquè saben que, com a molt, es podrà condicionar alguna cosa com les balances fiscals?

El vell joc de les negociacions amb el guanyador, la història del peix al cove, ha arribat a cansar moltes persones que davant la consulta del 9 de març no saben què fer. Quines alternatives hi ha? És possible algun tipus de vot que pugui reflectir la desafecció i que es desmarqui de la indiferència? És possible utilitzar la maquinària electoral de l’Estat per dir una cosa diferent de tot allò que està previst. Votar un partit és sempre la millor manera, però vist que no seran pocs els qui es quedaran a casa, crec que és bo donar-los una altra opció. Votar un partit extraparlamentari? Rebentar-ho tot amb una abstenció rècord? El vot nul organitzat tipus “NO t’abstinguis: planta’t”? La veritat és que la tria no resulta fàcil, però un cop passada la manifestació del dia 1 caldrà rumiar-hi.

Però aquest serà un moment decisiu per a tots aquells que diuen que estan cansats dels partits. Qui no vagi a la manifestació perquè la presència dels partits li fa nosa els ho està deixant molt fàcil i està tallant les ales a la societat civil. Si el 9 de març no es va a votar i no se segueix cap altre comportament electoral de caràcter crític i organitzat, i a més demà no es va a la manifestació, potser ja no es podrà parlar d’actituds crítiques sinó de mandres, d’inèrcies i d’altres coses que no aporten res. Demà, doncs, hi hem de ser tots i totes. L’unionisme ens demana que ens quedem a casa. Tota persona que no sigui al carrer se l’apropiaran PSC-PSOE i PP.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!