per Esteve Mestre i Roigé
De tot aquest affaire de l’ emergència nacional, que va començar amb l’atac mortal del delfí Baltasar, al front de les forces mediateques de l’ àrea metropolitana de Barcelona, passades les eleccions del 9 de març, -i que ara hem sabut que es preparava des del mes de novembre de 2007- fins a la fi del conflicte, finiquitat amb unes paraules del President (en funcions) Zapatero, que vingué a dir: “aquest paios que us manen són uns mentiders, millor que se’n tornin amb les joguines de la Srta Pepis, aquí no hi haurà cap transvasament”, fet que ens permet veure aquests dies, parlant en directe per les càmeres de televisió a un autèntic zoombi: el general Baltasar.
De tot el què ha passat em pregunto,
a)perquè no s’ han presentat al Jutge els qui plantaren les estaques al riu Segre. Qui eren? Una companyia de teatre? Uns bromistes? En tot cas, sabien que estaven delinquint.
b)Ara estic reunit en una gran sala on es decideix el futur del país. Sóc un escollit. Un pare de la democràcia. Un pare de la justícia. Un fidel servidor del poble….que ara mateix, escolto paraules buides i em decideixo anar al gra. Alço la mà i demano la paraula….Se’m concedeix la paraula…
-ehem, ehem, servidor té una filla i vull que la llogueu –ja ho he dit, penso, m’ empasso la saliva i ataco- i que li assegureu un sou, posem de 60.000 euros l’ any, dietes apart….
Silenci sepulcral a la sala, un silenci que es pot tallar amb un ganivet, però a la fi, un soci de viatge, alça la mà…
-Menys mal que has tocat el tema, jo tinc un cunyat que…
-I jo, la cunyada…
-I jo, el germà…
-Atureu-vos, atureu-vos, crida el sonat del grup, i el poble que dirà?
-Ha, ha , ha….responem tots a una.
-Bé, diu el cap de taula, assenyalant al seu company, ves prenent nota, de tots els necessitats, i si no els podem col·locar en les conselleries, ho farem en diputacions o en els principals ajuntaments, o en les seves empreses…
Quan s’ acaba la reunió, mai s’ havia vist als principals del país tan feliços…
c)Ara que s’ ha obert un període de reflexió i ja no es farà el transvasament del Segre –qui mana, mana- segurament anirem veient a molts dels caps dels partits governants com aniran trobant una justificació que justifiqui lo injustificable.
Esperem, però que les Verges –la Moreneta, la de les Sogues, el Tallat…- i els Sant Cristos –el de Balaguer…- hi facin més que el del govern i l’ ACA plegats, i que plogui i nevi i arreglin el problema nacional i espatllin uns quants negocis…
Vec passar pel carrer al Pere, l’ independentista…
-Pere, li pregunto, amb la rialla sota el nas, amb tots aquests elements alguns dia arribarem a autodeterminar-nos…?
-No em toquis allò que no sona… i continua caminant, sense aturar-se.
I és que el Pere, i jo, ara ja sabem que no la veurem mai la independència de la nació catalana. Amén.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!