Fòrum Narcís Monturiol

Per situar-nos bé quan parlem de gestió de l’aigua, abans de res, cal aclarir què és la gestió de distribució en alta i la gestió de distribució en baixa. La primera (la gestió de la distribució en alta) és la que condueix l’aigua des de les seves fonts (aqüífers o rius, dessalinitzadores, efluents de depuradores…)  fins als dipòsits municipals. La segona (la gestió de la distribució en baixa) és la que gestiona la distribució des dels dipòsits a les cases.

Fins ara, la gestió en alta era duta a terme per Aigües Ter-Llobregat (ATLL), una empresa pública molt eficient i amb beneficis. Aquesta part de la gestió és la que va ser concedida a un consorci privat (l’empresa ATLL Concessionària de la Generalitat de Catalunya SA) controlat per Acciona i el banc brasiler BTG Pactual (amb un 39% cadascuna de les dues companyies),amb la participació d’algunes sòcies minoritàries, com les famílies catalanesRodés i Godia, entre d’altres. La decisió, però, va ser recorreguda per Agbar (que és l’empresa que liderava l’altre gran consorci privat que optavaa la compra d’ATLL) i l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals deCatalunya (OARCC, un organisme dependent del Departament de Presidència

de la Generalitat) ha anul·lat la concessió al consorci impulsat per Acciona. Tanmateix, el govern català ha decidit interposar una demanda contra aquesta resolució de l’OARCC

si bé hi ha dubtes sobre si, legalment,ho pot fer, mentre que la decisió final sembla que dependrà del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

D’altra banda, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la gestió en baixa està adjudicada a Agbar, empresa que pertany en un 24% a La Caixa i en un 75% a Suez. Anteriorment, La Caixa

controlava el 51% de la companyia, però el 2009, Suez va intercanviar Adeslas

per Agbar per aconseguir la majoria que té actualment en aquesta última

empresa. La gestió en baixa es troba en mans d’Agbar des de fa molt

temps (145 anys, en el cas de Barcelona) tot i la denuncia que es tracta

d’una adjudicació il·legítima. Quina és l’excusa per privatitzar també la gestió

en alta?

Els interessos de la privatització

Amb la sequera de 2006 a 2009, el risc de no poder garantir l’abastament i de

possibles talls d’aigua en la xarxa de distribució, així com la falta de previsió

dels diferents governs, va obligar a fera corre-cuita una sèrie d’inversions per a la recuperació dels pous i l’aprofitament d’aigües regenerades i pluvials i a construir tot d’infraestructures (com ara la dessalinitzadora del Prat de Llobregat).

Com a resultat, la garantia d’accés a l’aigua en cas de sequera va passar de tres a quatre anys d’abastament, calculada amb els consums d’aleshores. Avui dia, la garantia d’abastament

és fins i tot superior, ja que el consum ha baixat substancialment.

Totes aquestes inversions es van imputar íntegrament a ATLL (i no a l’Agència

Catalana de l’Aigua, que n’era la responsable, però que acumulava un gran

endeutament) i no van ser compensades amb cap nova entrada de fons.

L’excusa per a la privatització de la gestió en alta són aquestes inversions

que va fer Aigües Ter-Llobregat durant la sequera, circumstància que va fer

que acumulés prop de 600 milions d’euros de dèficit. S’argumenta, també,

que la venda d’ATLL servirà per fer front al dèficit de la Generalitat de

Catalunya. La venda d’ATLL ha suposat un pagament en efectiu de 300

milions d’euros, als quals caldrà afegir els 700 milions més que caldrà pagar

en 50 anys. No cal ser economista per entendre que això no és cap solució

per al dèficit d’aquest any de la Generalitat de Catalunya (que és d’uns

8.000 milions d’euros), ni molt menys per al deute acumulat (d’uns 48.000

milions). D’altra banda, hi ha més irregularitats: segons la llei Òmnibus, que

va obrir la porta a la privatització d’ATLL, els diners de la venda s’haurien

de dedicar a la inversió en infraestructures o altres àmbits del cicle integral

de l’aigua i no pas, com ha dit el govern que farà, a fer front a les nòmines

del funcionariat.

A aquest deute, hi hem de sumar el de l’Agència Catalana de l’Aigua, que

arriba als 1.300 milions d’euros. El dèficit d’aquesta empresa pública, la

seva supeditació als departaments de Territori i Agricultura i als lobbies és

una qüestió sobre la qual també caldria parlar amb profunditat. Mantenir aquesta

agència amb totes les seves facultats i com a ens públic és molt important per a la ciutadania de Catalunya.

Només així es podran assumir tots els seus fins, com ara satisfer les diverses necessitats de la població de manera sostenible i el bon estat ecològic de totes les masses d’aigua de Catalunya.

Pel que fa a la gestió en baixa, està atribuïda a Agbar sense que aquesta empresa hagi obtingut mai cap concessió,fet del tot qüestionable. Des de la

Plataforma Aigua és Vida, per exemple, consideren que aquesta gestió pot

haver incorregut en presumptes delictes penals de prevaricació (per permetre l’actual situació) i apropiació indeguda, ja que Agbar cobra els rebuts de tarifa de l’aigua a Barcelona tot i que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha sentenciat que no té dret a fer-ho, ja que no en té la concessió.

Segons la Sentència 298/2010, d’octubre, del Jutjat Contenciós Administratiu

número 12 de Barcelona, atès que “no hi ha contracte de concessió

(…) ni hi ha adjudicació del servei (…) ara per ara, la gestió del servei d’abastament

d’aigües a la ciutat de Barcelona i l’actuació de la SGAB (Societat General

d’Aigües de Barcelona) en tant que concessionària del servei són actuacions

il·legítimes”.

Les repercussions de la privatització

La privatització de l’aigua té repercussions mediambientals i socials. Amb

les noves infraestructures construïdes arran de la sequera de 2006-2009, actualment,

es pot garantir l’accés a l’aigua durant quatre anys en cas de sequera.

Això és possible, també, gràcies al consum modèlic d’aigua a Catalunya:

tot i que, malauradament, encara hi ha poblacions que consumeixen

més de 200 litres per persona i dia, a la gran majoria de municipis de la regió

metropolitana de Barcelona, el consum és exemplar, de 100 litres per persona

i dia.

Amb la privatització de la gestió de l’aigua, es corre el risc que es fomenti

el consum d’aigua amb finalitats lucratives, amb el consegüent perill per als

rius i el medi ambient. A hores d’ara, els rius Llobregat i Ter alimenten els

consums de la ciutadania de la regió metropolitana de Barcelona. Les empreses

privades, sens dubte, fomentarien un increment del consum i això

posaria en perill els cabals ecològics d’aquests dos rius i faria que s’haguessin

de buscar noves fonts. Malauradament,a Catalunya, la implantació d’una

cultura de l’aigua respectuosa amb el medi té moltes dificultats. Els poders

econòmics aposten per les grans obres d’enginyeria com els transvasaments

i això posa en perill el retorn de cabals del Ter i els cabals ecològics del

Segre i de l’Ebre. Pel que fa a les repercussions socials de la privatització, ja

en tenim les primeres mostres: a Agbar, s’ha produït un primer ERO de

200 llocs de treball i el preu que cobrarà ATLL als municipis ha augmentat

un 70%. Aquesta pujada va ser promoguda per l’anterior govern de la

Generalitat per afavorir la privatització, pensant només en els beneficis

d’Acciona (o de la futura empresa concessionària) i no en la inversió

necessària per aconseguir un bon estat ecològic de les nostres fonts d’aigua

i de vida. I, malauradament, això repercutirà sobre la ciutadania, que patirà un augment del 18% en la factura. Així mateix, amb la privatització La gestió de la distribució en baixa de l’aigua (la que porta l’aigua dels dipòsits a les cases) està atribuïda il·legítimament a Abgar que  cobra els rebuts de tarifa de l’aigua a Barcelonatot i que el TSJC va sentenciar que no té dret a fer-ho.

Quim Pérez i Lourdes Berdié

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!