Wu Ming.cat
A l'esquerra, la CUP
El llibre de Wu Ming.cat sobre BRAUN (1)
Comença el camí el que vol ser primer llibre de Wu Ming.cat, (…)
un treball que serà distribuït, exclusivament, per Internet.
Tarda xafogosa, dilluns 14 de maig. Rara combinació de calorada i vent furient.
La fàbrica és a pocs quilòmetres de la capital catalana, dins de la ciutat metropolitana. Al Baix
Llobregat, cor roig, bressol de l’esquerra més combativa i del moviment obrer més ferm i intel·ligent.
Els nous tramvies que ens duran fins la porta, gairebé, de la fàbrica, són d’allò més còmodes: amplis finestrals, seients tous, i una velocitat raonable i que et permet arribar bé tot fent el badoc.
Diagonal amunt tot són facultats universitàries i instal·lacions i recintes esportius.
Mentre viatgem fem memòria sobre com va començar tot això del llibre. Pensàvem que calia articular un treball diferent, instal·lat als marges, on el protagonisme recaigués en un cor de veus impublicable per cap editorial convencional. Una narració que es capbussés en una experiència vital intensa i amb un final dramàtic. La fotografia mòbil d’un microcosmos, d’un món sotraguejat on el postfordisme –mot car al capital- campa a la seva sense respectar-ne persones ni lleis.
De fet, feia mesos que n’aplegàvem notícies i retalls de premsa.
Dies enrera, una trucada al departament de premsa de Comissions Obreres ens va permetre l’obtenció d’uns telèfons. Aviat vam quedar entesos, amb l’Antonia, la nostra interlocutora. La data de la primera trobada era fixada per avui a les 5 de la tarda.
En plena campanya electoral, les fotografies dels candidats, penjades als fanals i murs, denoten que travessem un únic i atapeït continu urbà, una gran i expansiva metròpoli, però de ciutats diferents: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Esplugues…
Final de trajecte, poc menys de mitja hora de viatge, la parada on baixem té el nom d’una coneguda fàbrica de motocicletes on tallava el bacallò CCOO i el gran PSUC. Uns vehicles en la fabricació dels quals hi va haver un temps que el nostre país en fou líder. Un altre món també finiquitat. Pura memòria de marques que no hi són o que hi pertanyen, ara, a firmes d’altres contrades (Ossa, Ducati, Derbi, Sanglas, Montesa …).
Al costat de la parada, reconeixem uns blocs dels antics habitatges que la dictadura franquista bastí per aixoplugar la nova i creixent classe obrera de la postguerra. Se’n deien de l’ “Obra Sindical del Hogar” i eren pur barraquisme vertical: parets primes com el paper de fumar en un espai mínim, sense els serveis bàsics a l’entorn, en blocs i més blocs, autèntics ruscs d’abelles obreres. Futura pedrera de la petita però activa rebel·lió contra el règim i feu dels comunistes, l’esquerra més roja i valenta (Sant Roc, Bellvitge, Sant Ildefons, Sant Cosme, Ca n’Oriach, Verdum…).
En cinc minuts ens plantem, al carrer de darrera de l’estació, al límit entre Cornellà de Llobregat i Esplugues.
La façana és de formigó. A l’entrada, el típic guàrdia de seguretat i un petit estol de treballadores i treballadors a la sala d’espera. Identificació. Es complimenta un full. Et pengen una tarja. I una dona, la Rosalia, abillada amb uniforme d’empresa fabril et ve a recollir. És alta, més que prima secardina, curt el cabell. Ens sobta la mirada: fonda i trista. Ens fem un petó.
Anem, aquí al costat, al local del sindicat. El de Comissions Obreres és, paret per paret, a tocar dels altres dos amb presència a la fàbrica i al comitè: la UGT i la CGT.
Allà hi ha una altra noia. Es diu Antonia i és dirigent comarcal del sindical i, esclar, treballadora d’aquí. Ens hi presentem i de seguida els hi fem cinc cèntims sobre el treball. Per què, la nostra fàbrica?, ens demanen.
Els hi diem que volem fer un retrat representatiu d’aquell món fabril. Amb les veus de les primeres persones que entraren a treballar. I homes. Dones. Joves. Gent més gran. Sindicalistes. Obrers de la cadena. Militants polítics –del PSUC, del PTE, de Bandera Roja. Persones sense filiació.
Un retrat de la feina. La vida que van portar i que encara hi porten, allà. Anècdotes. Fets destacables. Vagues. El frec-frec de les màquines. Històries, relats…
Pura memòria obrera.
Mentre parlem, hi surten també noms de gent combativa del Baix (el Baix Llobregat): en Josep Lluís López Bulla –líder històric de CCOO a Catalunya-, en Simón Rosado –màxim dirigent metal·lúrgic-, els antics secretaris generals al Baix Carles Navales, Emili Garcia, i Cesc Castellana. Un record per en Joan Ramos, líder de la SIEMENS, del metall, i conegut com “el diputat” del Baix Llobregat, també dirigent del PSUC i, després, del PCC, i pel primer batlle democràtic del Prat de Llobregat, comunista –l’Antonio Martin, obrer de la construcció, sindicalista mort en accident de cotxe sense acabar el mandat-. En Francesc Baltasar, batlle de Sant Feliu de Llobregat i ara conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, un dels principals cervells de Bandera Roja, ara a ICV. I, en general, els Banderes Roja Alfons Carles Comín, Frederic Prieto i Joan Garcia Nieto.
La cosa ha anat bé. Ens hi avenim. Hi ha “tema”. Hi surten noms de persones que ens serviran de testimonis. Ben aviat, les primeres entrevistes.
El projecte de llibre comença, doncs, a fer-hi camí.
BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitats per aquest projecte i tota la sort possible.
De fet, aquest primer apunt promet molt pel que fa llibre. El clima que es desprén d’aquest proper i interessant cor de veus, els potencials personatges, els espais que sorgeixen al voltant de la Fàbrica i tot allò que l’envolta, els Noms, el que sembla que serà el "tema": aquesta memòria obrera necessària en els temps que corren,…
Encantat de poder seguir aquest projecte des de la xarxa.