Wu Ming.cat
A l'esquerra, la CUP
Let?s Get Lost -vida i destrucció de Chet Baker- (Bruce Weber)
Chet Baker en ple i golut procés d’autodestrucció personal. El rei del cool jazz esdevingut un ionqui que s’arrossega pels carrers pidolant en una espiral que el conduirà a la mort (…)
Les primeres imatges del film són esfereïdores: molt envellit, penjat o col·locat, amb dificultats per parlar de manera entenedora, les parpelles tancant-se. I a partir d’aquí, vista enrere, els moments de glòria, tocant amb en Charlie Parker, en Gerry Mulligan. Dalt de tot: molt atractiu –el físic, deien, d’en James Dean-, amb una veu de seda, un as amb la trompeta.
Força entrevistes –les dones, els fills, els amics, els músics-, molt de material documental de les èpoques de glòria i de pocs mesos abans de morir en caure del balcó de la casa on vivia, a Amsterdam.
És l’ocàs d’un geni. Una vivisecció feta des del respecte a la persona i a la pluralitat de veus.
Un bellíssim film en blanc i negre, salpebrat amb la seva gloriosa música, amb una veu, encara, corprenedora. Imatges espectrals, fantasmagòriques –dalt d’un descapotable, els cabells al vent, abraçat en una platja, en un bar, ben sol mentre l’acompanyen admiradores i admiradors joves- d’una bellesa irreal i esplèndida.
La història d’una autodestrucció rotunda i acurada, talment com feren altres grans jazzistes.
Extraordinària pel·lícula, magnífic treball de direcció.
. Let’s Get Lost. Dir. Bruce Weber. 120 minuts. EE.UU. 1988.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!