Fòrum Narcís Monturiol

Fa més de 30 anys, la mobilització d’un grup de joves  I gent  sensibilitzada va impedir que el que avui és el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà quedés convertit en un macrocomplex de 64.000 apartaments; és a dir, tal com han quedat alguns espais de la costa del mediterrani occidental  espanyol  després de l’especulació urbanística dels anys anteriors a la crisi.

Aquella zona empordanesa ja havia vist créixer uns anys abans el complex d’Empuriabrava i la zona de Santa Margarida i l’ocupació abusiva de diversos accessos a platges i cales.

La victòria d’aquella gent fou un exemple que, de seguir-lo, hagués pogut portar a Catalunya i als Països Catalans de l’especulació absoluta del franquisme  a la racionalitat.

 L’ús (no pas l’abús) del territori  ens hauria situat  en un escenari  d’equilibri  ecosistèmic  entre la protecció mediambiental i el desenvolupament humà, que és el que hauria de passar en una societat avançada, justa per la humanitat  i amorosa amb  la mare Natura.

Un equilibri d’aquest caire hauria trencat la falsa dicotomia camp-ciutat com han intentat els darrers anys alguns col·lectius, el més visualitzat “Compromís per Lleida”, i d’altres entitats com Ecologistes en Acció , la gent de Defensa del Ter o la Plataforma per la Mobilitat Sostenible.

Tanmateix la poca sensibilitat ambiental dels successius governs de la Generalitat, si fem excepció del Conseller Albert Vilalta (qui a la dècada dels 90 va iniciar una gran tasca en relació a la planificació i execució del sanejament dels nostres rius), i  del Conseller del primer tripartit Salvador Milà (que  amb una visió més global de la protecció del medi va impulsar políticament el compliment de la Directiva Marca de l’Aigua (DMA,2000) i va fer el seguiment de la que hagués pogut ser una catàstrofe ambiental de gran magnitud com va ser el cas dels llots contaminats de l’embassament de Flix , o d’altres lleis relacionades amb  la protecció dels animals i del medi natural).

Arribats a l’any 2013 patim una crisi econòmica i  política  mai viscuda;  en el meu cas  si  oblido  els 5 darrers anys de  bota franquista  que em va tocar viure,  i  també ens trobem amb  una Catalunya novament agredida en el seu domini públic  marítimo-terrestre per una nova lectura  de l’antiga “ Ley de  Costas “ del PP,  amb una empresa de capital israelià – IBERPOTASH-  que sembla recuperar la seva opacitat en la gestió de les mines de sal del Bages  i sobretot amb la constatació que ni les dretes ni les esquerres tradicionals es plantegen a partir de la crisi actuacions noves basades en el  decreixement equilibrat d’alguns sectors, de l’ aposta  sense embuts de la rehabilitació  front la construcció, del turisme de proximitat  i de qualitat, de la eco -indústria  i dels aliments de proximitat, de la investigació en desenvolupament i innovació ; en definitiva en un paradigma nou d’economia al servei de les persones i no del capital financer i dels voltors de la especulació.

Xavier

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!